L'altra cara de València
Situades a l'entrada de l'anell interior de la ciutat de València, es concentren quatre xicotets carrers en el que antany va ser tot un símbol de la indústria valenciana, les antigues naus de MACOSA, dedicades a l'enginyeria i a la indústria pesada. O el que és el mateix, l'entorn del futur pulmó verd de la ciutat, el tan cloquejat Parc Central.
Es tracta dels xicotets carrers, quasi carrerons, Altamira, Manuel Arnau, Ricardo Codoñer o Vicenta Salcedo. En estes vies s'acumulen vivendes, la majoria d'elles en avançat estat de deteriorament, tancades i tapiades, en un intent d'evitar la seua ocupació o el seu desmantelament per a un aprofitament dels materials metàl·lics que contenen les seues estructures.
El xicotet entramat en la guia de carrers valencians patix la falta de servicis mínims i d'un adequat manteniment. En estos carrers no es troben els elements típics de qualsevol via. No hi ha senyals, pocs contenidors, les voreres, en el cas que existisquen, es troben destrossades i sense cap manteniment. Algunes famílies, dedicades al comerç de la ferralla, sobreviuen en este entorn, en el que no és complicat trobar xiquets jugant despreocupadament en plena calçada, a pesar de trobar-se a escassos metres d'una gran artèria per a València com és El Carrer de Sant Vicent i la zona de la CreuCoberta.
És la cara menys amable de València, l'altra cara. La cara que no es veu. Invisibles, estos carrers, i els seus veïns, esperen una ràpida solució que, si no fallen les expectatives, vindrà de la mà de la posada en valor i revaloració que el Parc Central atorgarà a la zona. Mentrestant, el xicotet Cabanyal del Barri de la CreuCoberta, la zona oblidada entre districtes, emetrà un crit silenciós que s'ofegarà entre tanta reforma, a l'espera que li arribe el seu torn.
