D. Ricardo
El passat mes de juny el Papa Francesc va aceptar la renúncia del cardenal D. Ricardo Blázquez Pérez, arquebisbe de Valladolid. La seua trajectòria ha estat caracteritzada per tindre el silenci con a mesura i el diàleg com a pauta de comportament. Discret i senzill, humil i servidor, D. Ricardo ha segut una figura clau per entendre el present de l’Església espanyola. Sempre ha segut un home de consens, temperat, seré i tranquil. Sense agressivitats ni intransigències. Sempre disposat a escoltar, de gestos suaus i sense imposicions. Sempre obert a les diferents sensibilitats, però alhora preocupat pels nous temps que ha de fer front l’Església. El Papa Francesc el nomenà cardenal en 2015 i ha segut una de les veus escoltades per Bergoglio, junt als cardenals Omella i Osoro, i el jesuïta P. Germán Arana.
D’una extrema sensibilitat, D. Ricardo va ser president de la Conferència Episcopal Espanyola en dos etapes. La primera en el trienni 2005/08 i la segona entre 2014 i 2020. En el període d’abril de 2007 i novembre de 2008, impulsat per l’Ajuntament de Burriana, es va celebrar el centenari del naixement del cardenal Tarancón, el fill més il·lustre que ha infantat esta ciutat. Amb este motiu, durant l’any del centenari, molts van ser els actes organitzats en la ciutat nadiua del prelat, que varen ser el trampolí per a que se sumaren altres ciutats en rememorar la figura del nostre cardenal com Madrid, València, Toledo, Oviedo, Vila-real o Solsona.
Amb motiu d’este any de celebracions, un servidor, va enviar una carta al president de la Conferència Episcopal Espanyola, en aquell moment D. Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbao, ja que ell representava a l’episcopat. En aquella carta l’invitava, en la mesura que considerara oportú, a que els bisbes participaren en algún acte en la memòria de l’esclesiàstic espanyol més important del segle XX en l’any del centenari del seu naixement: el cardenal Tarancón.
Un dia de matí em va sonar el telèfon mòbil. Al respondre, les primeres paraules de salutació van fer que aquella veu que estava a l’altra banda de l’aparell no em fora desconeguda, però no acabava d’encertar qui era. En presentar-se i dir el seu nom, vaig quedar molt sorprés, aquella veu l’havia escolat als mitjans de comunicació. Era el mateix D. Ricardo, president de la conferència, informant-me que considerava molt convenient la invitació que li havia fet. Per ell mateix vaig saber que en la galeria de presidents, només estava penjant el quadre dels dos primers presidents de la conferència des de la seua creació: el cardenal Fernando Quiroga Palacios (1966/69) i el bisbe D. Casimiro Morcillo González (1969/71). D. Ricardo veia molt adhient que amb motiu del centenari es col·locara el quadre del cardenal Tarancón, que feia anys havia estat pintat per Sor Isabel Guerra, monja cistercenca. Encara més. El mateix president em va fer saber que en el seu discurs inaugural de la XC Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola del 19 de novembre de 2007 (any del centenari del cardenal Tarancón) ell inclouria una part on faria referència al cardenal borrianenc.
Vaig agrair enormement el gest de la telefonada, la implicació del seu discurs inaugural envers la figura del cardenal Tarancón i l’enviament del seu discurs enquadernat que posteriorment va fer a la meua adreça postal en Burriana.
Tarancón va deixar de ser president en 1981 i la arxidiòcesi de Madrid- Alcalà en 1983. El cas és que passat tot este temps fins a 2007, sembla que encara no havia hagut temps de penjar el quadre. Va ser la decisió de D. Ricardo la que va fer que el cardenal borrianenc guanyara més visibilitat, si cap, en l’any del seu centenari, gràcies a la suggerència en participar dels actes que se li va fer des de Burriana. D. Ricardo, va ser dels pocs bisbes en actiu d’aquell moment, que varen fer un pas avant en reconèixer públicament la vida i obra del cardenal Tarancón. D’altres, en canvi, van optar pel silenci clamoròs.
El cardenal Tarancón tenia una prespectiva històrica convertida en arma d’anàlisi del present i antídot contra els fanatismes del passat. Atent, observador, intel·ligent i astut va ser un renovador, que no revolucionari, dins l’aparell eclesiàstic de l’època. Va passar a la història obrint amablement la porta al futur amb la garantia del Concili Vaticà II a la mà.
El 4 d’octubre de 1994 pronuncià el seu últim discurs en públic com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Cosa que el va omplir d’orgull i satisfacció al ser una universitat valenciana, on ell té les seues arrels, la que li concedira tan alta distinció. D’altra banda, es va atrevir a ficar una única condició per acceptar tal honor, i era que tots els vots a la investidura foren favorables. El mateix cardenal va definir aquell gest per part dels membres que així ho varen decidir de, “generòs, do gratuït i autèntica delicadesa”.
Aquell va ser un testament ideològic en la que se va tornar a sentir una veu atenta i preocupada per la situació social, política i eclesial. Es preguntava pels interrogants que presentaven les noves tecnologies, reflexionava sobre la necessitat de promoure i promocionar els valors ètics en les societats democràtiques i discernia sobre el paper i la situació del cristianisme en el context ètic i social del moment. Una vegada més, el cardenal eixia al davant en les seues reflexions. Sense pors ni dubtes.
Unes setmanes després aquella veu s’apagà, però encara parla a les nostres consicències, i la seua memòria no s’oblida. 27 anys després de la seua mort és inevitable una profunda reflexió, perquè podem trobar moltes igualtats de la seua manera de fer amb el papa actual. Una fòrmula que no és altra que el Concili Vaticà II. D’això D. Ricardo en sap prou.
Ara, complits els 80 anys, D. Ricardo disfrute d’un merescut descans, on des de la seua saviesa, experiència, reflexió i descans, puga continuar aportant bons fruits a l’Església i a la societat, ajudant en el seu servei pastoral, ficant pau com a instrument de reconciliació i dotar a l’èsser humà de dignitat en tota la seua integritat.
Gràcies D. Ricardo.
