L’investigador Andrea Bombi destaca el músic José Pradas com a protagonista de la recepció de l’estil galant a la València del XVIII

L’ària amb da capo és una peça musical per a una veu solista, sovint amb acompanyament de diversos instruments, que al llarg del segle XVIII es va emprar profusament en òperes i sarsueles, i també en obres de cambra com les cantates, o en composicions sacres com oratoris i nadales. Les àries de José Pradas (Villahermosa del Río, Castelló, 1689-1757) estan incloses principalment en els centenars de nadales que va compondre al llarg dels seus 29 anys com a mestre de capella de la catedral de València.

La ponència presentada aquest dimecres al matí per Andrea Bombi, ¿Galantes a distancia? Hipótesis desde la italianización, destaca les originals formes d’adaptació a l’estil galant de músics que, com és el cas de José Pradas, es van formar en tradicions diferents, i que no van tindre l’oportunitat de viatjar a Itàlia per conèixer de primera mà les característiques del nou estil.

“La recepció de l’estil galant és amb gran freqüència mediada per esdeveniments a vegades atzarosos i sovint molt difícils de reconstruir (quan no de reconstrucció impossible)”, apunta Bombi, també professor del Departament de Filologia Francesa i Italiana de la Universitat de València. En el cas de José Pradas serien especialment rellevants els contactes amb els músics italians que van actuar al servei del Príncep de Campflorido, capità general del Regne de València, almenys entre 1728 i 1735.

L’estil galant és vist hui com el principal estil musical cultivat a Europa i Amèrica entre 1720 i 1780, si bé durant una època va ser considerat una mera estètica de transició entre el Barroc i el Classicisme. Es va gestar en els conservatoris del Regne de Nàpols i va constituir un emblema de modernitat cultural, amb una forta base en el teatre operístic. Aquest corrent musical es va difondre entre públics diferents, des dels més exigents ambients cortesans als teatres d’òpera, a l’àmbit domèstic de la burgesia acomodada.

Segons la nota difosa per la UNIA sobre el Congreso Internacional Ignacio Jerusalem 250, va ser aquest músic napolità, actiu a Itàlia, Espanya i Mèxic, qui va contribuir de manera notable a la diàspora de l’estil galant. També encarna el procés de recepció del nou estil en el món ibèric en la seua triple condició de compositor per a teatre, per a l’església i com a violinista.

Andrea Bombi

Andrea Bombi compta amb una dilatada trajectòria investigadora en el camp de la musicologia. Ha publicat diverses investigacions sobre la música valenciana del segle XVIII i és autor del llibre Entre tradición y modernidad: el italianismo musical en Valencia (1685-1738), editat per l’Institut Valencià de la Música. Andrea Bombi va ser triat, al principi de 2017, com a representant d’Espanya al Directori de la Societat Internacional de Musicologia.

José Pradas

José Pradas Gallén va ser un dels més destacats compositors valencians en la primera meitat del segle XVIII. Va desenvolupar la seua carrera musical des de molt jove en la Catedral de València, posteriorment a Algemesí i Castelló, per a finalment exercir durant 29 anys el càrrec de mestre de capella de la Catedral de València entre 1728 i 1757. La principal aportació d’aquest músic de qui han sobreviscut més de 400 obres són les seues nadales, a través de les quals va contribuir a connectar la música espanyola amb tendències italianes.