elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Bitxos: Cucs de llum (I)

    No sé si és perquè és el temps de Sant Antoni del Porquet, o perquè el títol d’aquesta secció (Parotets i xuplamel·los) de vegades m’ho demana. O més probablement perquè la crisi econòmica i la fràgil —i tristament consentida— moralitat pública dels nostres governants estan arruïnant la societat del benestar deixant-nos buides les butxaques als treballadors, a més d’una predisposició a la mala llet considerable. El fet és que necessite distanciar-me, xutar-me una bona dosi de l’únic antídot d’efecte comprovat contra el desfici moral que em provoca tanta putrefacció. Necessite reanimar-me i respirar l’aire pur de la innocència, com un vampir requereix la sang dels mortals. Que on en trobe d’això? La pista ens la dóna un clàssic, el cínic Diògenes de Sínope, amb aquella misàntropa sentència que hom li atribueix: “com més conec la gent, més vull el meu gos”, gran frase extensible a la natura en general i a tots els animals, que exclou explícitament l’espècie humana.

    Davant de l’aterrador full en blanc, he decidit no escriure d’allò que em preocupa i fugir de tot el que no em procure balsàmiques sensacions, una espècie de talla-focs contra la imbecilitat i codícia humanes que campejen per ahí fora. I quina opció  millor que buscar la innocència en els ulls bondadosos sense malícia de la meua gossa? O per què no, referir-me a l’elegància de la flairosa nadaleta que floreix per esta època? Finalment, qui sap si inspirat en les mosques maxadianes, em decidisc per una temàtica continuista que fa anys havia encetat en diverses col·laboracions al BIM, on vaig dedicar articles als borinots, grills i parotets (els meus preferits), aranyes, palometes, escurçons, etc. I és que he retrobat en les criatures que anomenem bitxos, un reconfortant tema d’inspiració complementari a les plantes on refugiar-me per a escriure.

    La veritat és que des que era xiquet i em passava bona part del temps de vacances escolars patejant el terme practicant la caça menor, he sentit molta curiositat i a voltes aprensió per aquestos accesibles animalets, paradigma de la insignificància, involuntaris i enutjosos companys de viatge de les nostres vides i vivendes. Naturalment només escriuré d’allò que he viscut i recorde, bitxos sobre els que no puc evitar tindre una mirada francescana, atés que en llur majoria estan a punt d’extingir-se —si més no— del nostre terme, com a conseqüència de les fumigacions i plaguicides agrícoles. No fa molt, en aquestes mateixes pàgines feiem sonar l’alarma per la pràctica desaparició del nostre terme dels “sapos”. I tant de bo si m’equivoque.

    Però què significa la paraula bitxo? La seua primera accepció (en té moltes) és més o menys coincident a les diferents fonts bibliogràfiques consultades, i significa “animal xicotet”, o una forma més bé despectiva i genèrica de referir-nos a qualsevol animal. Tot i acceptar el veredicte dels diccionaris, assumiré el risc de clavar-me en un terreny esvarallós, car entenc que “bitxo” té habitualment un significat zoològic de major precisió en referir-se a certs invertebrats, en concret a diversos artròpodes (els antics “animals articulats”), principalment insectes, aràcnids i miriàpodes (els cent-peus, etc.)

    Seguint aquesta línia restrictiva del concepte “bitxo”, aprofitaré l’escàs espai de cortesia que em queda hui per començar recordant un insecte que ja fa tants anys que no he vist per Borriana. Quasi com si l’haguera somniat: el cuc de llum (al nostre territori principalment Nyctophila reichei). Com sabran els lectors, el cuquet de llum és la femella del popular insecte que en castellà s’anomena “luciérnaga”. En realitat no l’he tornat a vore des d’aquelles llargues vacances escolars estivals de la dècada dels 60 que transcorrien al port, l’esperit de les quals tan bé va saber captar la famosa sèrie televisiva “Verano Azul”. Era a partir de poqueta nit dels dies més calorosos d’estiu que et podies trobar algun d’aquestos cucs luminiscents revelant la seua presència des de les profunditats dels alts i intrincats brossegals de vora de camí, emetent enmig de la foscor un punt de llum d’intensa fluorescència blanc-verdosa (foto 1). En realitat l’insecte pretenia atraure el mascle i no els depredadors (nosaltres!), igual que fan els grills amb el seu estrident ric-ric, encara que en aquest cas són els mascles els qui tenen l’iniciativa. Aleshores recorde que ja eren rars, i es considerava afortunat qui se’n topetava un, que ràpidament tocava a sometent:

    -Un cuc de llum, un cuc de llum!

    I allí ens congregàvem els aprenents de bosquimans, fins que apartant la brossa acuradament algú lograva pessigar-lo el primer i el guardava en una capseta de mistos com un trofeu. El crepuscupar i nocturne bitxo també podia deixar-se caure a terra i apagar el seu fanalet abdominal fins sentir-se fora de perill. Recorde que l’estrés de la captivitat l’afectava, i podia extingir poc a poc aquella misteriosa fluorescència com qui polsa l’interruptor d’una pereta de la  llum, de manera que li perdonavem la vida i soliem tornar-lo on l’haviem trobat perquè seguira activant el seu lluminós reclam. Com a trofeu de caça el cuc apagat valia ben poca cosa. A poqueta nit del dia següent tornavem per a comprovar si el bitxo encara hi era on l’haviem deixat.


        


    Anys després he estudiat i sabut que es tracta d’escarabats (coleòpters lampírids) amb fort dimorfisme sexual. Per tant, aquells bitxos no eren cucs malgrat el nom i que la femella ho pareixia degut a que li faltaven les ales (foto 2), les quals obstaculitzarien la funció de fanalet vivent (bioluminiscència), raó per la qual l’evolució l’havia condemnada a una vida terrícola. El mascle, en canvi (foto 3), he sabut que pot volar i emetre llum mentres ho fa, circumstància que mai vaig tindre la sort de presenciar. Diguem per fi com a curiositat, que tant en fase larvàría (foto 4) com en estat adult es tracta d’escarbats depredadors que inclouen principalment caragoles vives en el seu menú.

        


    Els cuquets de llum són animals universalment populars entre la infància, protagonistes de mil contes i llegendes. Però crec que hui seran ben pocs dels nostre xiquets els qui hauran tingut el privilegi de jugar amb ells com vaig fer-ho jo, una sort que no obstant ja no he pogut compartir ni amb els meus fills. Inoblidable la sensació de tindre en la mà un bitxet que pareixia de l’altre món, d’aspecte extraterrestre i llumenària angelical, capaç de d‘encendre’s sense cremar-se, com la vareta de les fades dels contes. La seua extinció, com la d’altres herbes i animals que habitaven el que antany fou paradisíac terme de Borriana, s’ha produït discretament, sense que ningú se n’adonara i els notara a faltar. I a alguns ens correspon la trista comesa de denunciar-ho.


    © Fotos: baixades d’internet (1 i 2 Camins del Bages, 3 Xavier Adot, i 4 Florenci Vallés)

    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    comentarios 14 comentarios
    passava per ací
    passava per ací
    04/02/2012 07:02
    agarrar el bou per les banyes

    Doncs jo pense que els nostres governants són tan requeteimbècils que no hem de parar de dir-ho, ni hem de fugir del tema, parlar ara de cucs de seda està bé, és romàntic pero la realitat s'imposa i tots ens hem de mullar.

    Subir