-Frareries (*) :: Parotets i Xuplamel·los :: elperiodic.com

Esta web utiliza 'cookies' propias y de terceros para ofrecerte una mejor experiencia y servicio. Al navegar o utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las 'cookies'. Sin embargo, puedes cambiar la configuración de 'cookies' en cualquier momento.
Acepto     Más información
rss facebook twitter Canal elperiodic.com youtube  lasprovincias.es
Sábado 23 de agosto de 2014 |
google
elperiodic.com
Edición Comunidad Valenciana
Columna de opinión
Parotets i Xuplamel·los
Parotets i Xuplamel·los
Por Roberto Roselló
Añadir "Parotets i Xuplamel·los" a mi lector RSS

Frareries (*)

19/08/2014
recomendar
a mis favoritos
disminuir letra
aumentar letra
comentar

Regirant el despatx de mon pare no és rar trobar-te amb alguna sorpresa en qualsevol vella carpeta de cartró (per suposat blava i amb gomes). Amb sort et topetes algun document interessant, o una fotografia inèdita i de contingut desconegut, probablement prestada i/o extraviada, com em va ocòrrer l’altre dia.

Es tracta d’una foto (7,5 x 11 cm) d’estudi de més de 100 anys realitzada per un tal Antonio García, de València. És el retrat d’un home jove, bencarat, enjaquetat i amb jupetí, coll de camisa i corbata ratllada al gust de l’època. Està emmarcada en cartró d’1 mm de gros amb un escut d’Espanya en relleu (s’hi aprecien el Toisó d’Or  i el Mantell Reial). Eren aleshores anys de la Restauració, de finals del XIX. Sobreescrit a bolígraf (per tant és una dedicatòria o recordatori molt posterior) per una neta del fotografiat, Sara (com es dedueix pel que es llig): “Abuelito Bernabé: papá de mamá Rosita”.  Qui seria aquell senyor amb cara de bon xic?

Afortunadament, la fotografia anava acompanyada de dos quartilles manuscrites que ho aclaraven tot. El personatge retratat és Bernabé Peris Enrique (1860-1901), comerciant de taronges, fundador de la “casa Bernabé” del camí d’Onda (en l’actualitat seu social del Club 53). Si hui la casa és admirada com un dels millors edificis històrics del poble pels seus aires cosmopolites parisencs, imagineu l’impacte que degué causar a la gent quan es va construir a finals del XIX (fou inaugurada el 1901, any en què precisament va morir el propietari!). Per cert, alguns despistats s’hi refereixen equivocadament com la “casa Polo de Bernabé”.

Bernabé Peris fou el principal promotor de la presència de l’ordre carmelitana a Borriana, conegut pels cronistes coetanis com “l’antic protector de la Comunitat” (vegeu “Carmelitas Descalzos en Burriana”,  pàg. 15).  No fou l’únic patrici benefactor dels carmelites a Borriana, també és just citar-ne altres importants com Antonio Blesa i Enrique Peris. Però segons tinc per entés, Bernabé era el propietari dels terrenys (ignore si en llur totalitat o només en part) sobre els quals es va construir el claustre, el convent, l’església neogòtica, i el saló d’actes posteriorment reconvertit en Cine Casares i més tard en Cine Principal, hui tristament desaparegut per als nostàlgics que, com a tal, l’hem viscut a Borriana.

Quan vaig tractar d’obtindre més informació sobre aquest prohome de Borriana, em vaig dur una sorpresa, perquè més enllà de les quatre coses tòpiques conegudes, no hi vaig poder trobar ni una foto del patrici amb què contrastar la meua. Per la foto, potser ningú l’hauria identificat. He consultat el llibre “Carmelitas Descalzos en Burriana. Cien años de Presencia (1896-1996)”, on a més de J. León Santiago (superior de l’ordre carmelitana) participen 6 autors locals més, editat l’any 1966 pel nostre Magnífic i per la Caixa Rural Burriana. Doncs bé, ni a aquesta obra, on els benefactors adés citats  es mereixien quelcom més que una menció, potser fins i tot un capítol sencer, vaig poder saciar la curiositat, perquè tan a penes se’ls menciona! La burgesia i el clericat es miren als ulls i es parlen de tu a tu, amb el desdeny dels qui recíprocament saben dels seus secrets. Per què no es va contratar un historiador professional —a Borriana tenim l’idoni per professió i cognom, Vicent Abad—  per omplir aquest buit?

Parla una neta del  iaio Bernabé a través de les quartilles retrobades que vos comentava adés, gràcies a la qual podem apropar-nos a la biografia sentimental d’un home fora de sèrie, que pertany a la llegenda d’aquells que van ficar a Borriana en el mapa del comerç taronjaire valencià:  

“Nasqué en una família de classe mitjana i va tindre dos germans, Enrique, advocat, i Jeremias, comerciant com ell. Es va casar molt jove amb Mª Rosa Calbet Moros amb qui tingué 11 fills, cinc dels quals van morir molt joves…”  “Fou un comerciant excepcional a qui devem l’utilització del paper de seda per a embolicar la taronja. Viatjava a Londres i a diverses capitals d’Europa per a inspeccionar personalment la venda dels seus cítrics. Precisament  fou a Londres quan es donà compte que els compradors demanaven i compraven les caixes amb la seua marca, i aleshores va pensar que per a vendre al detall també convenia que foren identificades les seues taronges; així començà a embolicar-les amb paper estampat amb la seua marca. Fou un exit”.

“Va ser un home profondament religiós, de misa diària i de primera hora …” “Va dur a Borriana els P.P. Carmelites, regalant a l’ordre el terreny per a la construcció de l’església i el convent. Les ganàncies del negoci les repartia en tres parts, una per als fills, una altra per a la casa, i la tercera per ajudar a la construcció del convent.”

Era molt caritatiu. Als treballadors joves que els tocava fer el servici militar a Africa, els redimia de la mili pagant-los la quota que s’exigia. A les joves que volien fer-se religioses les pagava la dot, i a les que es casaven les regalava un magnífic mantó de Manila, car aleshores era costum dur-lo ficat el dia de la boda”.

Fins ací les breus però substancioses anotacions biogràfiques que devem a la seua neta Sara. Ignore si tot açò ja ha vist amb anterioritat la llum editorial en alguna publicació local. Si així és, demane perdó per la ignorància que m’ha fet incórrer en repetició.

 

(*) Confesse la meua simpatia pels frares. Quan era xiquet vaig sentir parlar de l’ordre del Carmelo, però jo vaig entendre “caramelo”. Aleshores no era rar vore passar discretament pels carrers del poble algun frare exclaustrat amb aquella característica indumentària medieval de color marron, caputxa i sandàlies. Jo creia que entre les mànegues duien algo més que un rosari o un escapulari, qui sap si alguna bosseta de caramelos o de llepolies per a repartir!

Bromes a banda, els carmelites em són simpàtics pel seu amor per l’art, la cultura en general (incloses la jardineria i les plantes),  la natura i la meditació, i per haver trobat ací a prop el seu Carmelo castellonenc, en unes muntanyes que per a mi també són especials: el desert de les Palmes!

 

Más artículos de Parotets i Xuplamel·los
Comparta este artículo
  • Currently 3.91/5
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
Puntuación: 3.9/5
No hay comentarios en el artículo

Si deseas registrar tu nombre e imagen en los comentarios haz
click aquí
Publicidad
Opinión
19/08/2014 - Piedras vivas
¡Nazarenos!
22/08/2014 - La Palestra
El Cabanyal
15/08/2014 - Chuzos de Punta
La Generalitat critica a Bataller
17/08/2014 - El Raconet Blau
II Feria de entidades valencianistas
22/08/2014 - Moda e Imagen
Un pendiente para cada persona
19/08/2014 - Parotets i Xuplamel·los
Frareries (*)
18/08/2014 - Columna de Michel
Al Qaeda: inquisidores asesinos
20/08/2014 - Camins de l´Alcora
Piropos por el camino del agua
18/08/2014 - Picos Pardos
¿¿SUSTO O MUERTE??
Más noticias de hoy en la Comunitat Valenciana
Humor
Ditalulling

RSS elperiodic.com Comunidad Valenciana
Facebook elperiodic.comTwitter elperiodic.com
Aviso legal | Publicidad | Correo