elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Historia de las Fallas-II

    Han hagut de passar 13 anys perquè el segon volum de la història de les falles de la dècada dels 40 (de Burriana, naturalment), vegera la llum. Va fer de sala de maternitat —o caldria dir paternitat?— el saló d’actes del nostre consistori, on l’event se’ns va fer curt, i va transcòrrer com una vetlada càlida i ben concorreguda, no només amb presència dels parents de sang de l’autor, sino també amb nodrida asistència de la família de foc del neonat, és a dir, de la família fallera local.

    N’és l’autor l’escriptor Julián Arribas, que després de “Les Creus de Maig” (2008), amb l’obra que ahir fou presentada en societat du camí d’esdevindre una espècie de cronista no oficial de la festa fallera borrianenca. Vaja per davant la meua felicitació, només que siga per un fet evident: de no haver sigut pel providencial Julián Arribas (que acceptà l’órdago de son tio i que ha acomplit l’empresa amb nota alta), el part d’aquest segon volum de la història fallera s’haguera demorat sine die i ens haurien d’haver conformat amb el fill únic de Pepe Aymerich —hui ja adolescent—, i una traca de frustracions.

    Després d’haver fullejat —encara només en part llegit— el llibre atentament i amb molt de gust, no em dol qualificar-lo d’imprescindible, i en donar-li un excel•lent. Diria que un 9 sobre 10, i més endavant explicaré per què no li fique la màxima puntuació.


    Sens dubte el principal mèrit de l’obra que ací ressenyem és el fet que existisca, que s’haja escrit i publicat, amb tot el que significa de rescat d’una part de la memòria d’un poble. Però és que a més, sembla com si el barroquisme dels monuments fallers s’haguera translladat a l’edició d’aquest volum, amb un excel•lent treball de disseny i maquetació, que presenta una riquesa iconogràfica que el fa molt atractiu, amb copiosa reproducció de fotografies, llibrets de falla, cartells i material documental de molt diversa índole. Estem davant d’un llibre visual, ben editat, un espectacle al que només li falta parlar: fins i tot notes que la música de banda i l’olor a pólvora estan entre les seues pàgines.

    Quant a l’aspecte més crític, ressaltaré tres punts. Primer: no m’agrada el títol, i no perquè semble tret d’un pergamí de literatura medieval, sino perquè és poc periodístic, més llarg que un dia sense pa: “Crónica de los hechos falleros acontecidos en Burriana durante la década de los años 40”. En realitat el títol podria haver seguit, i seguit, i no sé molt bé per què s’ha parat ahí. Si no agafes aire, en dir-lo d’una tacà les passes morades  abans d’aplegar al final. La gent, quan s’hi referesca, mai el citarà pel seu títol genuí per por a acabar cianòtic i/o amb disfonia de les cordes vocals. Per què el continuista co-títol que es llig en el llom del llibre no ha figurat definitivament com a únic títol de l’obra?

    Segon punt. Si el lector vol saber quins són els textos originals sobre els que l’autor s’ha documentat, ho té francametn difícil perquè el llibre no oferix un apartat de bibliografia, imprescindible en tota obra d’investigació —i aquesta vol ser-ho—, en què aparega el llistat de textos en què s’ha basat l’autor. Aquestos, apareixen dispersos en el mare magnum del text. D’altra banda, mai no és suficient fer una al•lusió genèrica a la font documental. Per exemple si ens referim a un article d’una revista, cal indicar el seu número, pàgina, any i autor; i a més, cal especificar i entrecomillar les citacions quan són textuals. Crec que cal anar amb cura amb tot açò, perquè al capdavall repercuteix en el prestigi de la pròpia publicació.

    I en acabant i per no fer-ho tan llarg com el títol (je, je), resulta obvi que una part ben important del temps de dedicació i treball que comporta la realització d’un llibre com aquest, és laboriós treball de documentació. El propi autor reconeix que part de la seua faena ha consistit a ordenar el copiós material documental que el Grup d’Estudis Històrics Fallers li va facil•litar. No cal dir que açò no és cap demèrit de Julián Arribas, però qui coneix un poc els entrebancs on s’ha cuinat aquest llibre, sap que una de les persones més actives i infatigables del GEHF de Burriana és Rafael Arribas. La natural modèstia, el seu legítim i justificat orgull com a oncle de Julián, han fet que estiga sense estar, difuminat en un segon plànol d’importància (que d’altra banda és exactament on crec que ell es troba còmode). Però qualsevol que conega el mèrit i esforç que significa arreplegar material documental (en biologia diriem “faena de camp”) en l’elaboració d’un treball d’investigació, podria pensar —i jo ho pense — que Rafael Arribas hauria d’haver figurat expresament com a coautor en la portada d’aquest llibre.

    Conclouré iterant la meua felicitació a tots els que hi han participat d’alguna forma, especialment al tàndem Julián-Rafael. Espere no ferir ninguna susceptibilitat amb les meues crítiques, que no menyscaben l’admiració per la magnífica obra aconseguida. Destacar algú no significa anar en detriment d’altres ni menysprear ningú. I sobretot, ara que teniu la maquinària engreixada, poseu-vos a escriure ja el tercer volum. Perfa Julián. Perfa Rafa.



    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    comentarios 5 comentarios
    Paco Ventura
    Paco Ventura
    21/04/2009 11:04
    Les confitures

    ¡Hola Roberto! De moniato hui he provat un pastis de "bona mida"; el que tu m´has enviat perquè m´el menje aviat passada Pasqua Florida. Mès et diré, per Ventura, que el "cabell" em s´ampalaga i quan intente tragar, com tinc estreta "la gola", el bocí es nega a passar. Deixau i no passes pena, pues tan sols es aventura el que ací tu i jo hem pastat mesclat amb la confitura. Però la de moniato ¡Eh! Un abraç.

    Subir