elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Orinal Sound

    Les nits d’estiu han pertangut sempre als enamorats, eixes criatures del silenci i la foscor, com els vampirs, perfumats de gesmiler o d’alguna d’eixes fragàncies de 90 euros que anuncia la tele. Són nits propícies per a compartir confidències entre amics, i millor encara després d’una bona taula, acaronats per la brisa salitrosa i el dolcet remoreig de la mar. Nits que conviden a revetlar els nostres secrets a les estrelles, transitant apaciblement per les successives ombres i llums que projecten les faroles de les avingudes, entre cants de ric-rics i l’udolar d’algun mussol solitari.

    De les nits d’estiu era el palpitant silenci només interromput pel primer tro d’una sobtada tormenta, els cohets d’alguna berbena llunyana, o les actuacions musicals de les festes del Carme o de la Mare de Déu d’Agost d’ací al Grau, on jo visc i hiverne, més que estiueje. Per a poder dormir, i més si la nit era bascosa, calia aprendre a ignorar les desafinades i ensordidores estridències que el insufrible vocalista del conjunt musical dedicava a “ese toro enamorao de la luna” o quan interpretava aquell “hit” mundial de Manolo Escobar: “y a ninguno le interesa besar con frivolidad ” —vaja un verset absurd—, que els capritxos de l’acústica feien sonar com si Manolo el Granerer estiguera cantant al corral de casa.

    Berbenes populars de les quals era i és “Rei” el nostre Alfredo Idem, amb eixa espècie de proclama canyí, crit anticipatori en favor de la llibertat sexual: “Libérate”, els ancetecdents del qual hauriem de buscar al Moulin Rouge de les nuits parisiennes o directament entre els teòrics de la revolució francesa. Per aquells anys els armaris estaven barrotats de gent, i recorde que cantants de copla que havien sigut primeres figures com Antonio Molina o Juanito Valderrama, passejaven la seua decadència artística i ancianitat mal dissimulada fent “bolos” per les places i pobles de tota Espanya, inclosa Borriana, i no precisament per a un públic sempre nostàlgic i respectuós.

    Per tant, l’Arenal Sound té antecedents locals en eixos “Grau Sound” i “Port Sound” (tradicionals festes d’estiu que mai s’han dit així, és clar), i en la música dels “xiringuitos”. Aquests “saraos” sempre han tingut una legió de detractors a Borriana, i els podriem classificar com una espècie de fenòmen de transició entre les berbenes estiuenques de l’Espanya eterna i canyí, i l’explosió d’aquest fenòmen globalitzador i de plena actualitat al que tinc l’atreviment de rebatejar Orinal Sound. Explicaré per què.

    Qui guiat pel títol d’aquest article vullga trobar una diatriba contra l’Arenal Sound, se sentirà decebut. És evident que es tracta d’un fenòmen per a jóvens, amb pros i contres, i no volguera caure en crítiques reaccionàries que demostraren que en esta vida ja no em queda altra expectativa que despotricar de tot i de tots i menjar fideus i merengues amb cullereta de café. El meu desencontre amb el fenòmen Arenal Sound és fonamentalment musical. I en això sí que que estic xapat a l’antiga.

    Sempre he censurat els tararots i horteres (com no lligen ni el puntocom, no tinc por que algú em fique l’ull a la fumerala per dir això) que es tunejen el cotxe com una discoteca amb quatre rodes, i que circulen amb les finestres obertes i el reproductor de CD a tota pastilla, contaminant l’espai amb delicioses i inspirades melodies:

    Bum, Bum, Bum, Bum, Bom, Bom, Bom, Bom
    N’ga, N’ga, N’ga, N’ga, N’ga, N’ga, N’ga, N’ga,
    Racatacataca tacatacatacatacatacatacatacataca
    Racataca taca tacatacataca, Pumb, Pumb, Pumb, Pumb
    N’sch, N’sch, N’sch, N’sch, N’sch, …………

    Tot i que ignore qui és el inspirat lletrista, sóc capaç de concedir-vos que això “poguera ser” música, però … no sempre. És una música discotequera (“techno”, o com els musicòlegs hagen decidit batejar-la), que segurament va inspirar el inventor de l’aspirina, i que quasi que em fa més impressió que aquells cants dels negres africans o del poble apatxe en peu de guerra, farcits de peyotl. El primitivisme, la ritmicitat i sensualitat de la música tribal africana, són magnífics, et posseeix fàcilment i et posen els pèls de punta. Però eixe soroll discotequer que contamina les hores de son de la clase treballadora … no té ànima, com els zombis!

    Però vaig més lluny: no són soroll natural també eixos “glub-blup” que generen els propis budells? I com canvien alegrement d’harmonia i melodia en eixir del tub que els va engendrar i d’on eren presoners, expressant-se amb eixa sonoritat anomenada flatulència, que en el fons no deixa de ser un cant de llibertat. I no n’és l’orinal una idònia caixa de ressonància d’aquests fenòmens sonors? Per tant, si algú creu haver-me oït dir o escriure “Orinal Sound” enlloc d’“Arenal Sound”, que no s’estranye.

    Per a mi, la música romàntica és la genuina banda sonora de les nits d’estiu: “boleros”, havaneres, concerts de piano (des de Beethoven a Rachmaninoff), a més d’un llarg etcètera que abarca també l’enganyosa alegria dels populars pasdobles. Però d’eixos “hungla, hungla, hungla, …” que des de fa dos nits ens han envaït i s’han apoderat de l’espai sonor de la terrasa de ma casa i de mitja Borriana, passe moltíssim! Això sí: podrien ser la solució final i definitiva d’una invasió extraterrestre, com ara en la pel•lícula Mars Attacks!

    L’ajuntament, per a compensar-nos, hauria d’organitzar uns encontres internacionals i anuals de música de bandúrria i d’instruments de corda medievals. Es podrien cel•lebrar també a L’Arenal, entre Sant Roc i La Misericòrdia.

     

    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    comentarios 17 comentarios
    RR
    RR
    12/08/2011 09:08
    Entre "splashers" i "sounders"

    Gràcies als meus comunicants, fins i tot a aquells que amb allò que expressen (com ara el Sr. Sergio Blasco), demostren no haver-me llegit o no haver-me comprés. He vist que el logotip “Orinal Sound” que encapçala este article ha cobrat vida pròpia i va circulant per ahí. Però no me n'alegre gens, entre altres motius perquè involuntàriament hauré de compartir el mèrit amb els organitzadors del festival. Inicialment amb el títol “Orinal Sound” pretenia ironitzar sobre el tipus de música de l’event, comparant-lo amb els sorolls propis d’un orinal (o d’una taça de WC, si es vol). Però finalment ha esdevingut una metàfora de la falta d’higiene i de la mala organització del “meeting”. A la 3ª es veu que no tocava encara la vençuda, tot i que ja és la 3ª ocasió que s'organitza ací un aconteiximent d’este estil (recordeu que abans que “sounders” hi ha hagut ” splashers”). Lamentablement ens ve gran la cosa.

    Subir