Aquells meravellosos anys

L'època de l'any 2000 va ser força il·lusionant, plena de nous reptes i de curiosos esdeveniments.

Curiositat la que ens generava el saber fins on arribaria el famós efecte 2000 als sistemes informàtics; il·lusionant les propostes d'ampliació tant en estats com en projecte comú de la Unió Europea (pobres il·lusos, mira que pensar que les persones serien l'eix central de les polítiques...); i de nous reptes.

Aquests nous reptes eren uns quants i molts diversos, així que ens centrarem en un. Nous reptes per al sector de la construcció. Un sector que és imprescindible per a un desenvolupament social i humà dels pobles i ciutats, però si eixa necessitat imperiosa de tenir un urbanisme professional i ben preparat al servei de les persones, es desregula, pot tenir conseqüències nefastes que encara hui està generant i generarà situacions força traumàtiques.

Com se’ns pot anar de les mans un sector productiu com és el de la construcció? Hi han vàries respostes a aquesta pregunta, però vaig a donar quatre pinzellades de la que possiblement sigue la que més es sembla a la realitat del País Valencià.

Fent-lo d'una manera simplista, podem dir que per a poder construir, el primer que necessitem és terreny. El territori pot tenir una sèrie d'usos com són l'urbanístic, el rústic i el típic d'un sector productiu. Al territori valencià, i per a la reflexió que estem fent, el que es necessita per a fer grans actuacions urbanístiques, o ha de ser agrícola o protegit per tenir un valor ambiental a preservar. En el cas de ser protegit, si perd el valor ambiental, perd sentit el mantenir-lo protegit, o sigue, si «fortuïtament» es cremava, doncs sembla que no hi havia excusa per a que es poguera construir.

I si és agrícola? Què passa si és agrícola? Doncs el primer que farà falta és que el sector primari per excel·lència, l'agricultura que ha donat de menjar a la gent dels pobles durant tantes generacions, deixe de ser rentable, deixe de ser un negoci i es converteix en un passatemps per a jubilats i quatre “desfaenats”. Els aliments, tranquils que ja els importarem d'altres països amb menys garanties sanitàries i a baix preu o d'hivernacles treballats per immigrants sense drets.

Ja hem aconseguit la primera part, el sòl, ara anem amb un segon ingredient d'aquest menú, el que afecta als sectors públics: La Legislació a la carta. Les normes tenen com a principal objectiu regular d'una manera ordenada com desenvolupem els termes municipals, cap on volem que evolucionen els pobles aprofitant entre altres, els avanços als sectors productius per tal que els veïns i veïnes puguem tindre una vida digna. En el moment que es posen damunt la taula projectes de molts milions d'euros, s'ha de saber recordar per a qui treballem i a qui representem. Analitzant qualsevol proposta tant a visió de present com de futur. Xifres que emborratxen i acaben influint a l'hora de dissenyar normes i plans generals, confonent el bé comú amb altres coses.

És molt fàcil trobar-nos municipis amb Plans Generals sencers dissenyats i pensats d'esquenes als veïns i veïnes, amb la condescendència d'algunes administracions i vist com una oportunitat per als propietaris de poder fer negoci d'una terra que dona més problemes que alegries.

L'estafa coneguda com a crisi financera en la que estem immersos, ens deixa milers i milers d'habitatges tancats, urbanitzacions amb les quotes pagades pels veïns i sense acabar, requalificacions per tot arreu, i un munt de grans empreses que tot i haver fet fallida tècnica, tenen comptes en altres països.

Davant aquest panorama, quina és la resposta que els polítics actuals hem de donar? Gestionar un tema d'aquesta envergadura no és gens fàcil, molta gent amb expectatives truncades, veïns, amics, familiars. Però haurem de mirar-los als ulls i acompanyar-los mentre totes i tots baixem a la realitat.