L’astrofísic Manel Perucho planteja que la desacceleració dels dolls de plasma es dóna per la interacció amb els estels
Manel Perucho, professor titular del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València ha proposat una explicació sobre l’origen de la desacceleració dels dolls de plasma
Segons l’expert, la superfície del doll de plasma és contínuament travessada per estels en la seua òrbita entorn del centre de la galàxia. Així, la penetració i eixida d’estels pertorba aquesta superfície, genera turbulència, i aquesta propicia la barreja del gas del medi, més dens, amb el del doll. La càrrega de gas dens acaba per desaccelerar el doll, tal com indiquen les observacions en radiofreqüències.
“És com quan llances pedres a l’aigua, que s’hi generen ones. En aquest cas, la idea és que la caiguda de pedres és contínua i, tenint en compte que la superfície que separa el doll del medi és inestable, aquestes ones produeixen turbulència i afavoreixen l’entrada del gas del medi interestel·lar en el doll, fet que acaba desaccelerant-lo”, afirma Manel Perucho.
Les galàxies actives són un dels fenòmens més energètics i espectaculars de l’Univers. La caiguda de matèria al forat negre supermassiu del seu nucli produeix quantitats enormes d’energia, i supera en ordres de magnitud la lluminositat d’una galàxia normal. A més, té una rellevància fonamental en l’evolució de la galàxia i el seu entorn (es pensa que totes les galàxies han passat per una fase activa d’una forma o altra).
En algunes d’aquestes galàxies es formen uns dolls de plasma que són ejectats des de la regió central, tot arribant a distàncies enormes. Al seu sí, el plasma es propaga a velocitats properes a la de la llum. L’any 1974, els radioastrònoms Bernard L. Fanaroff i Julia M. Riley van destacar una dicotomia morfològica i de lluminositat en els dolls, que ha passat a ser coneguda com dicotomia FRI-FRII. Amb el temps, diferents treballs van exposar les diferències en el context de la potència inicial dels dolls. Així, els de tipus II serien més potents, i arribarien col·limats al punt d’interacció amb el medi ambient (interestel·lar dins de la galàxia progenitora o intergalàctic), mentre que els de tipus I serien menys potents i desaccelerats per l’entrada de gas més dens del medi interestel·lar a mesura que travessen la pròpia galàxia.
El motiu de l’evident desacceleració dels dolls de tipus I ha estat motiu de debat al llarg de les últimes dècades. S’hi han proposat diferents models (inestabilitats, fortes ones de xoc...), però tots entren en col·lisió amb fets observacionals o es fonamenten en el creixement d’inestabilitats que requereixen una pertorbació inicial. El treball de Perucho dóna una possible explicació a l’origen d’aquest fenomen.
