Entre la por i l'esperança
Des de fa unes setmanes estem patint una pandèmia devastadora que ha capgirat totalment les nostres vides. Milers de persones han quedat infectades i moltes moren allunyades de les seues famílies. Tot el territori valencià, com gran part del món, està confinat a casa després d’haver hagut de renunciar a les seues seguretats, als seus plans, als seus projectes, a les seues il·lusions i esperances. I tot això sense tindre clar com i quan podrem tornar a la normalitat. La vida social ha quedat reduïda a la mínima expressió anul·lant-se i suspenent-se actes festius i culturals de gran transcendència per a la nostra vida social, ferint-se així la identitat col·lectiva, aturant-se l’economia, amb moltes famílies preocupades per un futur incert, amb una societat que es planteja quina explicació té açò, o com ens ha pogut arribar a passar.
Segurament és que encara no ens havíem despertat del tot del somni del progrés, però cert és que no hem cuidat al planeta com es mereix, fent i desfent al nostre aire. Possiblement ara és el moment de donar respostes que es debaten entre la ciència i la fe o a un altre nivell de transcendència. Pensàvem que en una societat desenrotllada com la nostra, estes coses no podien passar, i que una pandèmia com esta era una cosa del passat o bé de països llunyans i amb falta de recursos. Havíem confiat total i exclusivament en el progrés de la raó, de la ciència, de la tecnologia, i crèiem que ja no podíem tornar arrere, i precisament la ciència ens ha donat l’esquena i ha sorprès a tots. Ningú podia preveure les conseqüències tan catastròfiques de la pandèmia. Ha desbordat qualsevol previsió i ha fet trontollar les bases de la nostra societat del benestar.
Estàvem convençuts que l’avanç de l’home depenia exclusivament de les seues forces i de la seua determinació, amb absoluta seguretat. I que res ni ningú podia parar a la humanitat en el seu afany de dominar la terra, i fins i tot l’univers. No havíem pensat que continuem sent limitats. I és que nosaltres sols no som capaços de trobar el sentit i la plenitud de la vida.
Les conseqüències del coronavirus ens està posant de manifest, dia a dia, el rostre més cru de la presència del mal en el nostre món. Se’ns encongeix el cor, quan sentim cada dia les dades del número de nous contagiats i dels morts, especialment quan sabem que la malaltia està mossegant els sectors més dèbils de la nostra societat, i quan la mort s’emporta injustament a persones que estimem. Plorem de tristesa i d’impotència quan ens comuniquen que algun familiar o amic no ha pogut superar els danys pulmonars causats per la infecció. Però també ens entristim quan ens informen que hi ha persones que estan intentant estafar o fer negocis fraudulents, aprofitant-se de la necessitat i urgència del moment actual. És patètic veure com s’escampen missatges falsos per les xarxes socials creant crispació, alteració i malestar entre la població provocant la histèria i el nerviosisme. Esta plaga d’hostilitat i de sang resaviada pel mal s’escampa com el virus, aprofitant-se de la bona voluntat de les persones.
Tanmateix, en les dificultats presents també estem veient persones que brillen enmig de la foscor i ens porten la llum de la bondat, la solidaritat, la tendresa i la compassió. Així, els metges i els professionals de la infermeria estan lluitant heroicament, molt més enllà del que els exigeixen les seues responsabilitats professionals. Tots els treballadors dels serveis essencials, des dels transportistes fins als policies, les brigades de neteja, els voluntaris, les parades dels mercats, els autònoms o serveis de manteniment, ixen cada dia de casa amb valentia perquè a cap de nosaltres ens falten els productes més necessaris per a viure o les comoditats per tindre una vida més fàcil. També el món de l’art, la cultura i la música ens fa regals per fer el confinament més fàcil en les seues múltiples expressions d’originalitat, intel·ligència i saviesa. La solidaritat de molta gent, la tasca dels capellans i dels religiosos al servei de les parròquies i dels hospitals, Càritas, les ONGs, les plataformes solidàries, els actes altruistes, la preocupació que mostren els uns pels altres en el confinament, els xicotets gestos d’amistat que ens enviem a través dels mòbils, les videotrucades perquè tenim la necessitat de veure a les persones que estimem, fa que anem construint un món millor, més saludable i més amable, com a signe d’allò més bo i més noble que portem al cor.
Entre diverses disciplines, s’ha generat una complicitat que ens marcaran per sempre. El fet de vore el suport espiritual i emocional del retor juntament amb el professional del psicòleg, el metge i la infermeria treballant pel mateix objectiu, que és el bé de la persona, és de les coses més positives que hem viscut. A més, una tasca molt important està fent l’Església gràcies al bon servei de les xarxes socials, la ràdio o la televisió intensificant la programació religiosa que tanta acceptació d’audiència està tenint en este temps de confinament i crisi, portant a les nostres llars les necessitats espirituals de molts creients, i també d’altres que no ho son, i que en moments tan durs demanen a amics i familiars pregàries per superar situacions personals, senyal que a més de confiar amb la ciència, també es confia a un altre nivell de transcendència.
Es comença a dir que una vegada hàgem superat esta crisi, les coses seran molt diferents. Tant de bo que esta experiència tan dramàtica ens ajude a saber situar en el centre de les nostres vides, allò que vertaderament és important, allò que dóna sentit a la nostra existència. Tant de bo que sapiguem aprofitar l’oportunitat de reconstruir una societat i una economia basant-nos en una ètica que ens faça ser més justs i solidaris i estar més al servei de les persones i escoltar més el nostre cor. En les circumstàncies més adverses, hem de tindre la capacitat de superar les dificultats per fer un món més habitable per a tots.
