Falles, filles, folles, fulles.

Sabem que la matèria de les falles és la fusta i el poliestiré, però caldrà reconéixer que la seua salut és de ferro, i que la seua vitalitat és ardent com el mateix foc que les convertirà en cendra. Ho demostra el fet que enguany, malgrat les dificultats econòmiques generalitzades, l’elenc faller borrianenc encara s’ha vist incrementat amb el naixement de dos noves entitats: la falla de Sant Josep, i la del collectiu l’Escletxa, falla surreal-virtual que, com diu en el seu llibret l’anòmim presentador: «de falles sense llibret un grapat, però de llibrets sense falla jo no n’he trobat cap».

La setmana fallera ens avisa que està ahí (com la primavera, ningú sap com ha sigut) i és bona excusa per a escriu-re sobre la festa que millor encaixa amb l’ànima borrianenca. Perquè encara que no hajam inventat les falles, és com si ho haguerem fet: és un vestit tallat a la mida exacta de la nostra idiosincràsia.

Impossible dir-ne alguna cosa mínimament original, però ja ficats tractaré de reflexionar sobre un aspecte de les falles que sempre m’ha intrigat. Em pregunte com és que tenint per essència la crítica social i costumista, sempre han sigut vistes amb recel —fins i tot menyspreu— precisament pel sector més crític, és a dir, pels diguem-ne “intelectuals progresistes”? És ben conegut ací i a altres localitats falleres (començant pel Cap i Casal) que molts progres presumixen de pegar a fugir de casa, d’anar-se’n com més lluny millor del territori de les traques, despertades, bunyolades i monuments fallers. Això no passa, per exemple, amb els Sanfermins. Es tracta de natural indiferència, de pura prosopopeia, o n’hi ha quelcom de més profund?

En justícia, ningú podria deixar de reconéixer-li a les falles la seua vessant socialitzant i cultural. Perquè més enllà del criticisme inherent als monuments fallers que assenyalàvem adés, gràcies a la festa s’han publicat interessants articles de temàtica local, estem veient créixer el teatre de l’humor popular (sainets) amb força extraordinària, per no parlar de la “reserva espiritual” que representen per al valencià ser llengua obligada dels cartells i llibrets de falles, hui generalment escrits amb acurada ortografia, que són llegits amb naturalitat fins i tot per aquells que, paradoxalment, adopten una actitud recelosa envers tot allò escrit en valencià quan és fora del món de les falles.

Les falles, sens dubte, fan poble i són populars. Per tant, a que ve eixa actitud despreciativa d’alguns? Potser la clau estiga, d’un costat, en què els pecats naturals de l’intelectual siguen la vanitat i la sobèrbia, i per altra banda en el fet que les societats  falleres són transversals i no ideològiques, i per tant molt heterogènies, lluny del que representen els partits polítics o altres associacions aglutinadores de gent més homogènia pel que fa a la intensitat amb que viuen allò específic que els agrupa.

Una falla tradicional és una maquinària que maneja molts diners, en què cal que hi haja gent diversa i més o menys especialitzada i disposada a sacrificar-se i ocupar-se d’allò que cadascú sap o li manen fer. Però igual que en la festa dels bous pel carrer és difícil trobar bons aficionats coneixedors de la festa, en les falles passa el mateix: l’autèntic faller ho és per a tota la vida i és rara avis, es perd entre la multitud. Una falla té, per tant, una estructura social transversal i un teixit econòmic format per persones molt diverses en aficions i interesos, però que voluntàriament han decidit constituir-se en societat fallera.

Des de dins o fora d’aquesta maquinària de moviments lents, poc permeable a la innovació, potser gris però indiscutiblement popular, qualsevol intent de lideratge trencador, especialment si és ideològic i/o personalista (tan necessari als partits polítics i que tan fàcilment arrela en associacions de caire cultural), està condemnat a la incomprensió i a un estrepitós fracàs. No ho critique: de vegades les coses són com són i no cal pegar-li més voltes.

La solució per als dissidents hauria de ser aparentment fàcil: crear una falla pròpia, ben ideologitzada —si així es vol—, on fugir de l’ambient adotzenat i en què trobar-se còmode. I si no hi ha prou diners, Déu provirà, o internet, que també pot ser de gran ajuda. Un exemple interessant en serien les festes alternatives que ha organitzat enguany el collectiu borrianenc Escletxa, constituït principalment per gent jove (no adscrita ni finançada per cap partit polític malgrat el que diuen les llengües viperines, tot i que és evident la seua orientació progressista i valencianista). Crec que diu molt i bo de la festa fallera eixa capacitat de seducció fins i tot envers aquestos jóvens inquiets que, encara que imagine que cremarien moltes coses de l’actual status, demostren ser tan fallers com qui més perquè han decidit integrar-s’hi. A la seua manera, però sempre dins del sistema, evitant optar per anar-se’n la setmana de falles al Pirineu a esquiar o a gaudir dels cirerers del valle del Jerte. Distingides autoritats: mereixen més que desconfiança ja que són part important del futur. Mereixen consideració i fins i tot ajut econòmic!

Quina és la màgia integradora d’aquesta festa que, malgrat els seus detractors encara és capaç d’albergar tanta heterogeneïtat humana? Conec a molts a qui no els agraden les falles, però no conec a ningú indiferent al foc. La força motriu de les falles radica en la seua mateixa essència: la fascinació universal pel foc. L’infern pot ser moltes coses (com ara la imbecilitat humana), però el foc deixà de pertànyer-li des del prehistòric moment en què els humans vam aprendre a domesticar-lo. El foc és la civilització però també la catarsi regeneradora, l’experiència purificadora definitiva, la poètica que ens adverteix que en el fons no som altra cosa que pols. El foc ens unifica, i en ell ens reconeixem, agermanant als que tenen la certesa de poder escapar de la insignificància i a aquells que creuen haver atrapat el sentit de la vida en la caloreta de les brases.

En qualsevol cas, bones falles i… coneixement!