Emprenedors: Del Ric Rac a Citra :: Parotets i Xuplamel·los :: elperiodic.com

I d’emprenedors, ací a Borriana sempre n’hem tingut. Gràcies als primers exploradors de noves rutes comercials europees capaços d’endevinar les possibilitats de futur de la taronja, vam aplegar a ser grans. Al llarg d’aquest cicle històric tancat en fals, més enllà dels comerciants de renom que tots sabem, s’han conegut també algunes iniciatives de persones creatives vinculades de forma més o menys directa amb el món citrícola, hui pràcticament ignorades senzillament per no haver lograt l’éxit d’una gran marca, o bé perquè els resultats han sigut menys “daurats” dels obtinguts amb la simple activitat de compravenda i exportació.

Em ve al cap Francisco Granell Herrero, un d’aquells borrianencs emprenedors nascut el 1901, exportador de taronges que va inventar i patentar un mètode de conservació al buit per poder allargar el temps de caducitat dels cítrics (extensible a verdures i altres fruits), tema clau en la comercialització fruitera en general. La patent li va caducar el 1926 en quedar el projecte en intent fallat, en part per no ser viable econòmicament.

Al principi dels anys de l’anomenada dècada prodigiosa, encara no existia la gran varietat de begudes refrescants no alcohòliques que coneixem ara. Les alternatives a la set en època de calor eren l’aigua fresqueta de botija, el sifó (aigua de seltz), llimonades gasificades i edulcorades de diversos sabors (sarsaparrilla, fresa, etc.) o la insuperable i alimentícia orxata, granissada o líquida, i la canella de Ca Lamecus. Un recurs de ben pobres era fer-te un litre d’aigua de litines i posar-lo a refrescar, o suc de taronja o llimonà natural a base d’escórrer llimes i contrarestar l’agror amb aigua i sucre. Aleshores les multinacionals Coca-Cola i Pepsi-Cola encara no s’havien apoderat del mercat mundial, les espanyoles Mirinda i Nik (de Canàries) li plantaven cara als gegants americans, i a la gent començaven a ser-li familiars els noms d’aquells “fantàsticos refrescos” com ara la Fanta, amb els quals “da gusto tener sed, y a la vida otro color le dan”, com resava la publicitat.

D’eixos anys és l’empresa borrianenca Zumos Valencianos S.L. creada per Vicente Boix, amb el producte estrella (i únic?) de la casa, un refresc no gasós-carbonatat anomenat Ric Rac. Es presentava d’una forma ben original, en botelletes de plàstic amb el nom del producte en relleu i la referència numèrica de patent, amb un taponet de rosca verd que sujectava una fulla. L’envàs imitava una taronja nàvel (duia melic!) o una llima de proporcions naturals, amb els seus colors respectius. Com sóc una espècie de garsa que colecciona tot allò que pilla, encara conserve una d’aquelles taronjes (al Museu del carrer Major també podeu trobar-ne), de la qual vos presente una foto. En la fulla es pot llegir a l’anvers, amb lletres majúscules en relleu:

“PREPARADO AZUCARADO DE NARANJA DE ZUMO NATURAL/ DISTRIBUIDOR EXCLUSIVO ZUMOS VALENCIANOS S.L., BURRIANA”.

Al revers de la fulla podem llegir açò:

“MODO DE USARLO/ DILÚYASE UNA PARTE DE ZUMO CON CUATRO PARTES DE AGUA Ó (sic) AGUA DE SELTZ, A SU GUSTO./ SÍRVASE BIEN FRÍO/ UNA VEZ ABIERTO CONSUMIRLO ANTES DE 8 DIAS”.

I si voleu que vos diga la veritat, em desdejune ara amb què el seu contingut era una espècie de xarop que calia diluir en aigua, perquè jo me’ls bebia directament, amorrat al peçó de rosca, i com sóc llèpol no notava res rar. La marca Ric Rac és història local i, com diria Vázquez Montalban, forma part del paisatge sentimental dels borrianencs d’aquella època, que vam tinde la prerrogativa de poder tastar-la.

Ric Rac i el mític vi local denominat Campo Romero, són els antecedents i precursors d’un producte “made in Borriana” actual, una cervesa anomenada Citra, al naiximent de la qual hem tingut el privil•legi d’assistir farà poc més d’un mes. Els promotors i ideòlegs d’aquest projecte, Vicent Alexandre i Merxe Vidal, han volgut crear un producte gastronòmic de qualitat, amb plantejaments de cultiu i producció ecològics, i amb eixe toc identitari local i “burrianero” que tan feliços ens fa als d’ací. En efecte, es treballa amb empreses del poble, i un dels components de la fòrmula magistral de Citra és la clementina de Borriana. L’etiquetat i el disseny dels diversos formats d’envasos és molt encertat, amb referències al nostre Grau i als bragats carregadors que s’hi deixaven la pell.

Dit açò, que ningú pense que Citra és una bogeria, un abeuratge friqui, una ocurrència del professor Franz de Burrianhague resultat de mesclar birra i suc de clementina. Estem parlant d’un producte nascut d’un seriós i professional plantejament cerveser i comercial. No en sóc entés, però l’he degustada i no m’ha decepcionat gens: és una beguda suau i refrescant, amb eixe agradable sentit amarg que li dóna el llúpol, i que no deixa en les papil•les gustatives cap regust a clementina —com “a priori” es podria suposar per la publicitat—, sino més bé un dolç record en el paladar de flor de taronger. Mola!

Conec el jove i emprenedor pare de Citra, i crec que ha sabut conectar amb una llarga tradició comercial borrianenca i de família que li ve de lluny, i que ens ha donat com a poble moltes satisfaccions. Crec que és encertat tractar d’harmonitzar el que per a alguns seria incompatible: un plantejament “de poble” (en el sentit que es tracta d’un producte concebut i nascut de la pròpia terra) però sense caure en fanfàrries ni pecar d’esclafatarrossos, amb una mirada ambiciosa, fent les coses amb trellat i sense presses, confiant en la qualitat d’un producte autòcton que aspira a obrir-se fronteres. Així que, bona cosa de sort i … prosit!