-El Miraguà Bord :: Parotets i Xuplamel·los :: elperiodic.com

Esta web utiliza 'cookies' propias y de terceros para ofrecerte una mejor experiencia y servicio. Al navegar o utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las 'cookies'. Sin embargo, puedes cambiar la configuración de 'cookies' en cualquier momento.
Acepto     Más información
rss facebook twitter Canal elperiodic.com youtube  lasprovincias.es
Jueves 18 de diciembre de 2014 |
google
elperiodic.com
Edición Comunidad Valenciana
Columna de opinión
Parotets i Xuplamel·los
Parotets i Xuplamel·los
Por Roberto Roselló
Añadir "Parotets i Xuplamel·los" a mi lector RSS

El Miraguà Bord

24/09/2012
4 comentarios
recomendar
a mis favoritos
disminuir letra
aumentar letra
comentar

Al voltant d’un 10 per cent de les espècies que constitueixen la flora del nostre terme són allò que en botànica diem xenòfits o neòfits: plantes forasteres en origen, i que han vingut a establir-se procedents d’altres països. La llista és llarga (canya, magreta, blets, matacànems, cerreigs etc.) i no para de créixer. Degut a la meua qualitat d’observador d’aquestos fenòmens i a que ja he bufat moltes bugies i cantat molts “cumpleaños felííss…”, he sigut testic de la callada aparició i progresiva expansió d’algunes d’estes herbes al nostre terme. D’una d’elles, el miraguà bord o miraguà de jardí (Araujia sericifera), tracta l’article.

Sabreu que el miraguà és una fibra natural pareguda al cotó que s’utilitza com a buata per a farcir coixins i matalaps, procedent d’uns arbres (en realitat unes palmeres) exòtics desconeguts a aquestes latituds. El miraguà de jardí, com son nom indica, és una enredadera sudamericana que fou introduïda per les seues qualitats ornamentals, però sobretot perquè produeix una fibra sucedània del miraguà. No està gens malament, si tenim en compte que en altres temps no tan llunyans els coixins s’emplenaven de plomes de gallina o fins i tot amb les pallerofes de les panolles de panís. Però l’Araujia no és la planta productora del vertader miraguà que usàven els monjos budistes.

 

   

Es tracta d’una herba enfiladissa de la família del baladre (Apocinàcies), també verinosa (segrega llet com la figuera o les lleteroles), que s’emparra fàcilment sobre qualsevol suport, especialment valles i arbres, i que s’escampa i creix silenciosa i ràpidament arran de terra com un ofidi. Ens pocs anys ho ha envaït tot, amb predilecció pels camps de tarongers i de regadiu en general, fins que ja no saps què fer ni com llevar-tela de damunt.

Competeix amb els tarongers per l’aigua, els nutrients i la llum, i acaba per cobrir-los formant un atapeït dosser (foto 1), i botant d’arbre en arbre com fan els albarzers quan sel’s deixa al seu aire. Allò més cridaner del miraguà de jardí no són les boniquetes flors (foto 2), sino els fruits que penjen com a farolets, de bona mida i visibles a distància. Algun despistat podria confondre’ls amb els fruits del sayote o chayote (Sechium edule) (foto 3), una enredadera cucurbitàcia de la família de les carabasses, melons i cogombres, que a Borriana trobes esporàdicament, sempre cultivada en qualitat de verdura de consum domèstic, en companyia de fesolars, melonars, etc.

 

   

Els fruits del miraguà, tècnicament anomenats fol·licles, penjen com els sayotes de les tiges de l’enredadera, però són lleugers, carnosos però fofos, i s’obrin inicialment només per un costat alliberant centenars de llavors plomoses i sedoses (d’on li ve el nom “sericifera”) (foto 4). Són els responsables del caràcter invasor per l’aire d’aquesta espècie i de ser usats per a farcir coixins, i que fan que allà on menys et penses aparega un plantonet “alien” de miraguà bord disposat a seguir amb la invasió. Als agricultors se’ls aconsella de llevar i d’arrancar la mata a mà i cremar-la després, com el millor mètode per combatre-la.

Farà uns 25 anys encara era una planta molt rara a Borriana. Jo la vaig vore per primera volta a un hort a prop de la Tanda, pel camí d’Onda. Actualment la seua presència encara no s’ha generalitzat però du camí de fer-ho, i te la trobes per molts descampats i horts abandonats, on aprofita la mínima oportunitat per desenrotllar el seu potencial colonitzador.

Araujia sericifera ha estat inclosa recentment en el Catèlg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores, (Reial Decret 1628/2011) de 14 de novembre, estant prohibida a Espanya la seua introducció en el medi natural, possessió, transport, tràfic i comerç, donat que constitueix una greu amenaza per a moltes espècies autòctones, hàbitats i ecosistemes naturals.


 

 

Más artículos de Parotets i Xuplamel·los
Comparta este artículo
  • Currently 3.00/5
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
Puntuación: 3.0/5
Listado de comentarios

Si deseas registrar tu nombre e imagen en los comentarios haz
click aquí
 
JP
S´esperen nous invasors?
Jo la vaig veure a la verja del meu hort del Palau i vaig pensar : qué planta més cuiosa, haure de parlar en Roberto. Ara tinc que pasar-li la corbella de cuant en cuant i veig que no val per a res.
Hi ha prevista la invasiò d´alguna planta que tinga algun valor al mercat?
No, no, no es per a guanyar diners. Es per a no pedren tants.
Enviado el 24/09/2012    
 
RR
Sí ...
La planta dels diners!!
Però esta no és invasora, i encara estem esperant-la!
Enviado el 25/09/2012    
 
Un Sesentón
Invasores
Hasta hará unos 6, o 7 años, no conocía esa planta.

Un día en mis caminatas diurnas, me percaté de la presencia de esa especie por sus frutos desconocidos y llamativos.

Desconocía su origen, pero estaba seguro de que no era autóctona. Nunca la había visto por estos andurriales.

Se la ve muy agresiva. Solo hay que ver en algunos rodales donde campa a sus anchas, lo poco que tarda en arrebatar el terreno a otras especies, y como asesina a los naranjos cubriéndolos con una especie de manto que acaba por asfixiarlos.
Enviado el 24/09/2012    
 
RR
Hay que declararle la guerra
Pues lo dicho!
Enviado el 24/09/2012    

RSS elperiodic.com Comunidad Valenciana
Facebook elperiodic.comTwitter elperiodic.com
Aviso legal | Publicidad | Correo