La rotonda tèxtil
L’Associació Internacional de Treballadors (AIT), la de Marx i Bakunin, va arribar a Alcoi de la mà dels teixidors. Al juny de 1870, Agustí Valls Vilaplana va assistir al Congrés Obrer de Barcelona en nom de la mútua local de l’ofici, convertint-se així en fundador de la Federació Regional espanyola. Davant els altres vuitanta-vuit delegats va demanar la paraula per denunciar que “el patrimoni de l’obrer ha estat la misèria i la fatiga” i tot, per refiar-se dels qui l’explotaven.
D’ell en sabem ben poc, però prompte van agafar el testimoni d’altres, com ara Josep Seguí Valls. Al Congrés de la Unió Manufacturera del 72, els seus companys el triaren per a formar part del Consell. I al 1873, a Còrdova, va ser elegit per a la Comissió de la FRE-AIT. Líder del moviment obrer peninsular, junt al valencià Vicent Fombuena, el mallorquí Francesc Tomàs, l’edetà Severí Albarracín i el malagueny Miguel Pino. Després del Petrólio (1873) no va fugir de la ciutat i el 30 d’octubre va ser apressat i traslladat, nugat de peus i mans, fins al maleït Castell d’Alacant. No sabem els anys que va patir de presó provisional, acusat de sedició, fins aconseguir l’indult en 1879. Però al judici ningú no va poder parlar malament d’ell.
En eixir, no va recular. Amb 54 anys, el 1891 continuava liderant l’organització llibertària local. Davant la Comissió, anomenada eufemísticament del mejoramiento y bienestar de las clases obrera, va dona una lliçó de dignitat. La vida de la treballadora i del treballador “és un conjunt de privacions i tristesa; les forces que perd a la feina no poden ser restablides; la seva sang s’empobreix; en una paraula, l’obrer viu morint”.
A la seua vora estava assegut Josep Botí Soler, del mateix ofici. Quan va ser el seu torn es va aixecar i, mirant als ulls a polítics i empresaris, va recordar que la vaga del 73 no va ser cap capritx. De fet, va venir precedida per les necessitats en què es trobaven els obrers des de feia temps “i no hagués arribat a esclatar d’haver-se atès degudament les repetides peticions que pacíficament es venien fent”. Sabia de què parlava, amb dèsset anys ja havia participat a la vaga del 56. Nano, com era conegut al poble, va penar quatre anys a pesar de la seua conducta “irreprensible” i de no haver comés cap delicte.
Per cert, Botí era qui vivia al carrer Forn del Vidre, 6, on es van allotjar Albarracín i Tomàs i on durant molts anys hem pensat que estava la seu de la Primera Internacional. Perquè ja sabeu que Alcoi es va convertir en la capital de l’AIT a Espanya, un privilegi que només compartim amb València i Madrid. En concret al carrer Sant Francesc, 9. Una herència que han conservat viva fins al dia d’avui, amb millor o pitjor encert, els sindicats de classe.
Un fil roig que ve de lluny, de molt lluny. Tenim documentada la primera vaga a Alcoi al 1610. I al Congrés va ressonar amb força la revolta luddita del 1821, quan més de mil homes van destruir els nous enginys instal·lats a les fàbriques situades fora de la vila. Va haver bregues i rumors de nous atacs fins al 1844. Lluny d’atenuar-se, amb la consolidació del sistema fabril, els conflictes van anar en augment. Una vaga de teixidors i filadors al 1840, aldarulls contra l’impost de consums al 1854, protestes contra el sorteig de quintos, conflictes localitzats en algunes fàbriques al 55, y una vaga de teixidors de cotó, com a preludi de la primera vaga general al maig de 1856. Finalment, més de mil alcoians van signar una queixa a Les Corts Generals, reclamant la regulació de les condicions laboral.
Del Petrólio avui no us parlaré. Però no cregau que amb la persecució, la repressió i la presó van deixar les obreres i els obrers de reclamar els seus drets. Les vagues de la dècada dels 80, del segle XIX, van anar creixent en intensitat fins al Primer de Maig de 1890. Aquesta primera manifestació, en memòria dels màrtirs de Chicago, va precedir una vaga general indefinida on reclamaren les 8 hores, i la prohibició del treball infantil.
I amb el canvi de segle, una vaga general al 1903 i una del tèxtil l’any set. L’enfrontament amb la tropa per impedir l’eixida del tren que portava reservistes a la guerra del Marroc, el 1909, durant la Setmana Tràgica. I la vaga general revolucionària del 1917, convocada per anarquistes i socialistes. Ho deixe avui a les portes de la II República. Un altre dia podem parlar-ne, si voleu, de la vaga de les bambuneres i de la lluita antifranquista.
Però només volia deixar constància que en són milers de lluitadors i lluitadores les qui ens contemplen des d’un passat recent. Sortejadors i sortejadores, teixidors manuals i teixidores mecàniques, filadores, metxeres, bitllaires, bataners, tintorers, aprestadors, cardadors, tonedors, perxadors, pinçadores, premsadores, repassadores, cordoners, classificadores...
Tot no ha estat el tèxtil, per suposat. També es mobilitzaren drapers, piloters, oficials de tina, aparelladors, formaires i els xiquets que treballaven als martinets. I fusters, ebenistes, serrallers, manyans, torners, electricistes, misteros, maquinistes, palustres, pedrapiquers, canterers, terrissers, forjadors, llanders, calderers, ajustadors, tonellers, llenyataires, llauradors, camperols, jornalers...
A totes elles i ells caldria agrair ser com som i ser qui som. Però us he de reconèixer que, com a net de teixidors, em fa gràcies que dediquen l’escultura de la nova rotonda nord al tèxtil, a les obreres i els obrers del sector.
Ara bé, es pot saber per què l’alcalde ha d’acordar el seu disseny en exclusiva amb la patronal? Per què no pregunta a les treballadores i als treballadores, i als seues representats? És més, algú sap, per què el seu partit a hores d’ara continua adjectivant-se socialista? I posats a preguntar en veu alta: De veritat fan falta cent persones per inaugurar un illot? No tenen res millor a fer en tot el dia?
