Escif converteix la Sala Dormitori del Centre del Carme en un llenç tridimensional amb traços en l’aire

L’artista urbà Escif ha convertit la Sala Dormitori del Centre del Carme en un llenç tridimensional. Traços suspesos en l’aire i escultures mòbils condueixen a reflexionar, segons el creador, sobre la idea de no-permanència, del fet que tot està en moviment, de l’efímer. Una idea que connecta amb la falla municipal de València, que es podrà veure aquest 2020 a la plaça de l’Ajuntament, obra també d’Escif junt amb Manolo Martín y José Ramón Espuig.

El Centre del Carme Cultura Contemporània uneix novament Falles i art contemporani amb l’exposició d’Escif, ‘¿Qué pasa con los insectos después de la guerra?’, que es podrà veure fins al 26 d’abril.

El director del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont, i el regidor de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, Pere Fuset, han presentat la mostra acompanyats per la comissària, Teresa Juan, i l’artista, Escif.

Pérez Pont ha lloat el treball d’Escif, amb una proposta “que demostra les infinites possibilitats de fusionar la creació contemporània i les Falles. Unint tradició, art i tecnologia, Escif ha creat un dispositiu que activa i que remou consciències basant-se en la nostra capacitat de creació i de destrucció”.

El director del Centre del Carme ha destacat, així mateix, el gran nombre de persones que han participat en el projecte. “En aquest concert sorollós que l’artista ha creat per a aquest espai, ell és el director sense la banda del qual no ressona l’obra: el conjunt de persones que l’han fet possible, des de les peces de Manolo Martín fins als traços suspesos en l’aire, inspirats en els treballs dels xiquets que van participar en el seu taller”.

Per la seua banda, Pere Fuset ha recordat que “la majoria de les candidatures presentades per a la falla municipal de 2020 van apostar per la multidisciplinarietat, per aquesta simbiosi amb l’art urbà”, i ha assenyalat que “una de les coses més significatives dels últims anys és que aquestes falles fetes pels artistes fallers amb la col·laboració d’altres artistes urbans generen un recorregut entre la falla i el museu, i ha agraït al Centre del Carme el fet d’haver-se obert a la festa de les Falles, per reconéixer que les Falles són art i crear-se aquest diàleg”.

L’exposició s’articula mitjançant dos espais, a la Sala Dormitori, composta per les escultures i els grans traços, a més de les propostes audiovisuals sobre entorns en conflicte com Gaza i Alep i el mural exterior en la paret que dona al carrer de la Blanqueria.

La comissària de la mostra ha assenyalat que “el conjunt d’escultures de jardí són en si mateixes la representació de les icones occidentals, de la cultura hegemònica, i funcionen com a símbols de poder. Aquestes escultures giren sobre si mateixes, responent a patrons que establim basant-se en les taxes de natalitat de la Franja de Gaza”.

‘¿Qué pasa con los insectos después de la guerra?’ parteix de la capacitat de la humanitat per a avançar basant-se en aquest moviment que generen la pulsió de creació i la pulsió de destrucció. Aquesta dualitat apareix representada en la mostra per mitjà de diverses referències i personatges històrics com en la peça mural ‘Fantasia floral’.

Mogut pel desig de provar de primera mà el naixement de la pintura, Francisco Franco, en un moment de soledat, va agafar els pinzells del pintor que estava fent-li un retrat per a pintar les flors del seu jardí donant lloc, amb una destresa inesperada, al que seria la seua primera pintura. Aquest mural exposa, després d’una exhaustiva investigació, els referents reals que van inspirar el dictador en la seua obra fundacional.

L’exposició mostra, des del romanticisme inquiet d’un jardí mecànic, el diàleg entre pulsions de creació i pulsions de destrucció que subjau a totes les propostes de món. Des del relat de la guerra, Escif articula un concert sorollós en el centre d’un espai de silenci que assenyala que, malgrat tot, és possible continuar naixent.

La sonora proposta es nodreix de dades, documents i volums escultòrics que van des de l’expressió de més intensa elaboració, com les escultures de jardí que es mouen a manera de màquines de guerra, fins a l’expressió més essencial de totes: traços brutals, gestos intuïtius que provenen de la dualitat creativa dels xiquets, capaços, en un període molt curt de temps, d’articular immediatament i de manera inconscient una proposta de món diferent de la trobada.

Des de fora, des de la peça mural, i replicant el constant discurs dual, les flors pintades s’erigeixen com una resposta a les preguntes de dins, no oblidant que ací fora, els insectes, com a primera baula de l’equilibri biològic, són capaços de seguir i donar espai a la flor, inclús en un món que desperta amb la tendresa arrasada.

On estan les flors? Theodor Adorno va afirmar que no era possible escriure poesia després d’Auschwitz, i Paul Zelen, el poeta alemany d’origen jueu romanés de la segona postguerra, ho va fer: “Érem / mans / buidàrem les tenebres, trobàrem / la paraula que va remuntar l’estiu: / flor”. Una flor s’ofereix d’aliment a l’insecte i és un tall, i és un detonant, conté en si mateixa una proposta de món que hibrida, en una successió natural, pulsions de destrucció i creació, i en contemplar-la se sap que, en paraules d’Alejandra Pizarnik, la rebel·lió consisteix a mirar una rosa fins a polvoritzar-se els ulls.

Així, en aquest concert/llenç tridimensional, la partitura s’interpreta a diverses veus, a manera de cànon, i és un fraseig desposseït de direcció moral que apunta que, a cada moment, és possible un altre món, és possible una altra bellesa, perquè, en paraules de Nietszche, “Déu ha mort, ha nascut el superhome”. Marlene Dietrich cantava a les tropes nord-americanes durant la Segona Guerra Mundial: “Where have all the flowers gone?”. En aquest concert, Franco i Hitler van pintar paisatges i flors. I continuen naixent xiquets a Gaza. I continuen naixent xiquets a Alep. La possibilitat d’una flor, és a dir, la possibilitat d’un infantament, articula aquesta música mecànica inesperada. Una incòmoda cançó de guerra entre el dins i el fora, entre la creació i la destrucció que revela el més bell i salvatge: és possible continuar naixent.