Insomne vida sonora, de Mercè Claramunt
El divendres 8 de juny es va presentar en la Casa de Cultura el primer llibre de poesia de Mercè Claramunt. Molt públic en la sala per a gaudir en directe de la lectura d'alguns poemes, a cà rrec d'Enric Esteve i Leonor SeguÃ, a més de la presentació duta a terme per l'escriptor Manel Alonso, autor del text que reproduïm a continuació.
Mercè Claramunt és una dona intel·ligent, tendra, dialogant, seductora, sensual, amb talent i amb una capacitat autocrÃtica tan desmesurada (i disculpeâm aquest darrer adjectiu, no és normal en mi, ja que sóc dâaquells que creuen que un gran nivell dâautocrÃtica és imprescindible en qualsevol faena) que li ha retallat lâà nsia que sovint patim els escriptors de publicar al preu que siga, i a nosaltres, lectors de poesia, es ha impedit gaudir dâuna veu poètica brillant.
Aquesta llarga espera ha pagat la pena. Després dâoferir-nos durant dècades petites dosis en mostres i antologies, enguany, dins de la col·lecció de poesia del Petit editor, publica el llibre Insomne vida sonora.
Un substantiu, vida, custodiat per dos adjectius, insomne i sonora, però perquè no pot dormir la vida?, pel so?, un so que no sabem si és soroll o música, o és el grinyol que provoquem en la nostra navegació dià ria, o perquè, com deia V.A. Estellés: «No tâhan parit per a dormir, sinó per a vetlar...». Vetla la poeta?, una poeta que es declara novÃcia de mots, o és desvetlada pels grans interrogants que se li obrin al seua davant?: el pas del temps, el sentit de la vida, la mort, el fat del destÃ, lâamor... Potser és això.
A aquest tÃtol Claramunt li ha afegit un subtÃtol, Poemes en quatre temps, quatre com són les estacions de lâany, quatre etapes en què dividim la vida (infantesa, joventut, maduresa i senectut).
Estem davant dâun llibre molt pensat, on lâautora ha defugit de convertir-lo en un simple contenidor de poemes. Ha creat una estructura sòlida, que ha dividit en quatre apartats i un final. Cada apartat lâencapçala amb un poema. Lâapartat el dividix en dos subapartats, amb quatre poemes numerats i un cinqué sense numeració que fa de capçalera. El final té la mateixa estructura, però sense un segon subapartat.
Les imatges poètiques i fins i tot el llenguatge que empra estan vinculats a la natura, a la terra: «A lâesquerra / sâescolta el riu pel que salta la lluna, / mentre una fulla cau a la revolta / de la tardor, / agitada com si fos primavera» i als moviments de lâoratge: «Bec pregà ries com a gotes de pluja» i el pas del temps: «Esdevinc temps i done temps al temps». Al llarg del llibre trobem una autora amb una vigorosa capacitat dâobservació i una consistent formació acadèmica, a la qual li agrada assajar-se amb un mostrari divers de formes poètiques que van des de la prosa, passant pel vers lliure, el sonet, fins el haiku.
Insomne vida sonora està concebut com un edifici amb un jardà lluminós i acolorit, un espai Ãntim, personal, per a la confessió, la reflexió, el dià leg i on regna la paraula però, també, els silencis. Un laberint de mots construït per a la trobada, per a lâencontre i no per a perdreâs infructuosament.
La reflexió porta lâautora a sentenciar: «El temps, insensat, no és lâespai que passa / que és mor / és vida». I per tant, afegisc jo, forma part de nosaltres.
Insomne vida sonora és un llibre compacte i intens que ens parla de tot allò que convertix la vida en una navegació de vegades complicada i en altres plena de joia.
Com en la resta de tÃtols dâaquesta mateixa col·lecció, acompanyen els poemes les il·lustracions dâuna artista plà stica, en aquest cas Leonor SeguÃ. Són les seues unes il·lustracions fetes amb lÃnies, textures i colors cà lids, elegants i sensuals. Mai com en aquest llibre he vist un dià leg tan nÃtid, espontani i directe entre la poeta i lâartista plà stica. La poesia de Claramunt, com les il·lustracions de SeguÃ, són sense renunciar a res i sense fer cap concessió acollidores, expressives i vitals.
Tanca el volum un epÃleg del poeta Ramon Guillem, un text que no sé si qualificar-lo dâatÃpic, ja que el poeta de Catarroja el dividix en dues parts, una primera escrita en prosa en què ens parla de lâarquitectura compacta i treballada dels poemes de Mercè Claramunt, i una segona part, Variacions sobre una lectura, en què en forma dâextens poema Guillem ens confessa dâuna manera indirecta que sâha sentit interpel·lat en llegir el llibre. No debades Mercè Claramunt el tanca amb aquests versos: «Allà també canta lâocell / i fou després, HIVERN REMOT», justament el tÃtol dâun del poemaris més celebrats del catarrogÃ.