El Cavanilles explica la baixa diversitat actual de taurons de profunditat al Mediterrani
Les conclusions de la recerca, publicades en la revista Historical Biology, s’extrauen a partir de restes fòssils d’un jaciment Miocè estudiat a la localitat de Sax (l’Alt Vinalopó).
El treball, «A Serravallian (Middle Miocene) shark fauna from south-eastern Spain and its paleoenvironment significance», conclou que l’empobriment actual de les faunes abissals mediterrànies (almenys de taurons) no ha estat deguda directament a la crisi del Messinià. El grup de l’Institut Cavanilles proposa que esdeveniments geològics més recents han pogut tenir un impacte major, entre els quals hi ha diversos esdeveniments d’anòxia (falta d’oxigen als fons oceànics) ocorreguts entre fa uns 10.000 i 6.000 anys que van poder fer minvar de manera significativa les poblacions de taurons de profunditat de la Mediterrània.
La descripció de les faunes de taurons d’aquest jaciment alacantí del Miocè mitjà –entre 11 i 13 milions d’anys– ha permès als investigadors conèixer quins taurons habitaven la Mediterrània abans del seu tancament i dessecació. A Sax s’ha trobat multitud de dents i escates pertanyents a diversos grups, que inclouen taurons cigar (Isistius), taurons llanterna (Etmopteridae), taurons serra (Pristiophorus), taurons gat (Scyliorhinus), solrajos llisos (Odontaspis), marraixos (Isurus) i el gran megalodon (Otodus megalodon), entre altres.
Enfront del nou enfocament plantejat pel grup del Cavanilles, coordinat per Carlos Martínez, integrant del Grup de Paleontologia i Biologia Teòrica, la visió fins ara vigent és que fa aproximadament 5 milions i mig d’anys, la Mediterrània es va aïllar gradualment de l’Atlàntic, cosa que va provocar la pràctica dessecació del primer. “Aquest esdeveniment, conegut com la crisi del Messinià, va causar canvis dràstics en el clima, la salinitat i el nivell del mar -amb un descens d’uns 1.500 metres-, que va eliminar per complet els ecosistemes abissals de gran profunditat i va conduir moltes espècies a l’extinció”, explica Carlos Martínez.
Aquest fet relaciona diversos tipus de taurons, des d’espècies típiques de costa fins a espècies que habitaven les grans profunditats. Aquestes últimes són de gran interès, ja que han permès indagar sobre l’impacte de la crisi del Messinià en els ecosistemes abissals mediterranis. La comparació d’aquests resultats amb faunes posteriors del Pliocè i Plistocè ha revelat que la recolonització de taurons abissals des de l’oceà Atlàntic després de la crisi del Messinià va ser molt important, i va arribar a establir comunitats molt semblants a les que ja hi havia abans d’aquest esdeveniment.
Les restes fòssils estudiades de Sax estan al nou Museu d’Història Natural de la Universitat de València, el qual obrirà les portes el proper 15 de febrer. El treball d’identificació taxonòmica s’ha basat en anàlisis comparatives amb fòssils de les col·leccions del Museu d’Història Natural de Basilea, l’Institut i Museu de Paleontologia de la Universitat de Zuric i de la col·lecció privada de René Kindlimann a Suïssa.
Grup de recerca
Carlos Martínez, Humberto Ferrón, Esther Manzanares i Héctor Botella formen part del grup d’investigació EVER (Early Vertebrate Evolution Research-lab, http://www.evervalencia.es), integrat en el Grup de Paleontologia i Biologia Teòrica de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València. L’equip estudia l’origen i l’evolució primerenca dels primers vertebrats, així com el moment i el ritme de l’aparició dels diferents teixits i estructures esquelètiques. La seua recerca combina biologia teòrica, paleontologia tradicional i estudis d’anatomia comparada i biologia del desenvolupament en organismes existents.
