elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

La finestreta

    El periòdic-punt-com creix sense parar i no deixa de renovar-se. Pura necessitat, perquè segons els principis del darvinisme social, l’alternativa a l’evolució és sucumbir devorat per la competència.

    Últimament haureu notat que en el portal del periòdic apareix una finestreta en què van desfilant les novetats publicades en la secció Columnes d’Opinió. Aquesta finestreta ja existia, però els creatius —o creatives— de l’empresa han considerat oportú anunciar-ho amb més rebombori i acompanyar el títol i secció de cada novedós article amb la foto de l’autor —com és costum fer també en els periòdics impressos—, ubicant l’anunci, a més, en un lloc ben visible del barracó de fira virtual.

    Durant molt de temps em vaig resistir com un jabato a la invitació de Berta Balaguer (que li ho pregunte qui no em crega), la qual em sol•licitava una foto de carnet per a encapçalar aquesta secció, que traduïda al castellà de forma infame ben bé podria dir-se ‘parotitos i chupamieles’. Jo em negava com si fóra un divo melindrós, perquè encara que sé que ací tots ens coneixem pel carrer, pensava que la calculada absència de foto, com les ulleres de sol, aportava certa estètica de misteri afegida als meus articles, que els feia més …interessants!

    Un bon dia, sense previ avís, se m’acabà el misteri i l’anonimat: BB em va sorprendre encapçalant la secció amb una foto meua, la mateixa que ve publicant-se des de fa alguns mesos. Tinc la sospita que sóc prou vanidós perquè mai m’agrade en les fotos, però tot i això no he insistit perquè la retirara. La meua dona diu que sempre isc més seriós que un plat d’arròs i que, en canvi, somriure m’afavoreix fotogènicament.

    La veritat és que en en aquesta foto (que, per cert, em va traure a la remanguillé una periodista de la casa al volant del meu cotxe) em veig prou bé: crec que podria valdre perfectament per a un anunci de laxants, com eixe de la tele en què Al Bano li presta la veu en play-back a un restrenyit matiner, que ix cantant allò de “Felicittà …”. (Per cert: vaja quin final, pobre Al Bano!) Caldrà reconéixer-li a la meua dona que, com quasi sempre —subratlle ‘quasi’—, tenia raó en allò del somriure.

    Molt després d’estrenada la finestreta de què parlavem, on els caretos dels meus companys opinàtics desfilen l’u darrere de l’altre en digníssima processó que dura ininterrompudament dos setmanes almenys, he sentit un poc d’enveja. Darrerament tinc tants maldecaps que mai no trobava tema ni ocasió que me motivara a eixir també a la palestra i … sincerament: la meua vanitat patia per no figurar en eixa selecta galeria mòbil de retrats, a la qual només li falten formiguejants llums de neó.

    Per això confesse que no he pogut esperar ni un dia més i he cedit a l’encís d’escriure un article que al mateix temps em serveix de coartada. Com fa temps que no em deixe vore en processons ni en cap altra manifestació pública de credo religiós i/o polític, veig en portada la meua foto i llig “Parotets i xuplamel•los. La finestreta. Nuevo” i sent la il•lusió que, almenys durant dos setmanes, no sóc un ésser tan brutalment anònim.

    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    comentarios 2 comentarios
    El Llop
    El Llop
    01/07/2009 03:07
    A l'institut no paraves molt serios!!

    Com a exalumne teu, he llegit amb molt de gust l'article, i m'he quedat un poc sorprés, del fet que no t'imagine serios, de fet a l'institut si em pixava de riure i aprenia al mateix temps, era a la lliçò de biologia (també aprenia matemàtiques amb el Xavi, però de riure poc), sobretot recorde una vegada entre d'altres, que ens confesares, que hauries volgut anomenar una filla teva "Hemoglobina", per a morir-se!!! be espere que sigues encara tant bon professor, i faces riure tant els teus alumnes... Un salut. Raül

    Subir