elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

40 anys de prospectes de cine a Borriana

    La irrupció de la televisió en les nostres vides, va marcar un abans i un després en la manera de relacionar-nos amb el cine. Fins i tot es van alçar veus que profetizaven la seua desaparició, predicció tan equivocada que hui fa riure.

    Però és història que la indústria cinematogràfica va tindre que adaptar-se a aquell repte, obligada a plegar-se a les noves exigències dels mercats i dels consumidors. Superada la crisi, és evident que el Setè Art ha sobreviscut “amb nota”, però no ho han fet en canvi alguns sistemes tradicionals de publicitar-lo, que han passat definitivament a millor vida. És el cas dels cartellets de cine (programes o prospectes de mà), una forma publicitària extingida després d’haver regnat durant més de 60 anys amb el favor del púbic que assistia a les sales d’exibició cinematogràfica, en una època en què, com vam dir en una ocasió anterior, el cine ho era quasi tot.

    Un prospecte de cine és, en la seua expressió més simple i habitual, un retall de paper publicitari en format d’octavilla (o també díptic, cartulina, etc.) amb el cartell o fotograma d’una pel·lícula anunciada, a més del logotip de la distribuidora i els títols de crèdit. Per la cara B (revers) s’anunciava el nom de la sala i/o empresa exhibidora, amb un avanç de la programació. En ocasions s’especificaven certes peculiaritats de la pel·lícula o del local (“Sonido estereofónico”, “Vistavisión y technicolor”, “Local dotado de calefacción central”, etc.), i no solia faltar una sinopsi de l’argument redactada amb calculada ambigüetat, a més d’emfàtiques frases publicitàries (hui sonen ridícules) que ens recorden que el cinematògraf va nàixer com una atracció de fira. Expressions com “Sensacional programa”, “Monumental estreno”, “Grandioso acontecimiento” etc. eren obligades. Amb estos adjectius hiperbòlics es pretenia captar l’atenció del públic, però convindrem que es tracta d’un estil circense o de barracó de fira.

       

    En eixa més que interessant cara B dels cartellets, també s’especificava si la funció era numerada, o bé s’anunciaven sessions promocionals especials, com ara les anomenades “Sesiones Fémina” dels anys 40, el “Dia del Productor” dels dimarts al Viciana (anys 60), o la “Gran Semana Fallera del Cine Mejicano en Color”.

           

    D’altra banda, des dels immediats anys posterior a la guerra (fins a 1946/47 aprox.) eren habituals els eslògans d’exaltació i propaganda franquista, ignore si per obligació, convicció o simplement per costum:

       

    També s’anunciaven actuacions musicals locals (Orquesta Branchadell), o de companyies teatrals, quadres folklòrics flamencs, etc. No era desacostumat passar notes informatives o avisos als abonats (tenien reservada la butaca) i usuaris en general (sobtats avanços o canvis d’horaris, canvis de local en estiu per si plovia, etc.) I sobretot, en plena efervescència militant del nacional catolicisme, no podia faltar la qualificació moral o censura parroquial (“Apta”, “No Apta”, “Tolerada menores”) inèdita als programes d’època republicana, i que calia tindre en compte quan anaves a confessar-te per a poder comulgar. (Per cert, qui haja escrit “Closeau”, ni sabia llegir, ni menys encara, francés.)

           

    Com ha ocorregut amb altres formes d’expressió infravalorades en el passat (el cas dels tebeos o les plaques de taronges resulten paradigmàtics), la perspectiva dels anys ha revaloritzat els programes de mà, i ens ha fet vore que no sempre eren una simple reproducció miniaturitzada dels grans cartells de cine, ja que en molts casos tenien indiscutibles valors específics d’imaginació i creativitat, fet per demés evident en els anomenats programes troquelats i/o mòbils.

       

    La segona meitad de la dècada dels 20 i els anys 30 fou l’època daurada d’aquestos memorables artefactes publicitaris, menyspreades estampetes tantes voltes oblidades en algun calaix o en una capsa de sabates, d’antuvi predestinades a ser pasturatge de les polilles de paper o a fer cap al fem. Mon pare ja els col·leccionava abans que jo, però no n’he heretat cap de l’època del cine mut. Mentre no es demostre documentalment, els prospectes de cine més antics impressos a Borriana són de 1931. Per a remarcar diferències amb l’etapa muda immediatament anterior, solia advertir-se que la peli era “totalmente hablada en español”:

    I veges qui ho diria, actualment han esdevingut objectes de culte, atresorats i mimats per una legió creixent de col·leccionistes nostàlgics i cinèfils, i fins i tot matèria d’estudi per part d’especialistes en el camp de la publicitat i del disseny. No és esta l’ocasió apropiada per a dissertar sobre la varietat formal o l’intrínsec valor artístic d’estos programes, tot i que és obligat citar noms de destacats mestres cartellistes com ara el valencià Josep Renau o el català Josep Soligó.

    Altrament no puc obviar l’anàlisi de les causes profundes de l’èxit popular d’aquestes estampetes, fenòmen no exent de fetixisme. En el cinema les històries tenen rostre i nom propis d’actors i actrius, i antigament, a diferència dels llibres, encara no existia el magnetoscopi ni els altres suports informàtics que hui ens permeten tindre una videoteca a casa. De manera que una de les poques formes de compartir moments d’intimitat amb Marisol o Cary Grant, era atresorar els cartellets de les seues pel·lícules per a així poder rememorar les agradables sensacions oníriques viscudes en la foscor de la sala d’un cine. Delectant-nos amb la repetida contemplació d’estos fràgils i colorits retalls de paper, en la intimitat de casa podiem gaudir privadament dels nostres mites tantes voltes com volguérem.

    La popularitat dels cartellets és deutora també d’altres factors ben trivials, com ara les seues reduïdes dimensions, que permeten d’arreplegar-los i guardar-los en un espai relativament reduït; i per descomptat, de la seua gratuïtat. D’inoblidable record és Vicent Cervera Perelló “Pachón”, popularíssim personatge empleat de les empreses de cine locals, que repartia estos prospectes als vianants, o es disfressava d’home anunci si l’ocasió ho requeria, com es veu en una impagable fotografia de l’any 1954 (aprox.) caracteritzat de “vaquero” amb un flitador que simula un Winchester, anunciant a l’entrada del Cine Principal (antic Casares) el meravellós western de King Vidor “Duelo al Sol”. Pachón també solia escortar les bandes de música fent d’ “home granera” uniformat com qualsevol altre músic, i tancant la comitiva de la desfilada duent el maletí de partitures. Adjuntem una altra foto del Cine Requena de l’any 1944 o 1945, en un encara adoquinat Barranquet, al cantó on s’alça hui el Sindicat de Regs: els fantasmes del Requena passats per aigua! Adjunte el cartellet de la peli anunciada (“Espejismo de Amor”), de la meravellosa Ginger Rogers, esta volta sense Fred (amb majúscula!) i en un paper dramàtic.

           

    Els prospectes de cine també es distribuïen en la mateixa taquilla dels cines aprofitant el moment de comprar l’entrada. En ocasions es repartien grapats tots els de la sèrie corresponent a les pel·lícules programades per al mes entrant. Una forma habitual —i la més burda— d’aconseguir-los, era simplement arreplegar-los de terra, o baratar-li’ls als amics com si foren cromos. Em recordava el meu amic VF que quan passejavem pel carrer, el primer que en guipava u s’apressurava a xafar-lo perquè no li’l pillara l’altre.

    Les productores i cases distribuidores (Metro, etc.), solien llançar grans tirades de cartellets destinades a tot el país. Molts s’imprimien a València. Després, en cada ciutat i poble d’Espanya on hi havia cines, les empreses exhibidores encarregaven la personalització dels programes a alguna imprempta de la localitat (al nostre poble solia encomanar-se-li principalment a José Chordà, i en temps de la república a les impremptes Monreal i Alonso).

    Eixa “cara B” és d’un importantíssim valor documental afegit, que pot convertir en únic un prospecte de cine supervivent a mil i un avatars, fent que augmente el seu interés des de qualsevol punt de vista, entre altres per les seues connotacions sentimentals. És la màgia dels prospectes de cine, una mena d’amulets de paper que ens fan sentir més pròxims els nostres pares i iaios, en permetre’ns invocar i compartir aquells instants de felicitat quan un dia van viure amb estupor com tarzán salvava Jane dels cocodrils, o li van jurar amor etern a Escarlata O’Hara des de la còmplice foscor del Requena o de l’Oberón; o quan van somniar que eren elles i no Ginger les qui volaven amb Fred sobre la pista de ball.

    ___________________

    I ara, senyores i senyors, seguirem practicant un poc d’allò que Terenci Moix anomenava “arqueologia dels somnis”, així que passen i vegen una modesta selecció de programes de cine locals que hem preparat, començant pel de la primera cinta sonora que degué asombrar els nostres iaios. Segons Evaristo Codina (Buris-ana 181, pàg. 14) la primera fou “Rosario la Cortijera” (any 1935), encara que segurament estava més encertat Manolo Roselló en atribuir-li eixa distinció a “El Desfile del Amor” (Contalles de Burriana, vol III, p. 71), perquè s’estrenà abans, el 1930/31. “Montecarlo”, amb “Juanita” McDonald com a xica de la peli, també és d’eixa primeríssima època. El text publicitari de “Rosario la Cortijera” no té desperdici.

           

    En aquells anys Borriana era honrada cada setmana amb la visita de les més rutilants estrelles del firmament holivudenc, certament no en persona, però sí en cel·luloide, en pantalla i en paper! (Vegeu com en “El Multimillonario”, l’empresa Viciana s’estalviava despeses d’imprempta utilitzant un simple tampó: pim, pam, pam! Açò també ho van fer tots els altres cines del poble quan anaven curts de pressupost).

           

    No hi ha gènere cinematogràfic ni pel·l.ícula per famosa o insignificant que fóra, que no s’haja projectat en les nostres pantalles. Comencem amb dos musicals. West Side Story, a l’estrena de la qual vaig estar amb els meus pares, en la desapareguda Terrassa Villa Rosa, enmig del xiulits ensordidors del públic, poc amic dels musicals cantats en l’anglés original. Mereix la pena llegir el text publicitari del programa, una perla que evidència la famosa fanfarroneria borrianenca.

       

    Tres comèdies d’èpoques diferents. La primera, entre les millors que s’han parit mai, i una de les meues preferides (“Todoo te lo puedo dar menos el amor, bei-bi…”) La segona, amb la succesora de Marylin, la sempre misteriosa i gens inferior en atractiu físic, Kim Novak. Quant a Cary Grant, ha sigut i encara és el número 1 de l’alta comèdia.

           

    Tres pel·lícules “de risa”, amb alguns dels artistes que més admire en este món:

           

     

    N’hi ha qui s’estima més patir. El següent cartellet és una joieta, al marge de les interessants característiques de la cinta rodada el 1931, i potser vista ací l’any 32 o 33.
    —l’autèntic dràcula de Bela Lugosi es va estrenar a Espanya molts anys després—.

    El gènere d’intriga al que els americans diuen “thriller” no aplega a ser “cine de por”, però quasi. La de Laughton és de l’etapa anglesa del mestre Hitchcock.

           

    De tots els gèneres, és el d’aventures el que ens fa sentir més xiquets. I dins d’ell, la meua debilitat eren les pelis ”de selva” i d’animals. Per cert, vaja quin hortera era el tal Capitán Maravillas! El vestit de superheroi li venia set vares ample! Atenció també a la referència a Juanito Varea en “La jungla en Armas”.

           

    I a propòsit de xiquets, vegeu una mostra de cine infantil i juvenil:

           
       

     

    A la “de l’oeste” de la foto de Pachón d’adés, sumeu-li estes altres, amb tres superestrelles del cine, incloent l’arquetip de cowboy, “el Duque” John Wayne.

       

    Les pel·lícules mexicanes de tall folclòric eren plat diari a les pantalles espanyoles dels anys 40 i 50, i molt exitoses, sense continuïtat actualment. Aleshores Jordi el Negret (perdó, Jorge Negrete) i els seus xarros, feien sospirar les nostres mares:

       

    I ara, sengles mostres de cine històric, polític i bèl·lic. Que què tenen en comú? Les tres es van estrenar al mític Requena. Per cert, una altra volta actua la Ginger Rogers en un paper dramàtic (es nota que m’agradava, eh?).

           

    Com n’hi ha gustos per a tot, heus ací cinc “lacrimógenos dramoncios”. El millor, per a mí, es el de Mitchum y Deborah Kerr. Recorde esta peli com si l’hagués vista ahir.

           
       

    El cine sempre té una base literària (les pel·lícules s’escriuen abans de rodar-se), però en ocasions versionen obres homònimes i famoses de la literatura. Per exemple “Crimen i Castigo” (Fixeu-vos en la data: faltava ben poc perquè esclatara la guerra civil):

    I si parlem de films més bé èpics i/o romàntics, vos puc oferir tres clàssics. El primer del mestre John Ford, més un “peliculón” de Hitchcock de l’etapa americana, inspirada en la novel·la gòtica “Rebeca”. El tercer, la història del doctor Zhivago amb la revolució bolxevic de rerefons, en part rodada a Espanya. Inoblidables protagonistes, meravellosa història d’amor, amb un dels finals més commovedors que recorde.

           

    He deixat per al final el cine espanyol, una cinematografia singular dins del Setè Art per raons obvies, que bé es mereixeria un monogràfic. Però açò va ja per a massa llarg, i amb un breu popurri n’hi haurà prou, (a afegir a algunes que ja haviem mencionat adés):

       
           
           

    Vull concloure amb un desig. Després de tants anys d’esplendor en què per la cartelera de Borriana han passat innumerables obres mestres d’aquest invent fet de llums, ombres i somnis, de tot allò ens queda hui poc més que l’estela i el testimoni de les cares B dels programes de cine editats a les impremptes de Borriana i sobreviscuts per pur azar. Uns retalls de paper de colorins i encara gràcies! Esperem que l’anunciada reapertura del Payá siga la llum al final d’eixe túnel que ens ha tingut les últimes dècades del segle XX exilats als cinèfils borrianencs, obligats a desplaçar-nos als multicines de Castelló i Vilareal, castigats a no poder gaudir del plaer d’anar i vindre al cine passejant pels carrers del teu poble.

    Però tinc dubtes. Els cines, com els teatres i els castells, tenen els seus particulars fantasmes que ixen a passetjar de nit pels patis de butaques (per això estos espectres són sabuts, a més de cinèfils i melòmans). Sé de bona tinta que els que habitaven el Principal, Viciana i Requena, s’havien refugiat en el Payá, amagats entre les tramoies o davall de l’escenari, l’últim reducte que els quedava. Haurà passat per alt este detall l’arquitecte? Perquè si els fantasmes no troben acomode en el nou hàbitat, tractaran de boicotejar-lo i es manifestaran mijançant els poltergeist (sí, home, allò tan cinematogràfic: llums descontrolades que s’encenen i s’apaguen, veus cavernoses, etc.) Esperem que se senten a gust i que es queden definitivament, ja que sense fantasmes no hi hauria passat del què enorgullir-nos, i ens voriem obligats a començar de cap nou.

    _______________________________

     

    Nota de l’autor: Avís per a navegants i furtasaquets: tos els programes de cine reproduïts ací pertanyen a la col·lecció de l’autor (excepte “El guapo de la escuadra”, baixat d’internet), i han sigut escanejats a partir d’originals. Es desautoritza la reproducció sense fins comercials d’aquestes imatges sense citar expressament l’autor, procedència del material i el present article. Per a altres supòsits, caldrà el permís escrit de l’autor.

     

    Bibliografia: Altres articles de l’autor sobre este tema: “Un tresor en una caixa de sabates” (Buris-ana 190); “Un Tresor II: Modalitats” (Buris-ana 192); “La cara B i la fanfàrria borrianenca” (Buris-ana 194).

    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    comentarios 13 comentarios
    RR
    RR
    26/02/2011 10:02
    Als amics i lectors, en general

    Les més sinceres gràcies “globalitzades” a tots els lectors, en especial als que heu baixat a l’arena per expressar comentaris, generalment positius, en relació al present article.

    Subir