elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià

La nulense Lola González Montolio gana la XXIII Flor Natural de Castellón con su poema “Arran d’onades”

  • El Alcalde de Castellón he hecho entrega del galardón esta misma mañana

El Alcalde de Castellón, Alberto Fabra, acompañado de las reina de las Fiestas, Mónica Sidro, ha hecho entrega esta misma mañana del premio Flor Natural a la escritora de Nules, Lola González Montolio, por su poema dedicado la belleza de la reina “Arran d’onades”.

La ganadora recibirá, además, del reconocimiento de toda la ciudad que se ha plasmado hoy en el acto celebrado en el salón de plenos con la presencia de todas las instituciones festeras, un premio de 1200 euros y la publicación del poema.

En total se presentaron 57 concursantes que han significado uno de los años más exitosos en participación de escritores en este certamen tan tradicional de las fiestas de la Magdalena.

El Alcalde de Castellón ha hecho un recordatorio a la celebración del día de hoy, con la galanía y con la inauguración del Palau de la Festa y exaltado a la reina de las fiestas diciendo que “hoy la pluma y el ingenio de escritoras como Lola están a tu servicio, para anunciar al mundo la suerte que tenemos de que reines este año en Castellón, para impregnar el aire de piropos, de cariño y de felicitaciones que son las que te queremos trasladar”.

Lola González Montolio nació en Nules pero reside en Castellón desde hace diez años, los mismos que hace que se dedica más formalmente a la aventura de escribir. Es funcionaria de profesión y poetisa vocacional, ha publicado los siguientes poemarios, correspondientes a otros tantos premios de Poesía:

Ciutat de Vila-real 2003 “A partir dels lliris soterrats.” Francesc Bru (Canals) 2005 “Quan s’eixala un ocell”. Ciutat de Vila-real 2005 “La llavor del silenci”. Antoni Matutano (Almassora) 2006 “Gavella tardoral”. Flor Natural de los Juegos Florales de Nules 2007 “Insomnis a l’alba”. Y, Flor Natural de los Juegos Florales de Nules 2008 “Anomeneu-me dona”.

Además, ha obtenido además el “Premi de Poesia Dia de la Dona” 2005, del Ayuntamiento de Moncofar, y el “Premi Anna Rebeca” de los Juegos Florales de Nules los años 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2009 y 2010, así como el premio al mejor Cuento Infantil en este mismo certamen, los años 2008 y 2009.

Arran d’onades

Solcant la vida
No reconec més rem ni més arjau
que la tendresa alada dels teus dits
signant-me el rumb en pèlags infinits
on és closca sotil la meua nau.

Les veles desplegades sobre el blau
bressolen plenilunis en la nit,
i en la rada serena del teu pit
s’esvora en escumalls l’onatge brau.

No tem en aigües fondes sotsobrar,
ni busque entre el boirim els llums d’un far
que perfilen la tossa d’uns esculls;

que el meu destí –tu ho saps- és navegar
pel deixant que dibuixen en la mar
els fanalets encesos dels teus ulls.

Somieig
Quan s’arraulix la nit, extenuada,
i emergeix l’horitzó entre les primeres
llums del dia, on deixen les bromeres
un salobre perfum de marinada,

véns al meu son, amb remoreig d’onada
crespada per marees joganeres,
l’esguard reblert d’espurnes matineres
com lluentines despreses de l’albada.

I encimats en l’oneig que el vent remena,
esdevenim tu i jo dos grans d’arena
arribats a les plages d’una illa

en què aturem l’inquiet itinerari,
entaforant rellotge i calendari
en el corb aixopluc d’una conquilla.

Raig de lluna
Vaivereja empentada pel llevant
tothora al ras, en impacient espera,
la barca sense més pala remera
que la meua, ni cap altre tripulant.

Desproveïda de brúixola i sextant
i embrunida pel iode que l’amera,
avantatja balises i escullera
en l’entrellum de la tardor minvant

i entre esguits burlaners d’aiguamarina.
Obri'm el port, que el dia ja declina,
i no vull a l’antull de la maror

restar en soledat sota el rellent,
enllà de la bocana eternament,
com raig de lluna en mars del teu amor.

La vela al vent
La vela al vent, el cor a la deriva,
m’endinse en mars d’amor de mansa onada
sens témer que la nau desancorada
perda la salvaguarda de la riba.

La vela al vent, a la deriva el cor
de la meua singlada tardoral,
em bressa sobre escumes el mestral
devers la teua cala, en mars d’amor.

M’acompanyen clarors d’albes marines
i el càntic fetiller de les ondines
pels recòndits avencs del sentiment,

mentre fendeix la quilla la bromera
despentinant de l’aigua la crinera,
a la deriva el cor, la vela al vent.

Vaixell errant
Vaixell errant, en alta mar d’enyor
balandrege en la gepa de l’onatge,
secretament rendit el marinatge
a la rosa dels vents que marca el cor;

pose el timó en les mans del teu amor,
enmig dels somnis blaus d’aquesta imatge
d’entrellum tardoral. Bufa l’oratge
embalsamat de iode i salabror

i em deixe bressolar per les onades,
deixant al seu albir les coordenades…
que sóc indiferent a tot presagi

de fosques tempestats absents d’aurora,
si en les teues arenes, tard o d’hora,
ha de trobar empar el meu naufragi.

 

Subir