Progressa adequadament
Estem en dies de finals, de tancaments, de comiats. A propòsit de l'últim ple de les Corts Valencianes, i la convocatòria d'eleccions, en els últims dies ens hem trobat nombrosos articles en els quals es fa un balanç d'aquesta legislatura, i de com el govern de Ximo Puig ha impactat en la vida de la ciutadania valenciana. És indubtable que no han estat anys fàcils. Per si no haguèrem tingut poc amb la pandèmia, apareix una guerra que remou i convulsiona els mercats i l'economia. Però més enllà d'això, s'ha demostrat capacitat de resiliència, responent quan s'ha necessitat. Encara que revisant totes aquestes anàlisis, m'adono d’una cosa: Com en quasi tot en la societat, falta visió jove. Si hi ha una assignatura que encara li queda pendent a la política institucional, és la transversalització de les polítiques de joventut. Però això no vol dir, ni molt menys, que no s'hagi començat a caminar en el sentit correcte, situant-nos com una de les comunitats autònomes pioneres en polítiques de joventut.
I és que no és fàcil combatre la situació que, des de fa ja molts anys ens assota. Les dades de desocupació juvenil que avui llegim escandalitzats són només el resultat d'anys de cronificació de la precarietat jove, a la qual la societat hem validat amb la ja famosa frase “ets jove, quan creixes ja millorarà”. Assumint així la joventut com un període transitori fins a la desitjada i promesa vida adulta. Normalitzant i invisibilitzant les problemàtiques existents. I ens trobem ara en el moment clau per a donar un volantazo, canviar de ruta, evitar que la joventut siga, una vegada més, la principal afectada de la crisi que vivim. I des de fa un temps, hem començat a transitar aquest camí.
Precisament pel recorregut històric que la precedeix, és una situació que va més enllà de polítiques actives i concretes, necessita també un canvi de fons, i això no és fàcil veure-ho d'un dia per a un altre. Però estem assentant les bases: s'ha reconegut l'emancipació com la principal problemàtica juvenil, atenent l'accés a l'habitatge (bo jove de lloguer, que precisament la setmana passada es va reforçar amb 30M extra, ajudes al lloguer i compra per a joves, reserva del parc públic d'habitatge…), i l'ocupació jove i les seues condicions (programa AVALEM joves, beques de postgrau i doctorat, beques per a opositors…). Les dades són clares, s'està augmentant la quantitat de contractes indefinits, i l'atur juvenil s'ha reduït a la meitat respecte a 2015.
Però també s'han abordat altres grans reptes que la joventut necessita, com l'educació, reforçant la inversió de beques universitàries i apostant per la formació professional, perquè mai més sigui un privilegi accedir a una educació superior de qualitat. O la salut mental, mitjançant el desenvolupament del Pla de Salut mental, amb les realitats joves com una de les seves prioritats.
Queda, no obstant aixó, molt per fer; però també voluntat de fer-ho. La joventut ha agafat l'altaveu, per a traslladar amb les seues pròpies paraules les seues necessitats, i no posposarem el debat. I des de l'administració pública, hem de continuar donant-li la importància i urgència que mereix a les polítiques de joventut, aquesta transversalitat tan promesa i necessària i, moltes vegades, fer un exercici d'escolta i obertura de les pròpies institucions, perquè siga la gent jove la que transmeta les seues (diverses) realitats. Demostrar que la joventut és una prioritat.
I no volem fer-ho des de la confrontació, volem fer-ho des de la cooperació i el diàleg, sense enfrontar generacions, més aviat fent entendre que la joventut no som sols el futur, però que sense joventut no existeix futur tampoc.
Amb aquesta llista d'assumptes pendents, la convicció del rumb que seguim, i la voluntat de continuar escoltant les necessitats de la gent, apostem pel camí que hem començat a recórrer. Perquè la següent vegada que fem balanç, no sols tinguem un “progressa adequadament”, sinó un “excel·lent”.
