elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Gent de poble

    Si existeixen estereotips pobletans, gent de poble per antonomàsia, aquestos són els “tontos de poble”, seguits de ben a prop pels lletraferits. No els pose junts perquè hi haja cap relació d’identitat, sino precisament perquè representen pols oposats de la vida social.

    Així com a altres personatges de la burisfauna no dubtaria a tancar-los tres mesos i un dia dins d’un rebost sense pa (perquè esporgaren la mala conciència) sent, tot al contrari, una gran simpatia pels personatges adés referits. En la mesura que Borriana ha anat fent-se gran —no sé si millor— i hem anat deixant poc a poc de ser de poble, hem anat també perdent coses pel camí, i entre elles els minusvàlids psíquics que antigament anomenavem “tontos”, una espècie del paisanatge actualment extingida —ironies a part—. Com els iaios i iaies vestits de negre amb brusa i mocador al cap o sombreret. Una més. Els lletraferits, però, són difícils d’eradicar.

    Antigament cada generació de cada poble tenia la seua galeria particular de ximples i beneïts, personatges populars només parcialment equivalents als desagradables freakys de hui dia. Malgrat les connotacions socials negatives, els beneïts o “tontos de poble” han sigut sempre un espill en què s’han reconegut generacions senceres: en dir que ets de l’època de Juanitin, o de Miguelin, o del Meto, etc., n’hi ha prou per transmetre un complexe ventall de significacions. La generació actual, la de tota Espanya, és la de Carmen de Mairena, Pozí, Belén Esteban, etc.

    Aquells, vivien i es feien majors feliçment asilvestrats, lliures com el vent i arrelats entre la seua gent, amb l’única ombra en l’horitzó d’un previsible internament domiciliari o institucional si aplegaven a vells o a una precoç orfandat. Però en aquesta era de la globalització, tots compartim ja els mateixos “tontos”, que no ho són menys pel fet d’eixir per la tele, ni perquè els hagen canviat el nom (friquis), o perquè ja no siguen gens innocents. Ara, enlloc d’inspirar tendresa, et provoquen directament el vòmit.

    No hi ha jornada en què enxufes la tele i no es cellebre el dia de l’orgull friqui en algun espai de la programació. En el fons, entre el imbècil clàssic i l’actual no hi ha gran diferència, a part de la perduda innocència: a totsdos sembla que els agradara viure “de gorra”. Però mentre que els “tontos” antics es conformaven a sabrejar-te unes monedes o un Winston, els d’ara comparteixen maquilladora, cocktails i glamour amb altres famosos de la faràndula nacional. No importa que no tinguen ni educació primària: amb tota la barra i indissimulat orgull, exhibixen la seua indigència mental. I amb la complicitat dels televidents. No és tot açò un símptoma de decadència social?

    A l’extrem oposat estan els lletraferits: bellíssima paraula. Lletraferit no és algú a qui passejant pel carrer li haja caigut un rètol lluminós al cap, o que haja d’afrontar amb dificultats el venciment d’unes lletres del banc. Ni tampoc algú que ha patit un còlic per culpa d’una fartà de sopa de lletres (vaja una ximpleria: qui podria desitjar fartar-se d’això?).

    Podriem definir el lletraferit com un discret personatge aficionat a les lletres, sobretot a escriure, potser amb preferències per la poesia sobre la prosa. El lletraferit està ferit d’amor per les lletres, pels versos, i es diferència de l’escriptor pel seu amateurisme. L’escriptor ambiciona ser reconegut lluny del poble que el va vore nàixer, aspira que el seu nom figure als catàlegs d’autors, i pretén viure de la seua ploma. No obstant, per a la majoria de lletraferits triomfar al seu poble és la culminació de les seues aspiracions més íntimes, i no solen tindre altre horitzó que ser reconeguts i estimats per la seua gent, i amb un poc de sort ser cridats algun any per fer de mantenidors d’una gran gala fallera. Ara bé: que conste que ni el lletraferit té per què escriure malament, ni a l’escriptor cal presumir-li el talent o la qualitat pel fet de ser un professional.

    Els lletraferits venen a ser el compendi i els principals representants de certa fauna pobletana, vulnerable a la música, pintura, etc: els “pinzellferits”, “do-re-miferits”, “fotograferits”, “dansaferits”, “teatreferits”, romancers, cinèfils, etc. Són la bona gent de la cultureta provinciana, que deixen córrer la seua afició sense complexes ni recompenses materials (excepte potser algun diploma), i sense els quals un poble restaria incomplet. Entre les diferents àrees de la cosa pública (política, comerç, festes, esports, educació, etc.) els de la cultureta sempre són el fanalet roig, els subvencionats pobres, a la manera dels bufons medievals o els còmics dels teatres de fira.

    El pseudointellectual de poble és l’enemic natural del lletraferit, respecte del qual sol tindre complexe de superioritat i una desdenyosa intransigència, com qui s’avergonyix dels seus. Però l’aficionat a escriure no és necessàriament un tipus vanidós, i no poques voltes els fruits dels seus esforços literaris romanen en l’àmbit privat, dins d’un calaix tancat a pany i clau. Per tant, alguns lletraferits encara no han eixit … del calaix, n’hi ha punt d’honor i vergonya, i això és molt de respectar! D’altra banda, quina culpa té la mosca per sentir la necessitat de volar? Hauria de renunciar perquè sap que ni en somnis podrà lluir mai les belles plomes del quetzal o de l’au del paradís? Ai, d’imbècils n’hi ha en tots els gremis.

    Dels lletraferits i beneïts serà el regne dels cels —allí ens trobarem!—, ja que aquest món és per als espavilats. Però als primers els necessitem perquè són els redactors d’una part de la nostra memòria collectiva, suc de cultiu i referència per al futur. I els innocents d’abans i de sempre, atrapats en sa perpètua infantesa, són un model humà de mínims que ens ensenya a anar per la vida amb motxilla lleugera, és a dir, a saber què és i no és essencial per a ser persona.

    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    comentarios 3 comentarios
    pp
    pp
    22/02/2010 12:02
    Sin animo de polimizar

    No creo que te hayas excedido en el artículo. Ni yo en mi valoración. Segun la Real Academia. Genial:equivale a Propio del caracter de cada uno, ocurrente, agudo, muy bueno. Cada uno toma la acepción que considere oportuna

    Subir