elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

La bandeja

    Jo sempre he sigut molt vergonyós. Un dia ma mare em va enviar a la floristeria a arreplegar uns clavells per al cementeri. La simple idea que algun amic em vegera pel carrer amb el ram de flors en la mà se m’antoixava un dèficit de masculinitat. De manera que vaig dur el pom de clavells cap per davall, agarrat com si fóra un garbell de recapte o una granera, refregant dissimuladament els brancals per on passava amb els tendres capolls recent esclatats, com volent enviar un missatge a l’inexistent públic que suposadament em vigilava:

    -Mireu què poc m’importen estes floretes. Les aparençes enganyen!

    I clar, la meitad dels clavells van acabar descabotats, i els supervivents no aprofitàven ni per als conills. No vaig ser conscient d’allò fins que en aplegar a casa ma mare em va mirar amb el semblant descompost, una expressió que presagiava tormenta. Aquella justificada indignació va explotar en rellamps seguits d’un agut crit de vicetiple, una inesperada —i més que acceptable— imitació de Johnny Weissmuller:

    -Què has feeeeeeeeeeeeeeeeeeeett …….. ?!

    Una altra cosa que em provocava un estrany pudor era quan em manaven anar a la sucreria a comprar una bandeja de pastes. I com era molt més llèpol que vergonyós (que ja és dir), acceptaba l’encàrrec amb una mescla de ressignació i infantil goluderia. Em feia vergonya que algú em vegera pel carrer, quan tornava, que se’m notara la boca feta aigua i la felicitat en la cara. Això sí: pels mateixos motius adés indicats, mai vaig consentir dur pel carrer la bandeja penjant d’un llacet del dit, de manera que el trajecte de la sucreria a casa el feia caminant furtivament i de pressa, tractant de passar desapercebut a les mirades impertinents, però portant mi tesoorooo com els cambrers quan serveixen les taules, estil que requereix molta més perícia i concentració que el sistema del llaç en la cinta. Qualsevol cosa menys dur-la del llacet!

    Com no ignoren els lectors, la tradicional bandeja de pastes era un dels elements rituals indispensables dels diumenges i festes de guardar d’una Borriana més passada que present, més provinciana, perquè encara no havia patit els efectes globalitzadors de la televisió. La bandeja també representava una certa benestància econòmica, un luxe que no estava a l’abast de qualsevol mentalitat (més que no butxaca). El pla dominical era mudar-se, anar a missa, un dinar especial (probablement paelleta) coronat per un bon assortit de llepolies de la sucreria de Pablo Julián, i de vesprà al cine (al que molts matrimonis estaven abonats, amb l’entrada reservada). És l’àuria i dolça “mediocritas” de la vida provinciana i burgesa. Per aquella època al nostre poble teniem on triar, abundància de cines i de sucreries.

    El costum de la bandeja dominical no s’ha perdut del tot, però potser sí que haja anat “difuminant-se”. Hui a algunes panaderies hi ha taules on es serveix reposteria i café al client, i totes les sucreries sense excepció han hagut de muntar servici de cafeteria. A les diverses superfícies comercials (fins i tot les gasolineres), podem trobar varietat de pastisseria i llepolies que ja formen part de la cistella de la compra habitual. La gastronomia està de moda i hui n’hi ha mitjans i informació abundosa per a practicar la bricomania culinària repostera.
    A Borriana, els de la meua generació recordaran les sucreries de Paradells (era gent d’ascendència nulera) al Raval, i la de Julián Garcia al carrer La Tanda, la de Granell al carrer S. Vicent, etc., totes desaparegudes. Hui són ben conegudes Angullo, La Mercé, Barrionuevo, etc. Però per damunt de totes, per qualitat i tradició, l’establiment de Pablo Julián ( “La Palma”, ubicat al Pla on a pincipis de segle hi havia una farmàcia a vora de la séquia La Tanda) ocupa un lloc especial en l’imaginari col•lectiu del nostre poble. Des d’allí, vàries generacions de mestres reposters venen transmetent-se de pares a fills els secrets professionals de l’artesania del sucre, i ens endolçen la vida als borrianencs (1) .


     

    Els deliciosos rotllos de Sant Blai són una invenció de Pablo Julián senior, però els merengues de café (quina delicatessen!) i les seues “milhojes” (2) (dutes de Terol pel primer Pablo Julián, el fundador de la saga, segons m’ha explicat el seu net), o els desapareguts pastissos de Glòria, els borratxos (Pablo senior els feia més xorrosos i més dolços que Pablito, preocupat per l’esveltesa dels clients), a més d’altres especialitats de la casa d’alta reposteria, eren i són insuperables. Algunes de les seues creacions han sigut imitades, i és sabuda la bona reputació dels Pablo Julián arreu de la província, sense oblidar els professionals que s’han format i han aprés allí l’ofici.

      

    Amb “la paraeta” de Teo o de Pasqualeta, les cases de joguets de Bornay o de Ríos, l’establiment de bromes de Pepe Aranda, les papereries de Marco Miranda o de Mesado, els carrets de mantecaos, els barracons de fira, els cines i les sucreries del poble, … qui collons necesitava Disneyland París?

    Quan em toque abandonar este món i repasse les coses bones que ploraré deixar, no oblidaré eixe moment gojós i suprem amb tota la família reunida al voltant d’una bona bandeja de pastes (com més gran millor), esperant en sepulcral silenci el moment de tallar la cinta i desembolicar el darrer impediment que representa el suntuós paper, desvetlant per fí els secrets que s’hi oculten. I nyàs! Quina meravella! La sala del tron de Tutankamon! Llustrosos palos catalans, pilotes de frare ensucrades, blocs de merengue, llibertats, mitges llunes, borratxos, llaços “bretzel” de cabell d’àngel, etc. Només pot haver una cosa millor en este món: fotre’t les pastes que et pertoquen amb devoció i sense rexistar perquè, com deia el clàssic, vita brevis est.

    El dia que la Parca se m’enduga a l’altra vora del riu, menjeu-vos una bandeja de La Palma en memòria meua! Què és l’infern sino un barri on la gent no riu, i on el foc només es fa servir per a torrar carn, no mai per a fer sucre caramel•litzat? Si és veritat que al cel es menjen coques de mel, serà qüestió de pensar-s’ho!

    (1) Fotomuntatge: iaio i net, primera i última generació d’una nissaga de reposters.
    (2) He contat les capes (“fulles”) d’hojaldre de la famosa pasteta, i mai n’ixen mil. Sempre en són menys de cent!
    © de les fotografies: l’autor.

     

    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    comentarios 16 comentarios
    Vicentico
    Vicentico
    23/11/2010 10:11
    Solo es un comentario.

    Yo a este señor a pesar de no conocerle, creo que le entiendo perfectamente. Eran tiempos difíciles crematisticamente hablando y no todo el mundo teníamos acceso a comer palos, borrachos, merengues, etc. y si, como estábamos muy ágiles debido a la "dieta" tan estricta que llevábamos, podíamos subir a todos los árboles sin despreciar ninguno. Kakis, pomeres, pereres (de san joan y altres) sirerers y hasta llidoners, pasando por los nísperos, "serveres" "ñespleres" y todo lo que hiciera falta. Me olvidaba de los higos que entonces no había más problema que disputárselos a "les terreres", no como ahora que te tienes que apuntalar. Y las granadas "de piñol tendre"? Pues eso creo yo que te quiere decir el "siño Paco" ¿me equivoco? Cuando tú Roberto ya "teníes coneiximent" ya había pasado bastante esa época y ya se podía mucha gente tenerse esos caprichos de visitar nuestras afamadas pastelerías. Un saludo afectuoso.

    Subir