23 de octubre de 2019 23/10/19
Por Vicente Piqueres Monzonis
El Caballero del Komián - RSS

El bou de Puçol

    ¡Amics! Vos vaig a contar
    lo que en Puçol ocorrí
    un bon dia pel matí
    de festa molt popular.
    Dia de gran emoció
    dia de bou pel carrer,
    un bou que aniria a ser
    del poble l'expectació.

    Eren ya les onze en punt
    quan arribà un camió
    que pareixia un vagó
    portant un toril damunt.
    La plaça estava repleta,
    gent hi havia més de mil,
    i aparegué una carreta
    d´eixes que tenen forqueta
    per baixar aquell toril.

    De pressa i com un rellam
    s´arrimaren com pogueren
    punteria no li feren
    i obrin el toril un pam.
    El bou venia calent,
    va veure que entrava llum,
    i no dudant un moment
    en els “cuernos” cap amunt
    la porta obrí de repent.

    En tota la seua potència
    ràpit a terra saltà;
    no veges la concurrència
    lo pronte com s´escapà.
    ¡ni un ànima en la plaça!
    el bou tan sols va quedar
    y despres que va bramar
    mirà si algun carabassa
    el volia desafiar.

    Hi havia un montó de motos
    en que el bou se va fixar
    i sense parar-se a pensar
    allí va posar els “cotos”.
    Esta vull i esta no vull
    va començar la funció
    deixant com un remostró
    a la que posava l´ull.
    Al vore que no era brossa
    lo que li venia al tall,
    els va fer la gran destrossa
    en menys que canta un gall.
    Ya que menjar no podia
    se n´ anà tranquil-lament
    fent correr molt a la gent
    que darrere el seguiria.

    Es encontrà una barrera,
    la botà en gallardia
    i enfilà la carretera
    que al camp el portaria.

    Anava sense “destino”
    quan al girar un cantó
    de front vegué un “campesino”
    que portava en un “vespino”
    de llenya tendra un garbó.
    El home prou esglayat
    va girar com va poder
    i entropeçá en un femer
    fugint com un condenat.

    S´esmonyia com la sèpia
    i no sabent ya que fer
    de cap es tirà a una sèquia
    en aigua fins el raser.
    El bou que no s´aturrulla
    mampren camí dret avant
    i tranquil va caminant
    deixant a aquell a remulla.

    Anava gens espantat
    i tot el terme era d´ell.
    en aixó va veure a un vell
    suat fins els “calzoncillos”,
    que baix d´un arbre assentat
    es fotia alguns “bresquillos”.
    ¿Qué´s això negre que ve
    corrent per la carretera?
    ¡Recontracollons!
    ¡Aço és un bou de bandera!
    aquell “aguelo” digué.

    Pujar vol a una perera
    i va perdre els pantalons
    quan corria a revolcóns
    perque es pelava l´ouera.

    El bou anava a per ell,
    i el yayo perera amunt,
    la rama en què està damunt,
    quan vol salvar-se la pell,
    s´esgallá, i l´home i branca
    al llom del bou feren cap
    i este fuig com un cachap
    per si cau un atra branca
    i li feia algun arrap.

    Allà i en una caseta
    estava “l´abuelo” Pepet
    descansant baix la sombreta
    mirant com juga el seu net
    i a la seua “Francisqueta”
    com els fa la paelleta;
    va l´home i es tira un pet.
    ¡Profit faça! digué l´ama,
    ¿es que la pancha reclama?
    Pero ni se va immutar,
    no parava de pensar
    lo que tramava el chiquet,
    i és que tenia un masclet
    que al foc volia tirar.

    Bramava per mig de l'hort
    quan el bou se´ls aparéix,
    i “l´abuelo” fent-se el fort
    se les doná de “torero”
    rodant de canyes un feix
    i “achuchant-lo” en el “sombrero”.
    “L´abuela” es desorientà
    es feu blanca com la llet,
    suava com un pollet
    quan en casa s´amagà.
    Qui ho arreglaria un poc
    seria aquell bon chiquet
    quan agarrant el masclet
    el va fotre dins del foc.

    L´esclafit va ser de marres,
    la paella volaria
    per damunt d´un “nysparer”,
    i els ferros d´aquell foguer,
    entre els “cuernos” i les barres,
    el bou se´ls emportaría.
    Després aquell animal
    ya no mes s´entretindria
    i el seu rumbo posaria
    directe cap la marjal.
    Pel poble la veu corria
    que el bou pel terme campava
    ¿qui sap on se trobaria?
    cadascú se preguntava.
    “No hay que perder momento,
    ese toro es peligroso
    estando fuera del coso”
    diu als guàrdies el “sargento”

    Una banda de gitanos
    estava fent l'oració
    a tres conills i un pollastre
    quan advertiren els nanos,
    mirant en molta emoció,
    com se´ls venia el desastre.

    Estos por no li tenien,
    omplir la pancha buscaven,
    i fins al bou torejaven
    per vore com s´el fotrien.
    “¡Hea toro, toro bravo!,
    ¿por què no nos arremetes?
    ¿No ves que solo queremos
    sacar de ti unos filetes?”
    Pero el bou no va parar
    i tirà dret a la mar.

    Mes allà en un tros perdut
    hi havia una parella
    en que la faena era d´ella
    palpant-li a ell el canut.
    I el bou en molt de donaire
    la mamprén darrere d´ell
    que en la llonganissa a l'aire
    volava com un estornell.

    Va fer acte de presència
    en el mar l´autoritat
    i el “cabo” molt enfadat
    li diu a un guàrdia civil:
    si ho agarrem en paciència
    podrem tornar-lo al toril.

    Aguantant-lo com podia
    un jove havia agarrat
    al bou pel rabo, i movia
    a montó d´algaravia
    un gos lladrant al costat.

    Mentres el jove rodava
    estant al rabo enganchat
    el guàrdia molt esglayat
    en el fusil apuntava.
    ¡Por favor estese quieto
    porque no hago punteria!
    ¡No ve que lo joderia
    si este gatillo lo aprieto!
    “¡No arme tanta “polseguera!”
    diu cabrejat el “cabo”,
    i el jove va contestar:
    ¡POLSEGUERA SE´N VA A ARMAR
    COM SE ME TRENQUE ESTE RABO!

    Per fi es feren en el bou
    el nugaren com pogueren
    i tots al final digueren:
    ¡de festa ya en tenim prou!.
    El bou cansat i rendit
    dins d´un sequiol es va caure,
    i com no el podien traure,
    perque ya es feia de nit,
    allí mateix el mataren.
    Al poble alguns s´en anaren
    i així acabá este bollít.

    Tot lo que aci queda dit
    m´ho va contar Pepe Peres
    en més gràcia que està escrit.
    Si “algo” hi ha afegit
    es collita de Piqueres.

    Este Poema se hizo con motivo de lo que me contó
    José Pérez Lorenzo, de Puzol,
    por lo que ocurrió con uno de los toros que suelen
    hacer por la calle durante las fiestas del mes de Septiembre.

    Normativa lingüística: Idioma Valenciano Libre.
    Escrito a mi manera tal y como aprendí desde pequeño
    en la zona de Burriana (Castellón) donde nací.

    Realizado en Enero de 1979
    Revisado y corregido en Febrero de 2007.

    Com en Puçol son tan “boueros” com en Burriana os mando
    esta poesia de lo que ocurrió allí, que bien pudo suceder
    también en nuestro Pueblo.allí.
    Espero que os guste. Vixca Burriana y les Peñes.

     

    ocultar
    El bou de Puçol
    Subir