elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Jordi Bort
Raons i paraules - RSS

Conferència íntegra sobre l'obra escrita del Cardenal Tarancón

    CONFERÈNCIA ÍNTEGRA SOBRE L’OBRA ESCRITA DEL CARDENAL TARANCÓN

    El passat 8 de juny, vaig impartir en els salons de l’edifici obra social Caixa Rural Burriana, la conferència sobre l’obra escrita del cardenal Tarancón a invitació de la Càtedra d’Història del Cercle Fruiter. Publique ací íntegrament la ponència pel vostre interés i vàlua.

    És un honor i un autèntic privilegi escriure unes quantes notes sobre el cardenal Monsenyor D. Vicente Enrique i Tarancón, i ho faig des de la més profunda estima i admiració, al ser conscient que és una figura estelar en repetides ocasions de la història d’Espanya i de l’Església espanyola del segle XX, sempre buscant ser pont d’unió entre mons diferents, i fins i tot enfrentats. Des d’una profunda experiència de fe va voler arriscar pel bé comú i a favor de tots. La seua presència era signe de senzilleç i cordialitat, sutil i intel·ligent, sagaç i astut, ferm i elegant, es com es va guanyar el respecte de tots. Curiosament, hui es complixen 54 anys (8 de juny de 1969) que Tarancón va ser rebut en Borriana amb arcs triomfals amb motiu del seu nomenament com a cardenal. El retrat que poden vore en pantalla és imatge d’aquell significatiu dia per a la història de la nostra ciutat.

    El meu contacte amb el cardenal va ser mínim, pràcticament imperceptible. El vaig vore en un parell d’ocasions ací en Burriana al Col·legi dels Frares Carmelites on va presdir la solemnitat de la Mare de Déu Carmen. Era en la dècada dels 80 en la seua època de jubilació. No recorde exactament l’any. Recorde a la sagristia vore un home alt revestint-se per a la celebració de la eucaristia i obrir un estoig on estava el seu bàcul que es va montar en peçes. En una església dels frares plena de gom a gom, es sentia una veu ferma i segura que traspuava amabilitat, reflexió i autoritat. Era un home molt respectat. Pot ser, per ser jo un xiquet, allò em va impresionar, i a més tenint en compte que els xiquets tenen tendència a redimensionar magnànimamemnt les coses.

    Ens varen dir els frares que venia el cardenal Tarancón. Estava tot enllestit i disposat per a rebre’l, i no faltaven les advertències dels religiosos carmelites que ens anaven dient: “Quan entre el Sr. Cardenal, porteu-vos bé”. A partir d’ahí vaig anar prenent interés pel personatge i sempre en tenia ganes de saber més sobre ell. Més tard, ja en aquella època d’adolescent, em plantejava qué va fer el cardenal per a que se li anomenara amb el sobrenom de el “Cardenal de la Transició i del diàleg”. El cardenal Tarancón en ixa època ja havia fet història, però encara no havia entrat en la història. Intuia que era un personatge important. A poc a poc, amb els anys, anant llegit i buscant, vaig entendre la grandesa d’una interessantíssima personalitat que realment haguera estat encantat de conèixer personalment i més sent del meu poble. Tarancón tenia una intel·ligència superior, gran intuició i capacitat de reacció rapidíssima.

    Amb ixe esperit de tindre més coneixements sobre ell, al crear-se la comissió organitzadora del actes del centenari del cardenal en 2007, en vaig formar part gràcies a la invitació que em va oferir l’Ajuntament de Borriana per haver-los enviat una proposta de celebració. Ahí vaig conèixer al seu nebot Juan José Enrique-Tarancón i familia, que per a mi ha segut un verdader regal i un camí directe per poder descobrir no només el Tarancón públic, sino, encara més, el Tarancón familiar, el d’anar per casa, que és una de les coses que més he valorat. La figura del cardenal Tarancón continua il·luminant els passos de la societat i de molts cristians que volen mirar esperançadament el futur, perquè és una veu que encara parla a les nostres consciències. La paraula del cardenal, possiblement haurà estat ignorada, però no oblidada. És de justicia mantindre viva la seua memòria, ja que si en el moment de ser pronunciada va ser profètica, actualment és ben viva i ben eloqüent. La seua repercussió pública invadia l’esfera eclesial, però també la política i social. Estudiar la seua figura i obra és determinant per a una investigació de la història eclesiàstica i política d’Espanya. I és que Tarancón va ser un home de pau, quedant clara la seua capacitat de diàleg i consens en infinitat d’ocasions.

    Al llarg de la seua dilatada vida i la gran immensitat de facetes que té el personatge, ens trobem amb el Tarancón escriptor en la publicació de llibres, el Tarancón periodista en Cartas Cristianas i Cartas a un cristiano publicades en el setmanari Iglesia en Madrid i en la revista Vida Nueva, el Tarancón pastoral amb el seu magisteri episcopal on es veu un canvi d’evolució abans i després del Concili, el seu treball com a consiliari d’Acció Catòlica i retor de poble, bisbe de Solsona, pare Conciliar i arquebisbe del postconcili en Astúries, membre del Sínode dels Bisbes, membre de la Real Academia Española o el Tarancón institucional com a president de la Conferència Episcopal i màxim jerarca de l’Església Catòlica espanyola sent cardenal de Toledo i Madrid. Ja en la seua etapa jubilar Tarancón va ser membre del Consell Valencià de Cultura. Va dixar escrita una immensa producció literària en llibres, documents, revistes, butlletins, fulles diocesanes, cartes pastorals, discursos, conferències o cartes dirigides a destacades personalitats.

    Com se pot intuir, el cardenal Tarancón no és una personalitat que un dia va sorgir del no res, d’una manera totalment imprevista. Certament que l’època de la Transició li va donar un relleu important, i l’ocasió per a donar a conèixer, encara més, la seua personalitat. Però els grans personatges no s'improvisen. Les circumstàncies del temps i el lloc son el seu marc, perque la seua identitat es va formar i creixent amb el pas dels anys i es va manifestar de diferents maneres. Quan arribà a ser president de la CEE i cardenal-arquebisbe de Madrid- Alcalá, Tarancón portava acumulat un bagatge d’experiències no només com a administrador de diòcesis o arxidiòcesis com Solsona, Oviedo i Toledo, sino també com animador, promotor i difusor d’Acció Catòlica per tota Espanya contactant amb bisbes, sacerdots i seglars, vivint en un conflictiu Madrid, sent testimoni d’excepció de les convulsions socials.

    Els escriptors han de tindre honradesa intel·lectual per a no inventar-se res, encara que no els agrade el que se troben, i també per a desenmascarar situcions ocultes que ningú en el seu moment es va atrevir a destapar. Aniré relatant diversos aspectes del nostre benvolgut paisà, referint-me en allò que va deixar escrit i destacant els aspectes més importants de la seua vida.

    Començaré per ACCIÓ CATÒLICA

    De seminariste havia col·laborat en una revista dels Operaris Diocesans anomenada El Correo Josefino i en un periòdic local de Tortosa, i de coadjutor en Vinaròs en el setmanari San Sebastián. Ací veiem com de ben jove tenia inquietuds literàries. Va ser com a consiliari d’Acció Catòlica on van ser editades les seues primeres obres. La trobada i cultiu amb els jòvens d’Acció Catòlica, la necessitat de transmetre’ls una formació i experiències religioses profundes i la formació dels sacerdots alimentant la fe cristiana, va ser la raó històrica que va convertir a Tarancón en escriptor.

    La seua missió no se limitava només a Madrid des de la Casa del Consiliari, sino que s’escampava arreu de la geografia hispànica.  Durant el temps de la Guerra Civil, va continuar el seu treball com a propagandista d’Acció Catòlica, especialment en l’àmbit de la joventut i de la dona. Pel teòleg Olegario González de Cardedal, estos anys van ser la ocasió propicia per despertar l’escriptor que hi havia en el futur cardenal. En Tui s’edità en agost de 1937 La nueva forma de apostolado seglar. Manual para sacerdotes. Animat pel bisbe d’esta diòcesi, D. Antonio Garcia Garcia, explicava les raons que l’inspiraven a seguir treballant en l’expansió de l’Acció Catòlica, així com els passos que se deurien de donar per restaurar-la després del colp que suposava la guerra. Esta publicació es va editar en diverses ocasions i va demostrar el buit documental que hi havia en temes pastorals.

    En 1938 publicà Curso breve de Acción Católica, que va ser un text guia en seminaris i per a exercicis espirituals que va tindre 3 edicions.  En esta obra es plantejava un pla de formació per a cercles d’estudi i formació. Tenia dos prespectives: la doctrinal i la sociològica. A més, el llibre tenia apartats que feien relació entre la Falange Española Tradiconalista i l’Acció Catòlica. Llegint esta obra quedava clar que les dos dimensions se complementàven. Si la primera buscava el desenvolupament material d’Espanya, la segona s’encaminava a l’engrandiment espiritual de la nació. Cite textualment paraules del jove Tarancón en esta obra, ja que la missió de Falange i Acció Catòlica era construir una “España grande y católica que todos deseamos, reencarnación gloriosa de aquella España tradicional en la que el sentimiento patriótico se fundían en un solo anhelo en el corazón de todos los españoles”. Poc a poc, amb el temps, es va donar conter d’este error d’apreciació. Eren temps de passió (i pressió) patriòtica i religiosa. Ell entenia la legítima defensa front a la amença dels enemics, i la sublevació, com un esdeveniment que podia justificar, des de la clau religiosa, una rebelió contra una autoritat antireligiosa. A més, en aquell moment l’Església des del Vaticà prenia una posició ambigua i això també desconcertava al clergat. Però al nostre personatge, que ara ens ocupa, no li van faltar el dubtes, els dilemes ètics i la reflexió, ja que va ser trístament testimoni de la repressió i de la multitud de “paseos”, que desgraciadament eren rutinaris, habituals i violents, d’una banda i de l’altra sense exclusió. El cardenal recordava una conversa amb Jose Luis Martín Descalzo: “cuando estás dentro y oyes opiniones de un solo bando, lees prensa de un solo bando, oyes radios de un solo bando y solo te cuentan las barbaridades de unos y las bondades de otros ¿como puedes ver las cosas con imparcialidad? Hoy, de lejos, leyendo a unos y otros, oyendo a unos y otros, sin sentirte amenazado, es fácil dar a cada uno su parte de razón”. 

    Durant estos anys, l’experiència d’una manifestació patriòtica on el capità general parlava de religió i el bisbe de pàtria, li va fer replantejar-se el paper eclesial. Una confusió on perillava la autonomia i independència de l’Església. Ara és fàcil parlar, raonar i entendre, però en aquell moment era difícil trencar amb aquell esquema i univers mental.

    Tarancón va continuar amb este cicle de formació publicant Jesús, maestro de apóstoles, un llibre ambiciós, més personal i explícitament religiós. Eren 4 volums de meditacions sobre l’Evangeli que arribà fins a 8 edicions, amb l’objectiu d’apropar als jòvens la figura de Jesús, reconstruida en el seu medi històric i geogràfic, pensada a la llum de la interpretació que l’Església Catòlica aporta per mitjà del dogma, enllaçant amb la pròpia vida personal, situacions laborals i la convivència.

    Així va continuar el seu treball com a formador, promotor i difusor d’Acció Catòlica amb les publicacions Pràctica de los círculos de estudio, Religión, moral, historia y liturgia, Devocionario para los jóvenes de Acción Católica o Comentarios y aplicaciones del evangelio para círculos de estudio de Acción Católica en dos volums i 3 edicions. Va ser conegut com el bisbe d’Acció Catòlica i en 1959 la Conferència de Metropolitans el nomenà viceconsiliari general d’Acció Catòlica Espanyola. Acció Catòlica va ser per a Tarancón una activitat pastoral i un estil de vida. Una forma de concebir la transmissió de l’Evangeli encardinant-se en els àmbits de la societat, sent un bisbe poc clerical, molt proper a les realitats del món en sintonia amb les situacions i a les persones. Per entendre’l millor cal situar-nos entre 1920 i 1930 quan es va revitalitzar l’espiritualitat catòlica pel redescobriment de la pietat cristològica. És a dir, el modernisme havia fet un esforç en supertar els tractats escolàstics, allunyant el Jesucrist de la història, de la exègesi i del dogma. És en 1917 quan apareix el llibre Jesucristo vida del alma de l’abat benedicití de Maredsous Columba Marmión, un llibre traduït a totes les llengües europees que va marcar el futur espiritual de l’Església. Més tard van aparéixer Jesucristo en sus misterios y Jesucristo ideal del monje del mateix autor, llibres dels quals s’han alimentat espiritualment molts creients fins als nostres dies. Eren lectures meditatives sobre la vivènvia de la vida de Jesús. No eren llibres erudits, sino religiosos, interpretant l’Evangeli de l’amor fent més properes les celebracions litúrgiques. Allò que eren els “Moviments de joventunt” en Alemanya entorn a la liturgia i els grans monestirs benedictins que aportaven saviesa i cultura, son per a Espanya les joventuts d’Acció Catòlica, tot i que ací no teniem líders universitaris i religiosos com per a ells va ser Guardini. Un retor, escriptor, acadèmic i teòleg alemany dels més acreditats del s. XX. El que si tenim com a equivalent en la realitat cultural, litúrgica i religiosa espanyola és l’obra i acció de Tarancón i les publicacions dels monjos benedictins de Silos i Montserrat que van anar apropant-nos a estes preocupacions i inquietuds, amb una mirada més sincera, més amable i més oberta. Este és el context intel·lectual amb el qual hem de situar al futur cardenal qui tenia un sentit extraordinari per captar els moments de rellevància.

    RECUERDOS DE JUVENTUD i BISBE DE SOLSONA

    Dos fets vitals marquen la vida del cardenal Tarancón. La Guerra Civil, com a tants i tants hòmens i dones de la seua generació que havien viscut la tragèdia i la desolació, i el Concili Vaticà II que li va obrir la mentalitat i l’horitzó de pensament. En moltes ocasions va deixar constància que tota la seua activitat se va dedicar a evitar al màxim un altre conflicte bèl·lic tan cruel i sagnant com la Guerra Civil, i el Concili va marcar el camí per així evitar una confrontació entre germans.

    Recuerdos de juventud recull les impressions i vivències de Tarancón des de la seua infància. De com viu la seua vocació des de menut, fins a que és nomenat arxiprest de Vila-real. Ací relata els anys de la Segona República, la Guerra Civil, el clima de postguerra i els primers anys del govern de Franco. Una època decisiva en la història d’Espanya i ho fa des de l’òptica de les vivències de jove, un il·lusionat sacerdot, sobre uns esdeviments que varen dividir Espanya en dos bàndols i que en aquell moment semblaven irreconciliables. Açò va condicionar l’actuació de l’Església, que va estar present i va donar el seu judici sobre molts d’estos fets, i es va vore atrapada i, fins i tot, impulsada a manifestar-se i posicionar-se d’una forma clara i definida. D’altra banda, tampoc és just jutjar aquelles actuacions i la posició de l’Església amb els ulls i la mentalitat de hui.  Els anys 30 i 40 presenten una gran complexitat comparada amb altres països. Este llibre no és una arma política per a combatre al contrari. És un llibre historiogràfic on l’autor evoca uns records, que vol compartir i ensenyar a tots. Pel professor catedràtic d’Història Contemporànea de la Universitat de Saragossa, Julián Casanova, este és un llibre clau per a entendre l’actuació de Tarancón. En moltes ocasions els sacerdots es van vore confosos i desconcertats sense saber quina actitud pendre en molts dels esdeveniments. Cita Tarancón a l’inici d’este llibre: “Comprendíamos que nuestra actuación estaba injustamente condicionada. Pero no podíamos reaccionar contra la fuerza de esos acontecimientos que, no sólo no dependían de nosotros, sino que aparecían en no pocas ocasiones, como exigencias o, al menos, como consecuencias ineludibles de una realidad histórica que no podíamos traicionar”. I continúa dient: “Yo diría que los acontecimientos políticos y religiosos de mi juventud son una pieza clave para entender lo que está pasando en nuestros días, tanto en el campo cívico, social, como en el religioso (…) Cuando ocupé un cargo de responsabilidad en la Iglesia de España, sentí la necesidad de bucear en mis recuerdos de juventud para orientarme en la encrucijada en que me encontraba”.  Tarancón escrivia açò retirat en Vila-real, en agost de 1983.

    Nomenat bisbe de Solsona, Joan XXIII el va identificar com “ese obispo español que escribe tanto”. Van ser anys d’intensa activitat literària. El butlletí episcopal va augmentar en número de pàgines. Era un dels bisbes més llegit de tota Espanya. Les seues pastorals, sobretot les de major inquietud social, eren molt conegudes, especialment per a les noves generacions de retors. La pastoral Renovación total de la vida cristiana de 1953 es va publicar íntegrament en L’Osservatore Romano sent traduïda a l’italià i a l’alemany i la pastoral La familia, hoy al portugués i italià.

    És inevitable parlar de Solsona sense citar la famosa pastoral que va escriure Tarancón en 1950 El pan nuestro de cada dia, dánosle hoy.

    Acabada la Guerra Civil hi havia una manca d’aliments, de tal manera que el pa estava racionat per a cada família. Val a dir que este pa era de mala qualitat, però els forners tenien la clientela assegurada i per això, tampoc s’esforçaven massa en la seua el·laboració. En temps de pobresa i debilitat social, era inevitable que es produïra el mercat negre; “l’estraperlo”. Però mentre la ració del pa arribara al seu lloc de destí i alimentara als necessitats, no hi havia excessiva gravetat en l’assumpte. El problema va aparèixer, quan en una determinada zona de la diòcesi, concretament en el sector industrial i miner, va deixar d’arribar el pa.

    Hi havia gent que retenia el blat i no el distribuïa al seu lloc de destí. Els jornalers el podien adquirir en el mercat negre, però a un preu exagerat per a gent de braç treballador. Va ser ací quan es va alçar la veu del jove bisbe Tarancón per denunciar la injusticia social defensant un dels drets fonamentals de les persones: menjar. Home proper i sensible a la problemàtica social, Tarancón va fer que es trobara una sol·lució al problema de la fam, posant en alerta a les autoritats dels règim. Cite a Tarancón fent referència sobre este tema en el llibre-entrevista “Converses amb un cardenal valencià” de Fúlvia Nicolàs: “Va ser una bomba. Les males llengües asseguren que, si vaig estar 18 anys a Solsona, va ser, precisament, per culpa d’esta pastoral. Però jo no tenia més remei, en consciència, que denunciar aquell abús. Havia rebut més de dos mil cartes demanant la meua intervenció: els obrers no tenien amb què alimentar als seus fills. Vam demanar ajuda a les autoritats, i se’ns van tancar totes les portes. És quan vaig escriure la pastoral. I van dir que era comunista, enemic del règim i que la meua carrera s’havia acabat. Però, a la meua diòcesi, el que es va acabar va ser l’estraperlo del pa”.

    Sense plantejar encara, la necessitat d’una evolució o reforma política, en aquell moment, Tarancón, va denunciar amb vehemència i rigor les injustícies que patien amplis sectors del país, concretament els més dèbils, i en especial els treballadors de la ciutat i el camp, fent una crida a les “consciències cristianes” per a complir els deures de solidaritat humana.

    ARQUEBISBE D’OVIEDO, PARE CONCILIAR, CONCILI i POSTCONCILI

    Però va tindre que vindre la paraula, el gest i l’audàcia de Joan XXIII, amb les seues dos crucials encícliques, Mater et Magistra (en l’àmbit socioeconòmic) i sobretot Pacem in Terris (en el tema jurídic i polític) junt amb la providencial decisió de convocar el Concili Vaticà II, per a que se trencaren lligams amb el passat i s’iniciara el camí per a avançar cap a una Espanya diferent. Joan XXIII, aquell home de silueta redoneta, d’aspecte bondadòs i de faccions simpàtiques, creien alguns que era un home dèbil i maleable. Era tot el contrari, amagava una gran fortalesa i un estructurat programa de treball. No va ser el seu un pontificat de transició, sino un pontificat breu de gran importància transcendental. El Concili va agafar als bisbes espanyols en fora de joc. El mateix Tarancón va confessar que allò va ser un sobresalt per a tots.  Estranyats i desorientats no s’ho esperaven, creien que no era el moment més indicat per a que l’Església es manifestara en un Concili, però realment, va ser este el camí que va marcar la línea a seguir, que més tard el nostre cardenal va aplicar durant la Transició, en els difícils anys 60 i 70. Era necessari conèixer quin paper desenvolupàven en l’Església els bisbes i també, la resta de cristians, especialment els laics.

    Els teòlegs assessors jugaven un paper essencial. Tarancón allí va conèixer la nova teologia que estava desenvolupant-se en Centre Europa de la mà de personatges com Henri de Lubac, Bernhard Häring, Yves Congar, Karl Rahner, Joseph Ratzinger o Hans Küng. Els dubtes i les incertesses estaven ben presents abans d’iniciar les sessions del Concili. A partir d’aquell moment dos intervencions van obrir els ulls a molts del bisbes allí presents: el cardenal Montini, i el cardenal Suenens. Així com el primer es va convertir poc temps després en el Papa Pau VI, el segon va ser una de les figures més emblemàtiques de l’Església belga i europea del segle XX. Ells dos van parlar de com l’Església havia de reformar-se i posar-se en contacte i en diàleg amb la humanitat. Mirar al món amb simpatia, i no amb recel. Dialogant i no comdemnant. Tarancón va ser Pare Conciliar formant part de la Comissió dels Bisbes, presentant una llista de temes molt interessants fent les seues respectives intervencions: col·legialitat dels bisbes, pastoral litúrgica, reforma del missal i del breviari, doctrina social de l’Església, justicia social, teologia del laïcat i reforma de la cúria romana. Joan XXII va tindre la inspiració de convocar el Concili. Pau VI, reservat i prudent, amb una ment poderosa i una voluntad ferma li va donar forma i el va conduir sàviament fins al final. Aquell Concili va canviar la història de l’Església, i a mig o llarg termini, la història del món, sent el fet religiós més transcendent i complex de la societat occidental de l’últim segle.

    Tarancón va intervindre en la congregació general sobre medis de comunicació social, en la congregació sobre l’Església, en la dels laics i opinió pública, ecumenisme, compromís dels laics, llibertat religiosa, succesió apostòlica, les conferències episcopals i es va adherir a algunes intervencions col·lectives.

    Voldria destacar la seua valoració personal sobre la impressió que va provocar en ell el Concili. Diu així: “He dit en algunes ocasions, i ho torne a repetir amb la més íntima convicció ara, que el Concili ha segut el gran do de Déu a l’Església i a la humanitat. Les constitucions Lumen Gentium i Gaudiem et Spes, van provocar en mi la conversió”. Decidídament és la línea que van marcar els cardenals Montini i Suenens, anteriorment citats. Amb distància i fora d’influències sociopoliticoeclesials, el Concili, i proporcionalmenmt les orientacions pastorals de Pau VI, i el cardenal Tarancón com a capdavanter de l’episcopat espanyol, van ajudar a descobrir la necessitat d’una Església lliure de qualsevol injerència del poder polític, centrada en l’anunci del missatge religiós, oberta a tots els sectors de la població, completament decidida a la reconciliació i la pau, el diàleg proper i sincer, servidora dels pobres, dispensadora de la fe, del benestar espiritual i oberta al món contemporani. El mateix cardenal ens recorda que l’Església va eixir del Concili “menys compacta i uniformada, menys constitucionalitzada i orgullosa de la seua santedat, però més cristiana”. Atrevida, però sincera afirmació. Amb ixe sentit semblava que s’esvaia aquella preparació teològica del clergat fundada quasi exclusivament en la neoescolàstica. L’Església espanyola era de les més adormides de totes.

    L’arquebisbe postconciliar Tarancón inicià la seua renovació en Astúries aplicant programes pastorals de conjunt (1964) constatant la credibilitat de l’Església en la seua apertura al món en documents com La Iglesia en el mundo de hoy (1965), El sacerdocio a la luz del Concilio Vaticano II (1962), La Iglesia del postconcilio (1967), La crisis de fe en el mundo contemporáneo (1968) o Ecumenismo y pastoral (1964).

    Per altra part, el Concili va ser l’acta de defunció del nacional catolicisme com a idea i com a projecte polític. La defensa dels drets humans, polítics i socials, la llibertat religiosa o el pluralisme no encaixaven en els postulats del règim. Tarancón començà a entendre el Concili a partir de la tercera sessió (des de 1962 a 1965 van haver 5) i més concretament en els debats de la llibertat religiosa. Per a Tarancón, el Concili va ser una crida per a que l’Església perguera influència política i guanyara credibilitat religiosa.

    Hui, allò més raonable és aprofundir en els ensenyaments conciliars gràcies a l’audàcia de Joan XXIII, la intel·ligència de Pau VI, la capacitat i potència missionera de Joan Pau II, l’erudició de Benet XVI o la sensibilitat intuitiva i tracte proper de Francesc, molt en sintonia amb les orientacions de Pau VI. Sense el Concili, no haguera hagut renovació en l’Església, i sense renovació conciliar, l’Església espanyola no haguera sigut capaç de contribuir, com ho va fer, a la transició política i la reconciliació entre els espanyols. Sé que alguns, de dins i fora de l’Església, volen obviar-ho, ignorar-ho o oblidar-ho. Però és així. La renovació conciliar, ajudà a la reconstrucció i pacificació social.

    PRESIDENT DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA

    És important donar llum i fer un retrat de l’episcopat espanyol al crear-se la Conferència Episcopal Espanyola en 1966, i entendre millor el paper del cardenal Tarancón tant en la seua actuació com en els seus escrits i documents. En octubre de 1962, a l’inici del Concili, hi havia en Espanya 84 bisbes: de tots ells 4 eren cardenals, 1 patriarca, 10 arquebisbes i 69 bisbes. 43 d’ells havien nascut en el s. XIX i 41 entre 1900 i 1918. Havien estudiat en Roma, Comillas i en els seminaris diocesans. Era un episcopat nomenat per Pius XII, amb una eclesiologia pròpia de qui concebia com a societat perfecta, molt devots i fidels a Roma. La Guerra Civil havia marcat les seues vides, i la seua devoció a Franco no tenia límits. Estos bisbes van anar al Concili amb un bagatge teològic molt tradicional, amb la seguretat que els proporcionava una Espanya, molt tancada en ella mateixa, i amb gran desconfiança per les idees i pràctiques pastorals presents en França i altres països europeus. La majoria d’ells van patir un autèntic desconcert i les seues intervencions i votacions van anar a contracorrent, sobretot en el tema de la col·legialitat, llibertat religiosa i esquema de l’Església en el món. Hi havia un sector de bisbes que el Concili no només els desconcertava, sino que els pareixia imprudent i fins i tot perjudicial. Però la transformació de la societat era un fet, el Concili havia donat ales a la reflexió crítica i en el si de l’Església s’incubava la renovació. El Concili havia encomanat a les conferències la aplicació de moltes de les seues determinacions. A l’inici existia un grup episcopal prou cohesionat, segons indica el cardenal Tarancón. Hi havien uns 25 bisbes -un terç del total- que volien experimentar la necessitat del canvi. Al mateix temps, lentament, anava tenint protagonisme un clergat més jove, sense lligams polítics, instruit i format en universitats romanes, alemanyes o franceses, amb una formació teològica més oberta. La Transició dins de l’Església va ser lenta amb nombroses resistències, moltes d’elles amparades per afinitats polítiques, però va ser imparable.

    A partir dels anys 70, degut als seus càrrecs de responsabilitat pública, el cardenal Tarancón frena en la publicació d’obres extenses, donant lloc a moltes intervencions públiques. Era el líder indiscutible de l’Església Espanyola presidint la conferència des de 1970 a 1981. El primer any va exercir en funcions, degut al seu càrrec de vicepresident, per la defunció del seu president D. Casimiro Morcillo. Pau VI, i açò és textual, el va obligar a acceptar l’arquebisbat de Madrid, preveient la seua elecció com a president de la CEE. Els seus parlaments en les apertures de les assemblees plenàries tenien una màxima resonància eclesial i també per a la opinió pública, que es consideren un element fonamental per a entendre la evolució de l’Església i la seua relació amb la política. Per això i per molts motius, Tarancón ha ocupat i ocupa un lloc desiciu i destacat en el procés de transformació de la societat espanyola.

    Son els anys del complicat traspàs del final del franquisme a la democràcia i de la situació dels sacerdots després del Concili, no sent gens fàcil l’inici de la seua presidència, ja que en 1972 rebria una forta campanya difamatòria com a màxim exponent de la renovació de l’Església espanyola, on es buscava per part d’un sector dels bisbes la desqualificació oficial de l’Assemblea Conjunta de Bisbes i Sacerdots. És una de les etapes més difícils de la institució que ell presidia, però també considere que és la més brillant d’este organisme eclesial on el cardenal va dirigir la conferència d’una manera molt personal, directa i excepcional, sempre exercint la corresponsabilitat, sense imposar despòticament el seu criteri. En 1973 el cardenal plantejà els obstacles que es presentaven per aplicar el Concili, parlant de reconciliació en una hora de fortes tensions eclesials, socials i polítiques, afirmant que es responsabilitat de l’Església extendre a la societat ixa reconciliació. També abordava els temes de les vocacions, ensenyament religiós i col·laboració missionera. En ixe moment hi havia una preocupació important, sobretot per part del govern, en la signatura d’un nou concordat. La manipulada visita del nunci Casaroli a Espanya va iniciar una complicadíssima, extremada i conflictiva situació de les relacions Església-Estat. En este cas les intervencions i actuacions del cardenal van ser decidides, fet que li van costar molts disgusts.

    El document “Iglesia y comunidad política”, del 23 de gener de 1973, és on es manifesta un clar distanciament de l’Església amb el règim polític. Va suposar un recolzament definitiu a la jerarquia eclesiàstica, guiada amb difícil equilibri i molt de temple per Tarancón, marcant clarament el posicionament per una apertura democràtica. Cal dir, que es parla de l’homilia del dia de la coronació del rei emèrit Joan Carles en 1975, com l’homilia de la transició o l’homilia del segle, però esta línea argumental ja estava traçada des de feia anys pel document que abans he mencionat. Destaque uns parràgrafs significatius al respecte;

    • “La Iglesia no pide ningún privilegio, sino la tutela de los derechos inviolables del hombre”.
    • “Ningún sistema social o político puede agotar toda la riqueza del espíritu evangélico”.
    • “Es necesario que exista en la comunidad política espacio suficiente para que sus miembros puedan asumir de manera eficaz esta pluralidad de compromisos individuales y colectivos”.

    El cas, és que hi havia una consigna clara que venia directament del Papa Pau VI: que la religió no tornara a constituir motiu de disenció entre els espanyols.

    En 1974 tractà diversos temes pastorals com el sínode de l’evangelització -desenvolupant temes sobre l’Església africana i la Hispanoamericana-, evangelització de la juventut i la credibilitat de l’Església. Interrogà als bisbes, sobre si realment estaven sent instruments de reconciliació, -puntualització molt important- pel fet de com recorda als seus col·leges si estaven seguint les directrius del Concili. També tractà temes com els bisbes i la política, els cristians i la participació en política, deslegitimació dels partits aconfesionals i la exigència de les llibertats civils.

    En 1975 el discurs se centrà en la nova situació de la societat civil i la comunitat eclesial després de la mort del general Franco, desenvolupant diversos aspectes com la comunió de fe per damunt de les ideologies, autonomia mútua de la relació Església-Comunitat Política i introduix un tema pastoral referint-se a la catequèsi adolescent.

    Destacaré el discurs d’apertura de la XXII Assemblea Plenària el 15 de desembre de 1975, uns dies després de la mort del general Franco. Un profètic Tarancon diu: “El evangelio es una oferta histórica de gracia hecha por Dios a los hombres de cada cultura y de cada generación, y requiere, por tanto la aceptación libre por parte de estos”. Ja veiem com el cardenal proposa les vies democràtiques. No s’entén la Transició política, sense la Transició eclesial. Continua dient: “lo cual quiere decir que no puede ser impuesto sin más como norma de convivencia por ninguna autoridad humana, ni a través de ninguna estrategia política”. Veiem ací com separa l’Església i l’Estat. Açò que ara veiem com una cosa molt evident, en aquell moment era molt difícil d’acceptar, tant per una part de l’Església com per una part de la societat, provocant tensió i forta crítica.

    En 1976 se plantejà l’ensenyament religiós que en els propers anys s’anava a convertir en un punt controverit i espinós fruit del nou context polític.

    En juny de 1977, després de les primeres eleccions generals, Tarancón centrà el seu discurs inaugural exclusivament a este tema on descriu quatre punts vitals:

    • Reformulació de la identitat cristiana.
    • Reconstrucció de la comunió eclesial.
    • Foment de l’associacionisme seglar i la seua presència en la societat.
    • I criteris comuns en el marc legal de les relacions amb l’Estat, matitzant que independència de l’Església no és neutralitat, i separació de l’Estat no és desconeixment, tractant la dimensió pública de la llibertat religiosa.

    En 1978 Tarancón esgota el seu segon mandat com a president de la conferència, analitzant i avaluant l’aplicació del Concili a Espanya, la necessària independència i clarividència davant els nous temps, el treball fet per la CEE i la relació amb els poders públics i els medis de comunicació. En vespres del referèndum constitucional parlà de la familia i el matrimoni, dels dos papes difunts (Pau VI i Joan Pau I) i el nou elegit Joan Pau II, els valors ètics de la Constitució de cara al referèndum i la condemna del terrorisme fent una crida a la pau social.

    M’agradaria fer una puntualització. Arribat este any el cardenal esgotava el seu segon trienni al front de la institució. Una tercer mandat exigia una elevada votació, difícil d’aconseguir: superar els dos terços. Voldria recordar en este punt que el cardenal va aconseguir el que no ha fet ningún president en tota la història de la CEE: governar la casa de l’Església durant tres triennis consecutius. Ningun dirigent de l’Església en tota la història de la conferència creada en 1966 ha sumat tant de consens, tant de respecte institucional i tant prestigi social.

    En 1979 tractà temes intraeclesials, l’atur juvenil, immigració, divorç i abortament, les noves autonomies fruit de la Constitució i la seua incidència eclesial. La vida religiosa i la presència del papa mitjançant els seus viatges. S’iniciava el pontificat de Joan Pau II, anomenat entre altres sobrenoms de “El Papa viatger”.

    Els documents més representatius de la CE presidida per Tarancón i que fan una referència directa al moment polític marcant una tendència en el canvi de rumb son els següents:

    • “Orientaciones pastorales sobre el apostolado seglar” del 27 de novembre de 1972, fent referència al compromís i consciència político-social dels seglars cristians.
    • Comunicat de la Comissió permanent del 10 de gener de 1974 amb motiu de l’assassinat de l’almirant Carrero Blanco, President del Govern.
    • Comunicat de la Comissió Permanent amb motiu del “Cas Añoveros”. 9 de març de 1974.
    • “Actitudes cristianas ante la situación económica”, del 14 de septiembre de 1974.
    • Carta Pastoral col·lectiva sobre la “Reconciliación en la Iglesia y en la sociedad”. 17 d’abril de 1975.
    • “La Iglesia ante el momento actual: petición de libertad para los detenidos políticos”. 19 de desembre de 1975.
    • “Orientaciones cristianas sobre la participación política y social”. 20 de maig de 1976.
    • “La comunión eclesial” de la Comissió per a la Doctrina de la Fe. 15 de febrer de 1978.

    Se pot descobrir una mateixa línea de pensament entre els documents de la conferència i els discursos i declaracions del cardenal. Ell, sempre feia sentir el pensament de l’episcopat, ja que tenia una maestria insuperable per animar al diàleg i respectar i fer respectar la diversitat, fent destacar els aspectes importants de les assemblees i reunions. La seua presència infonia respecte. El seu talant inspirava confiança.

    El mandat del cardenal al front de la CEE expirà el 23 de febrer de 1981, el mateix dia del Colp d’Estat. Curiosamenmt, pel matí, el cardenal s’havia acomiadat com a president de la conferència ja que acabava el seu triple mandat, improrrogable segons els estatuts de la Conferència, i ho va fer fent balanç del seu govern i obrint prespectives de futur. Son els últims anys del ric magisteri del cardenal com a president. Tarancón va saber distinguir clarament allò que és la laicitat de l’Estat, i el que és un laïcisme sectari i agressiu. El succeí en el càrrec l’arquebisbe Monsenyor D. Gabino Díaz Merchán que va ser el seu relleu en Oviedo en 1969.

    Amb el nou rumb que prén l’Església, amb l’elecció de Joan Pau II, Tarancón va anar notant el buit que li van fer alguns dels seus companys en l’episcopat. I l’allunyament d’alguna d’estes persones el van fer patir i sofrir més del que podria arribar a pensar. Realment Joan Pau II no és que anyorara el franquisme, però cert que tenia una cartografia molt diferent a la del gran intel·lectual Pau VI i els grans bisbes conciliars dels anys 70.

    Tantmateix, Tarancón, no va perdre mai el seu bon cor, perquè es fiava de les persones i li costava molt pensar malament de ningú. Persones en les que ell havia confiant plenament el van traicionar, tot i que li devien a ell tot allò que eren. Malgrat tot, va saber perdonar i oblidar. També en estos moments va demostrar la seua grandesa com a persona i com a cristià. (RÀDIO)

    Passe ara al capítol CARDENAL-ARQUEBISBE DE MADRID.

    L’actuació de Tarancón com a cardenal-arquebisbe de Madrid- Alcalà va dixar una emprempta insubstituïble. L’Església que ell representava, i així va dixar constància en multitud d’ocasions tant en fets com en paraules, va pendre consciència lúcidament de la seua responsabilitat històrica. Va acompanyar al poble i va propiciar la normalitat amb una col·laboració leal amb tots, facilitant un diàleg sincer amb el poder. Però tots, persones i institucions, abans i ara, tenim un deure important en la consolidació d’una societat millor, per a tindre un futur més digne. Tots desitgem que la nostra societat siga cada vegada més culta, més justa, més comprensiva i més humana, en la que ens respectem tots, els uns als altres, per damunt de les diferències. L’Església va ajudar en esta tasca, encara que prenguera decisions i actituds que no sempre foren enteses i altres foren errades. Tot i que l’Església té una missió essencialment religiosa, la seua acció es dirigix a la societat per obrir un horitzó de llum i d’esperança. Molts dels esdeveniments que li va tocar viure al cardenal demostren les conflictives i tenses relacions en les que se va vore immers com la manipulada visita a Espanya de Monsenyor Casaroli (substitut per a assumptes extraordinaris de la Secretaria d’Estat) que he citat anterioment, l’intent de desqualificació de l’Assemblea conjunta de bisbes i capellans, la pressó concordatòria de Zamora, el Cas Añoveros, l’Assemblea Cristiana de Vallecas o les execucucions de setembre de 1975 en son una mostra, que mereix una revisió a fons i una conferència a part. Com a cardenal-arquebisbe de Madrid citaré dos fets destacats, per no allargar excessivament esta conferència, que no son els únics: el viatge de Tarancón en París i l’homilia de la transició.

    TARANCÓN EN PARÍS

    La visita que va fer Tarancón en París del 6 al 8 de maig de 1973 va tindre una resonància europea i internacional extraordinària, mentre que en Espanya va ser silenciada intencionadament. Les seues intervencions varen posar de manifest la seua aportació al bé comú en favor de la democràcia sentant les bases de cara a la Transició.

    Invitat pel cardenal Marty, president de la Conferència Episcopal Francesa, la televisió d’aquell país i els medis de comunicació escrits se’n van fer ressó àmpliament de la notícia. En una entrevista televisiva, Marty qualificava així a Tarancón: “el cardenal Tarancón era un dels bisbes europeus que millor havia assimilat les directrius del Concili i alhora el millor portaveu de la renovació de l’Església i de la reconciliació de la societat”.

    En aquell viatge Tarancón va entrar en contacte amb organitzacions pastorals, eclesiàstics i autoritats civils, i pronuncià discursos en centres culturals. El fet va ser qualificat d’extraordinari en la història eclesiàstica, sent l’embrió de noves trobades a nivell europeu. El propi cardenal manifestà que la seua trobada amb els emigrants espanyols va ser molt tensa, dirigint dures acusasions a l’Església. Ciu el cardenal: «Lo curioso es que nos acusaban exactamente de todo lo contrario de lo que a la misma hora se nos acusaba en Madrid» El discurs central de Tarancón portava per títol «La Iglesia española postconciliar». El diari catòlic francés «La Croix» escrivia el 9 de maig sobre les intervencions de Tarancón en París: «A través de esta exposición clara que no escamotea ninguno de los problemas espinosos de la Iglesia en España, los franceses por fin pueden hacerse una idea de la España de mañana, que ya lo es hoy, a pesar de ciertas apariencias que no pueden engañar a nadie». «Este contacto a nivel supremo entre los jefes de la Iglesia francesa y española  es histórico no solo porque es la primera que se realiza, sino porque la Iglesia posconciliar en el mundo vive un viraje decisivo, con hombres decididamente abiertos hacia el porvenir, como el cardenal Marty y el cardenal Tarancón». En Espanya, de tot açò no es va dir «ni pruna», però de tornada a Madrid el cardenal va concedir una entrevista al diari «Ya», publicada el 12 de maig de 1973 en la que va parlar de les relacions Església-Estat, el anticlericalisme de dretes, els moviments obrers, la emigració, el procés de democratització, els indicis d’apertura i de la preparació a la transició.

    En quant a l’HOMILIA DE LA TRANSICIÓ, la memòria del cardenal Tarancón, sempre estarà lligada a la idea de la reconciliació i la pau entre els espanyols. El 27 de novembre de 1975, en l’entronització del príncep Joan Carles com a Rei d’Espanya, Tarancón va fer una defensa valenta dels drets humans enfront del despotisme de la dictadura. La eucaristia, a l’església dels Jerònims de Madrid obria una nova etapa en la història d’Espanya. Davant del president de la República Francesa Giscar d’Estein, del president de la República Federal Alemanya Walter Sell, del vicepresident dels EEUU Nelson Rockefeller, del Príncep Felip d’Edinburg, dels prínceps hereus de Bèlgica, Luxemburg i Marroc i altres delegacions europees, que no havien estat presents als funerals de Franco, Tarancón pronuncià una homilia clarament aperturista, que evidentment, va molestar als franquistes, degut a les al·lusions sobre els drets humans i a les llibertats. En la seua homilia, el cardenal va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis la paraula pau i tres la paraula justícia.

    Tarancón començava l’homilia, destacant l’excepcional importància del moment cívic que es vivia, i també la seua extraordinària dificultat. Per això mateix, el cardenal creia “necessària la col·laboració de tots, la prudència de tots i la decisió de tots” (son paraules d’ell) per tal d’obrir un nou camí de “pau, de progrés, de llibertat i de respecte”.

    Amb veu clara i ferma, Tarancón fent-se ressò de la renovació produïda pel Concili Vaticà II, proclamava que l’Església “no imposa un determinat model de societat, ni presenta opcions concretes de govern, ni patrocina cap forma ni ideologia política”. De fet, amb les seues paraules, el cardenal va tindre la valentia d’avançar-se a la Constitució, en el transcendental aspecte de la desconfessionalització, del pluralisme i de l’autonomia en les relacions Església-Estat. Amb l’homilia dels Jerònims, Tarancón demanava a les autoritats que “estiguen al servei de la comunitat, que promoguen els drets humans, que enfortisquen les llibertats i que ajuden a promoure les causes de la pau i de la justícia”. Que “les estructures juridicopolitiques, donaren a tots els ciutadans la possiblilitat de participació lliure i activa en la vida del país”. Una etapa democràtica, “justa socialment i equilibrada econòmicament”, en la qual “cap forma d’opressió no esclavitze a ningú” i “tots tingueren cabuda, sense discriminacions ni favoritismes”. Este nou camí, en el qual es requeria la participació de tots, “havia d’acollir i respectar les diferències”.

    L’homilia acabava demanant una “autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau ampla i fecunda, en la que tots puguen crèixer i progressar”. D’una manera clara, Tarancón estava demamant eleccions lliures, la participació dels ciutadans, la legalització dels partits polítics i dels sindicats, i la implicació de tots, en la vida del País.

    Era molt important asentar les tesis de que el camí d’Espanya cap a una estructuració democràtica de l’Estat, basada en l’establiment d’un conjunt de garanties efectives per gaudir de tots els drets humans, sense discriminació, i d’una real convivència civil, passava per una reconciliació autèntica i profunda entre els vençedors i els vençuts de la tràgica guerra fraticida del 36. Tarancón va ser un promotor essencial en este fonamental i inevitable procés de pacificació. I no és menys cert, que superant moltes dificultats, la seua viva consciència cristiana i fina sensibilitat humana, el van anar impulsant a distanciar-se de nombrosos aspectes de la situació social i política vigent des de la victòria de 1939.

    En l’homilia, Tarancón va saber fer una òsmosi entre la tradició i el progrés, entre la història i la renovació. Les seues paraules van impactar tant en els sectors eclesiàstics, com en els civils i polítics, tant a nivell nacional com internacional. Va simbolitzar la reconciliació de l’Església espanyola, amb la versió política de la laïcitat, és a dir, amb la democràcia. A partir de l’homilia de Tarancón, més de mil exiliats van escriure al cardenal, agraïnt-li les seues paraules a favor de la democràcia i la llibertat.

    El CLUB SIGLO XXI és des de 1969 és lloc de trobada de les diverses idees del pensament cultural, polític i social de cada moment. Durant els anys de la transició política, era la tribuna sobre assumptes sociopolitics de major resonància. Per ella han passat molts personatges de la vida pública i el 28 de juny de 1978 l’orador va ser el cardenal Tarancón impartint la conferència La Iglesia en España hoy, i va explicar els motius de l’origen, raons i objectius del canvi eclesial del moment, així com temes de futur.

    La primera part del seu discurs estava marcada per la dècada de 1965 a 1975, camí incert i difícil de l’aplicació del Concili Vaticà II a Espanya, i que va suposar una sorpresa i desencant. I és que es va passar de tindre la consciència sòlida d’encarnar un catolicisme ideal a descobrir el desfase teològic i pastoral del clergat espanyol. No tots van assimilar el Concili de la mateixa manera. El procés va ser complicat, llarg, dolorós i fins i tot conflictiu. En no poques ocasions, l’Església estava més centrada en la funció política més que en la religiosa, enmig de grans pressions dels diferents grups socials. La renovació conciliar va posar al descobert autèntics problemes reals: l’excessiva autocrítica, la sospita dels intel·lectuals, l’allunyament dels treballadors, la dèbil formació, els canvis demogràfics, la crisi del clergat o la secularització de les consciències i de les institucions. Eren temes que fins al moment passaven quasi inadvertits. Però Tarancón va fer una lectura de la situació amb vitalitat i dinamisme i afrontant el paper de l’Església amb quatre grans objectius:

    • Diferenciació de la societat i les institucions. Tarancón valida que els aspectes morals i religiosos, fonamentals en l’Església, no venen determinats pels partits polítics, ja que l’anterior situació, prestava a una confusió entre l’estament jurídic i el sociològic. L’Església reclamava el reconeixement en l’ordenament civil dels drets i llibertats fonamentals, relativitzant els pactes entre les supremes instàncies i els intruments jurídics.
    • Consolidació interna. Este punt proposat pel cardenal plantejà l’aprofundiment de la vida de fe dels creients intensificant la formació cristiana. Tantmateix els cristians devien relativitzar les diferències per augmentar la comunió i fraternitat enmig d’una societat plural.
    • En el tercer punt Tarancón proposà l’Acció missionera com una responsabilitat i compromís del cristià en tots els àmbits tan social o laboral.
    • Finalment se centrà en la contribució específica de la societat, deixant clares les motivacions religioses, custodiant els imperatius cristians per damunt d’estratègies marcant la independència de les disciplines de partit i interessos temporals.

    El cardenal va acabar esta conferència invitant als creients a no perdre l’esperança superant les divergències, o almenys saber respectar-se amb una responsabilitat col·lectiva. Als no creints els suggerix que obliden batalles soterrant les armes del clericalisme i l’anticlericalisme.

    La seua capacitat de comprensió per afrontar nous reptes el va portar a impartir la conferencia en el FORUM DEUSTO. LA IGLESIA ANTE EL TERCER MILENIO, 1’11 de desembre de 1990, que només citaré de passada per no extendre’m excessiavment. Tenia com a horitzó, l’any 2000, que es veia com un repte i com un tòpic. Tal era la celeritat del canvi de la humanitat tan a nivell tècnic, científic i de valors que hi havia una preocupació en les pautes de comportament. Nous paradigmes s’obrien camí i l’aspiració era saber donar llum mitjançant la raó, la imaginació i la intuició.

    L’acte de nomenament com a DOCTOR HONORIS CAUSA, va ser el seu últim discurs i aparició pública el 4 d’octubre de 1994. Un mes i mig després, el cardenal moria en la Casa de la Salut en València. Una vegada més va reflexionar sobre els problemes més preocupants de la societat: “Los valores éticos en la democracia”.

    Este significatiu discurs del cardenal naix de la idea del desequilibri entre el desenvolupament de la ciència, la economia, i la política front al relativisme de la veritat, de l’amor i del bé. El marc d’este discurs proposà una reflexió orientada a concretar qué s’entén “per valors ètics”, com fonamentar-los i consensuar-los en una societat democràtica i per tant pluralista i qué pot aportar el cristianisme en esta tasca. Si en èpoques anteriors l’ètica trobava el seu fonament últim en la fe religiosa, hui és necessari trobar “la raó fundacional” de l’imperatiu ètic. Discernir, valorar, raonar, argumentar, exposar i proposar el debat entre fe i raó. Tarancón, fonamentà este camí de consens sobre els valors de la societat en una educació plenament humana dels jòvens i una decisió clara i explícita de les classes dirigents.

    La última part del seu discurs, s’orientà sobre la aportació del cristianisme, i de l’Església, al reforçament ètic de la societat, i basa esta inspiració en la doctrina del Concili, sobre la relació de l’Església amb el món contemporani. Tarancón apostà perque els cristians, col·laborant amb els no creients en el desenvolupament social, formen part del diàleg ètic, l’acceptació del pluralisme amb i col·laboració sincera, defensa des de la fe dels valors ètics, convivència respectuosa, tolerància i solidaritat.

    El cardenal Tarancón sempre va tractar les seues intervencions i escrits de màxima actualitat il·luminades des de la fe sense dogmatismes ni condemnes, cap a camins de futur. Repetint matxaconament els principis conciliars, Tarancón els actualitzava a la situació concreta i el moment present, amb un llenguatge adequat als seus oients i amb una pastoral magistralment pedagògica.

    El 24 de maig de 1970, el cardenal Tarancón pronuncià el seu discurs d’ingrés com a membre de la REAL ACADEMIA ESPAÑOLA: “Liturgia y lengua viva del pueblo”. Un autèntic document renovador fruit del Concili amb una forta càrrega doctrinal donant una nova dimensió als idiomes obrint-los al cristianisme i a la fe. Tres raons van decantar la decissió dels acadèmics en elegir-lo membre de la acadèmia.

    En ixa època s’estaven traduint els textos litúrgics del llatí a les llengües vernacles, i el cardenal presidia la Comissió Espiscopal Espanyola de Litúrgia i la Comissió Mixta Celam-Espanya, que era l’encarregada de preparar la traducció base per a tots els pobles de parla hispana. La llengua viva del poble, passava a ser la llengua viva del culte. Tarancón havia estat uns anys treballant en este camp, també a més amb estreta unió amb els bisbes hispanoamericans.

    La segona raó va ser l’actitud personal i implicació del cardenal en la transició total que patia la nació. Transició social, transició política i transició eclesial. Ixe principi de llibertat del cardenal i voluntad de reconciliació va ser ben vist pels acadèmics, que havia patit en la seua institució els durs colps de l’Espanya dividida i que tenia sillons vacants per exili dels seus titulars.

    La tercera raó, la que dona autèntica legitimitat a les dos anteriors és que Tarancón havia segut un escriptor infatigable, àgil, clar i directe amb un estil descriptiu i exhortatiu escrivint pastorals de repercussió nacional tractant greus problemes socials com l’estraperlo en Solsona o la mineria en Astúries. Escrivia sobre problemes de la vida interna de l’Església referint-se a la renovació total de la vida cristiana, o escrits sacerdotals que eren lectura obligada de tots els seminaris. El Catedràtic en Teologia, Acadèmic numerari de la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques i Premi Nacional d’Assaig D. Olegario González de Cardedal va dir: “Ningún obispo español de este siglo ha escrito tanto como él”.

    La seua fecunda obra literària el va portar a substituir a un dels més prestigiosos membres, D. Ramón Menéndez Pidal. Per primera vegada en la història de l’Església se demanava ajuda a la Real Acadèmia, per a que la paraula divina fora proclamada en l’assemblea litúrgica amb caràcter oficial tant a nivell literari com teològic arribant a un consens entre ambues parts. Com diu Tarancón “la llengua té unes posibilitats realment extraordinàries al ser vehícle de cultura, amb la seua visió del món”.

    El document estava estructurat en 4 parts:

    • El perquè de la reforma litúrgica i post conciliar. Comentava el cardenal: “las lenguas vivas, entran, pues en la liturgia como una exigencia del afán pastoral de la Iglesia y de su apertura al mundo”.
    • La segona part portava per títol la Litúrgia y la Lengua, que encarnava la preocupació de fer participar tant al sacerdot com al poble ja que tots preguent i lloen a un mateix Déu.
    • La tercera “Las lenguas vivas en la liturgia de la Iglesia”. En este apartat desgrana com l’Església té la necessitat d’admetre la llengua viva del poble en les celebracions litúrgiques. Primer, el grec, després el llatí i més tard les llengües orientals. La pregària de l’Església tenia que asociar-se amb tots els pobles.
    • El quart i últim apartat estava centrat en el Español, lengua litúrgica.

    La intenció era convocar a un diàleg fratern als erudits en ciència bíblica i litúrgia, als lingüístes, literats, poetes, músics, pastoralistes, cultivadors de ciències eclesiàstiques, acadèmics i teòlegs, per a unir entre tots la pregària de l’Església i la pietat del poble.

    La renovació iniciada pel Concili Vaticà II demanava i exigia una actualització i matització de paraules i conceptes religiosos en el camp de la ciència sagrada i la vida de l’Església. Des de que les llengües es convertien en llengües litúrgiques -servint de diàleg entre Déu i la humanitat-, hi havien condicionants per a que fora un llenguatge correcte, digne, vehícle eficaç d’entesa i pedagògicament adequat per a la educació en la fe del poble cristià. A més, cada llengua té les seues especials característiques que engloben les diferents visions del món. La paraula té una importància capital. Per a que se poguera entendre este missatge revelador no tenia sentit utilizar una llengua morta com era el llatí, tot i que aglutinara tota la riquesa de la fe.

    D. Rafael Lapesa Melgar qui va ser l’encarregat de donar la benvinguda a la institució al cardenal, apuntava: “La Academia tiene que registrar en sus diccionarios, con la máxima fidelidad, los cambios ya consolidados, acoger el nuevo léxico de la religiosidad y modificar el tono de no pocas definiciones” (p. 102).

    El cardenal va ser membre de la Reial Acadèmia Espanyola fins a la seua mort, i el seu successor en la cadira b, l’almirant Eliseo Álvarez Arenas, el recordava així: “Lo que destaca como característica de Don Vicente Enrique y Tarancón son sus ansias de concordia y convivencia en libertad, puestas de relieve siempre en su vida, pero con sobresaliente ímpetu en especial en difíciles horas de un reciente pasado político que aún vibran con vigor suficiente en el aliento del pueblo de España”. Era 1996.

    CARTES PERSONALS

    Entre tota la documentació personal del cardenal (la llista és llarguíssima) trobem documents importants com els resums de les entrevistes que Tarancón va tindre amb Abril Martorell, Íñigo Cavero, Carrero Blanco i el príncep Joan Carles d’aquell moment, hui rei emèrit.

    També hi ha un resum de les audiències amb el papa Pau VI (2.10.75 i 25.10.77) i una carta al cardenal Villot, secretari d’Estat (25.02.72) amb motiu de l’Assemblea Conjunta Bisbes-Capellans. No cal dir com n’és d’important la correspondència que tingué amb Franco, Gregorio López Bravo, el nunci Luigi Dadaglio, Suárez, Arias Navarro, Antonio Garrigues i altres ministres.

    Tarancón, després que li va ser acceptada la dimissió, es va moure pertot arreu. Va continuar escrivint sense parar. Des de Huelva a Càceres, Osca i Vigo, a Valladolid, Saragossa, Mallorca, Salamanca, Múrcia, Deusto, Sevilla, Canàries, Roma o Comillas. I no cal dir que també va viatjar al llarg i ample del territori valencià: Almassora, València, Oriola, Castelló, l’Olleria, Vila-real, Burriana, Onda, etc.... predicant exercicis espirituals a religioses i religiosos, fent conferències en parròquies, col·legis majors, universitats, cases d’espiritualitat, a l’Ateneu Mercantil de València o en instituts. També a monestirs, com el de Santa Maria de Montserrat. Els monjos benedictins van ser els encarregats, per desig personal del seu nebot Juanjo Enrique Tarancón, de microfilmar i estudiar l’arxiu del cardenal, tasca que es va portar a terme entre març de 2010 i maig de 2013.

    Dins d’este arxiu Tarancón, hi ha un tresor: la llibreta on el cardenal anava apuntant les incidències del Vaticà II, amb anotacions de les intervencions i de les votacions. Concretament, les notes de Tarancón comencen el 15 de setembre de 1964, corresponents a la Tercera Etapa del Vaticà II. En esta llibreta podem vore les reflexions de Tarancon a les intervencions dels Pares Conciliars.

    També és un altre tresor, una altra llibreta (amb la seua lletra tan característica) dels exercicis que feia.

    Un altre punt important de l’Arxiu, es refereix al compromís social de Tarancon, un compromís social i cultural que ja hem vist en la seua etapa de Solsona i d’Oviedo, sobretot.

    Destacaré una curiosa anècdota de com és recordat el nostre cardenal en el Monestir de Montserrat gràcies a les anotacions que escrivia el cronista de la casa, el P. Adalbert Franquesa, a qui vaig tindre el gust de conèixer personalment. El P. Romuald Díaz, monjo de Montserrat, va escriure el llibre, “Dom Bonaventura Ubach. L’home, el monjo, el biblista”, en el que explicava la trajectòria d’este monjo, exegeta, erudit i aventurer montserratí, anomenat el “Lawrence” de Montserrat! Com tots els llibres religiosos, l’obra del P. Romuald havia de passar les tres censures l’època: la censura eclesiàstica del bisbat corresponent on es firmava l’obra, la censura dels superiors de l’Orde i la civil (molt dura en el franquisme per als llibres escrits en la nostra llengua)

    Per estalviar-se problemes amb la censura eclesiàstica del bisbat de Barcelona, el P. Romuald va firmar el llibre al Monestir-Santuari d’El Miracle, una casa dependent de Montserrat, que es troba a la diòcesi de Solsona. D’esta manera va aconseguir sense problemes l’imprimatur del bisbe de Solsona, el nostre estimat i conegut Vicent Enrique i Tarancon. I és que el cardenal de Borriana, era un home d’un esperit obert i gens amant de la censura ni de les condemnes, ja que era un home lliure.

    Continue narrant al P. Adalbert, seguint les seues indicacions. Del 4 al 7 de març de 1987, “el cardenal Tarancón ens feia els exercicis espirituals als monjos, a l’inici de la Quaresma”, text que també està a l’arxiu digitalitzat. La crònica de la comunitat que escrivia el P. Adalbert Franquesa diu referent a aquells dies:

    • 4 de març: “A les 9.30 hem tingut la primera plàtica. El cardenal Tarancón és un home essencialment recte, pràctic i molt conciliar. El seu sentit evangèlic i conciliar (del Vaticà II) fa que s’escolte amb gust i profit”.
    • En la crònica del dia 6, el P. Adalbert resumia la conversa del cardenal amb la comunitat, en una tertúlia informal després de sopar. En eixa conversa, el P. Adalbert destacava “els jocs polítics i poc nets, tant de part del govern, com de certs elements de la cúria romana”, que hagué de patir Tarancón.
    • I en la del dia 7, el P. Franquesa feia notar com els exercicis de Tarancón, amb “el seu profund sentit d’Església com el seu esperit Conciliar, hauran fet un gran bé a tots”. De les converses de Tarancón amb la comunitat, el P. Adalbert també destacava el fet que el cardenal “ha respost sempre d’una manera molt aguda, clara i pertinent”.

    A títol pòstum es va publicar en 1996 CONFESIONES. Un llibre escrit des de la part més íntima i personal del cardenal confesant en fets i personatges la trama de la seua vida, explicant les raons de la seua conducta sense jutjar la dels altres.  El destí va posar al cardenal en un lloc clau de l’Església espanyola, i li va tocar intervindre personalment en problemes greus d’orde eclesial amb repercusions sociopolítiques. Ell mateixa explica sobre este llibre: “Creo que ha llegado el momento de expansionarme, confesando públicamente lo más recóndito de mi ser, mis intenciones más radicales y profundas, y enjuiciando, con la sinceridad que ahora ya es posible, los acontecimientos que he tenido que vivir y en los que tuve que mediar y que, muchas veces, me hicieron sufrir. Es un desahogo psicológico que no solo considero legítimo, sino saludable”. (VÍDEO)

    CONCLUSIÓ

    Per anar concluint.

    Aprofitant esta tribuna que m’oferix el Círculo Frutero, no voldria dixar passar l’oportunitat de reivindicar l’obertura del Museu Cardenal Tarancón a la nostra ciutat. Un museu que porta una llarga espera de 27 anys per a poder materialitzar i visualitzar la difusió del seu missatge de concòrdia i de pau. No reconèixer i no valorar la seua figura i obra és una actitud completament irresponsable carregada d’ignorància i mediocritat. És no saber estar a l’alçada de les circumstàncies. No facilitar acords construint ponts de diàleg i entesa, va fins i tot en contra del propi Concili i de la missió de l’Església.

    Com a membre de la comissió organitzadora del actes del centenari del naixement del cardenal en 2007, vaig viure personalment moltes situacions amb el seu nebot Juanjo Enrique-Tarancón i familia, i sempre vaig constatar bona voluntad política. Però lamentablement, l’obertura del museu encara no ha segut possible.

    Tenim entremans un gran llegat. Molts van ser protagonistes aportant el seu esforç, fins i tot les seues vides, per a que la superació de rancor, orgull i resentiment fora factible. Però entre ells destaca, pel seu seny i bon cor, aquell retor senzill i cordial, infatigable, decidit i dinànimc, que amb el seu estil inconfundible va curar ferides, alliberà càrregues, va serenar irritacions, i va ensenyar amb la seua paraula i la seua acció que tant en l’Església com en la societat, son conjugables i poden conviure la pluralitat i la convergència, la llibertat i la justicia, el canvi i la pau. És evident de que el cardenal encara està viu i entre nosaltres. I això és gràcies a oportunitats com la que hui se m’ha oferit.

    És un deure de justicia per tal que la seua figura quede ben emmarcada, neta de sospites, engrandida per la seua trajectòria personal i per les difícils decisions que va haver de pendre pel bé comú.

    Voldria que la insigne figura del cardenal Tarancón, junt a la d’altres personatges del nostre poble com les que s’han donat a conèixer en este cicle de conferències, ens ajudaren a estimar més a Burriana, sentir-nos més arrelats en el nostre àmbit de convivència, i en estos moments, saber afrontar, com va fer el nostre cardenal, els reptes que hui dia ens presenta la nostra societat.

    Desitge fermament, que en ple segle XXI, la memòria del cardenal Tarancón continue il·luminant i obrint camins d’esperança en la nostra societat.  Obrir les portes del seu museu seria una llum enmig la nit que ens guia, un far que orienta i un estímul per a la esperança. Seria fer un acte de justícia, perque la societat ho necessita i el cardenal s’ho mereix. Un talant com el seu mai deuria ser soterrat.

    Bona nit i moltes gràcies

    Burriana, 8 de juny de 2023

    En el marc del 54è aniversari de l’entrada de Monsenyor Tarancón en Burriana com a cardenal

    ÍNDEX

    • Acció Catòlica
    • Recuerdos de Juventud i bisbe de Solsona
    • Arquebisbe d’Oviedo, pare Conciliar, Concili i Post Concili
    • President Conferència Episcopal Espanyola
    • Cardenal arquebisbe de Madrid-Alcalá
    • Tarancón en París
    • Homilia de la Transició
    • Conferència Club Siglo XXI
    • Fòrum Deusto. La Iglesia ante el tercer milenio
    • Doctor Honoris causa
    • Real Academia Española
    • Cartes personals
    • Confesiones
    • Conclusió
    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    Subir