Hipoteques, drames i solucions
Malgrat que ell tenia prou clar que allò era sa casa i que allà es retiraria, l’empresa, precedint l’innevitable Concurs de Creditors, ha hagut de presentar un ERE que se’l ha emportat per davant juntament amb una bona colla de companys. Duu tres setmanes a casa i no acaba de creure’s el que està passant ja que fa només tres anys els dos forns de la fàbrica anaven a plena producció.En certa manera es troba afligit de vore com tot allò que ha vist crèixer s’en està anant a fer punyetes, encara que buscant una explicació a la més que previsible fallida, ha acabat per adonar-se de les errades que han dut la companyia a la situació actual. Els seus caps no estigueren mai massa atents a l’hora d’invertir esforços i recursos en internacionalitzar-se, i durant els anys de bonança a l’estat espanyol amb el boom de la construcció havien caigut -com tants altres- en la més absoluta complaença.
Està estressat, neguitós i ha tornat a fumar. Ahir en comprar el diari s’en va endur un ensurt ben gros: més de 2.100 families han perdut la vivenda solament a la provincia de Castelló durant el 2010 i al País Valencià s’han produït més de 17.000 desnonaments durant el mateix període de temps. Hui ha baixat fins al passeig marítim per tal de relaxar-se, estirar les cames i vore com solventar el seu cas amb la gent del banc. A penes ha dormit però no deixa un instant de cavil•lar com li dirà a la Joana que probablement hauran de tornar al banc el preciós adossat que van adquirir fa ara quatre anys i mig. La casa dels seus somnis quedava entre la mar i el Pinar de Castelló i potser es trobava un pèl per damunt de les seves autèntiques possibilitats econòmiques però no hi havia dubte de que es tractava del lloc perfecte per a viure tot l’any i per a que les xiquetes cresqueren envoltades d’aire fresc i magnífics llocs d’esbargiment.
Amb el que cobra a l’atur ho veu magre vist que ademés els estalvis s’han volatilitzat en pagar els proveïdors de la tenda de la dona. Al mateix reportatge va llegir també que a nivell autonòmic un grup polític anomenat Compromís proposava la dació de la vivenda per a cancel•lar el deute i que el Bloc de la ciutat també demanava el mateix encara que el seu gestor bancari de tota la vida no li ha fet el més mínim cas quan tractava d’explicar-li-ho i li ha fet saber que això és ara mateix inviable. Al tercer mes de deixar de pagar les quotes del prèstec passarà l’expedient al departament jurídic. Allà el banc decidirà quedar-se amb la vivenda per un 50% del seu valor de tasació i, tot seguit, ficar-la a una subhasta que normalment quedarà deserta condemnant-los a ells a pagar el 50% restant del deute juntament amb les despeses judicials i els interessos devengats.
El drama del Pere i de la Joana és el drama de milers de ciutadans de Castelló, del País Valencià i de la resta de l’estat espanyol. Promotors i especul•ladors ficaven a la venda productes bastant per damunt del seu preu reial amb l’absoluta complicitat d’una banca que ficava les coses fàcils a la ciutadania per a l’adquisició de vivendes que, a sovint, excedien les seves possibilitats econòmiques. El sistema ha fet fallida i els afectats tracten, sense massa sort, de fer-se sentir mitjançant la Unió de Consumidors i les plataformes d’afectats al temps que han ficat en marxa una ILP per tal de recollir 500.000 signatures que portar al Congrés.
Mentre que a Espanya ni els bancs, ni els dos grans partits polítics volen saber-ne res de la dació ni, de moment, de qualsevol altre tipus de negociació amb els afectats; a Irlanda sembla que el recentment nacionalitzat Anglo Irish Bank (AIB) està tractant de trobar una interessant solució al problema amb la condonació d’una part de la hipoteca. Es a dir, este banc ha decidit que en lloc de deixar de rebre res per part del client cada mes o de tindre que executar l’embargament a través d’un llarg i costós procés judicial, és molt millor arribar a una solució negociada.
Passant-ho a la pràctica, suposem que el Pere i la Joana deuen encara 300.000 € per una propietat que ara solament val 150.000 € i que els resulta impossible fer front a les quotes mensuals de 1.100 € . La sortida a la que es veurien abocats açí és la de deixar de pagar , perdre tot el que han invertit i vore com el banc es queda amb la vivenda i acaba fins i tot obligant-los a seguir pagant certa quantitat durant uns anys. L’AIB, per contra perdonaria una part del deute, estimable en 150.000 € i oferiria el client seguir pagant quotes més assumibles de 550 € encara que amb unes clàusules que haurien de signar totes les parts. Es a dir, amb l’acord de que si l’entorn econòmic millora, i la crisi va quedant darrere, es tornarien a renegociar les condicions. Posem-ne per cas que la vivenda torna a ser taxada en 250.000 € d’açí a 10 anys, l’hipoteca s’incrementaria fins a eixe nivell. Tot i això, si en el pitjor dels escenaris, ni la vivenda es revaloritza, ni la situació socio-laboral dels afectats tampoc millora, estos eviten quedar-se amb la codemna vitalicia que suposaria pagar el 50% restant del capital subscrit.
Què s’aconsegueix amb aquesta sortida negociada? Fonamentalment desbloquejar una situació dramàtica per a uns i complicada per als altres. La proposta incentivaria a la gent a convertir el pagament de la hipoteca en la seva prioritat. Si ú està convençut de què, passi el que passi perdrà la casa, cau en la temptació d’abandonar immediatament. La condonació de part del deute aleshores ofereix una esperança i una raò per a continuar pagant. I la banca, per la seva banda, evita la prospecció d’execucions i repossessions massives.
Obviament, açò és una proposta d’un banc privat (encara que ja nacionalitzat) i que haurà ser estudiada i refrendada pel Govern i pel Banc Central d’aquell país però que sense cap mena de dubte podria contemplar-se com una interessant solució negociada a la greu crisi hipotecària que estem vivint a la nostra terra.
