El Templat de Borriana està d'aniversari: saps quants anys compleix?
Es tracta d'un dels símbols de la ciutat: coneix un poc més la seua història
El campanar de Borriana és d'eixes construccions que es veu des de lluny, quan comences a accedir a la ciutat. La seua majestuosa figura ho ha convertit en tot un símbol que segueix en peus després de més de sis segles d'història.
Aquest divendres 10 de novembre, el Templat, com així se'l coneix, compleix 78 anys. Sí, has llegit bé: 78 anys, tal com ho coneixem ara, però la seua història es remunta a 660 anys arrere.
El Templat: la seua construcció
El Campanar de Borriana, construït a partir del 1363, dins dels plans del Rei Pere IV de fortificar els seus regnes, va ser erigit com a torre forta la funció de la qual no era solament defensiva sinó també torre de comunicacions i rellotge públic.
En els seus inicis, i a causa de la dualitat del seu ús, es trobava exempta de l'església pel que comptava amb dues portes d'accés: la que permet la seua entrada en l'actualitat; i una segona que hui dia permet comunicar la torre amb l'interior de l'església, però que es trobava als peus de l'edifici.
El Templat: l'edifici
Es tracta d'un edifici prismàtic de carreus, que inscriu un octàgon sobre una base quadrada. En el seu interior, una escala de caragol permetia l'accés a la sala de campanes. Aquesta constava de huit finestrals, possiblement de mig punt, un d'ells encegat per a facilitar la ubicació de l'escala d'accés a la terrassa superior. En l'últim quart del segle XVII, el Campanar degué patir greus danys que van obligar l'enderrocament de la sala de campanes gòtica i la muralleta.
La construcció de la nova sala de campanes i la terrassa va seguir la moda imperant als pobles de La Plana, el Baix Maestrat o la pròpia ciutat de València. La sala de campanes es va cobrir amb volta estrellada de nervadures sobre mènsules, seguint el precedent gòtic i es van reaprofitar les velles gàrgoles gòtiques de desguàs de la terrassa de l'antiga obra.
Explosions en 1938
La matinada del 5 de juliol de 1938 va ser marcada per tres terrorífiques explosions que es van deixar sentir en tota La Plana. 32 caixes de dinamita, col·locades a l'interior del Campanar de Borriana, per l'Exèrcit Republicà, van ser esclatades detonant així tan preuada torre, causant la ruïna de moltes de les cases que es trobaven al voltant de la Plaça i del Pla. Però els majors danys els van patir les que estaven situades en el lloc que actualment ocupa el jardí, i també l'església parroquial del Salvador i la seua capella de Comunió. Ambdues van perdre la major part de la seua coberta.
La seua reconstrucció
Les obres de reconstrucció del Campanar, iniciades l'any 1942, van ser liderades pel rector mosen Elías Milián qui va saber entendre el valor sentimental que, com a símbol, ténia el campanar per als seus feligresos i la ciutadania. Per a tal important acció, mosen Elías va confiar les obres a Vicente Piqueres Martí, va buscar els recursos econòmics i va aconseguir culminar-la amb èxit. Vicente Piqueres, fuster-artesà, va coordinar i va dirigir els treballs, d'acord amb els plans de l'arquitecte municipal Enrique Pecourt. Del projecte de reconstrucció, Pecourt destaca: “se segueix com s'ha dit, les característiques de l'antic campanar, del qual només queda la fonamentació i uns sis metres de base (…) Es conserva la mateixa fonamentació i la base massissa del fust. en la part octogonal es construirà un anell de pedra del país d'una grossària mitjana d'uns 50 centímetres i un mur interior d'uns 30 cm. de fàbrica de rajola, emplenant el buit entre l'un i l'altre amb maçoneria de formigó (…). En el gruix d'aquest mur anirà una escala helicoidal que arribarà fins al cos de campanes. L'espai interior estarà dividit per voltes concrecionadas formant departaments. des del cos de campanes a la terrassa anirà una escala de caragol.
Després de ser discutides les propostes de reconstrucció del mateix plantejades per l'arquitecte municipal, i escoltats tots els apunts i enginyoses propostes del fuster-artesà Vicente Piqueres, es va iniciar la reconstrucció del mateix que va finalitzar tres anys després, en 1945. De la seua reconstrucció destaca la seua fidelitat estètica i l'augment de l'altura d'aquest en 10 metres, amb la intenció que fora el més esvelt i major de tota la Regió Valenciana, incloent-hi el Miquelet.
