Descobreixen que la papallona podaliri de la península ibèrica és una espècie diferent a l'europea
La papallona podaliri (Iphiclides podalirius) és una de les papallones més grans, vistoses i socialment més conegudes al nostre país. La seua grandària, que aconsegueix els deu centímetres d'envergadura, el seu color blanc groguenc croat de ratlles negres, les seues dues llargues cues en les ales posteriors i la seua freqüència en entorns urbans i rurals, són responsables de que aquest insecte siga reconegut i representat des d'antic en les principals obres d'Entomologia.
No obstant això, ha existit una controvèrsia important respecte aquesta papallona entre els especialistes de la matèria. Les seues poblacions són sensiblement diferents, en trets morfològics molt subtils, entre les que ocupen una part i una altra del Pirineu. Des de França meridional cap al nord d'Europa (considerada Iphiclides podalirius), l'espècie és més groguenca, amb una aparença diferent a la de l'espècie d'Espanya, Portugal i nord d'Àfrica, que és de colors més pàl·lids i formes més estilitzades (considerada Iphiclides feisthamelii).
Els experts mai s'han posat d'acord en el fet de considerar-les espècies distintes o simplement subespècies. Les característiques que permeten diferenciar unes espècies d'altres –com l'anàlisi dels aparells genitals i la presència de caràcters morfològics constants–, aplicats a aquest cas, no eren prou significatives per a justificar-ne una o altra opció. Tanmateix, els científics no han observat exemplars amb característiques intermèdies entre totes dues poblacions, per la qual cosa hi havia una evidència important de l'existència d'una barrera entre els dos grups.
En el transcurs de la investigació, l'anàlisi molecular va generar també resultats dispars. Un marcador molecular mitocondrial, denominat Codi de Barres genètic o Barcoding, utilitzat amb freqüència per a la identificació d'espècies, agrupava les poblacions europees, d'una banda, i les africanes d’altra. Un segon marcador, aquesta vegada nuclear, d'acord amb les dades morfològiques, separava el grup d'Espanya, Portugal i Àfrica de la resta d'Europa.
Aquest nou treball, que aborda anàlisis des de disciplines molt diferents, ha permés resoldre la qüestió. D'una banda, el patró de l'espectre de llum ultraviolada (UV) –no detectada pels humans però sí pels insectes– revela que els mascles d’ambdòs conjunts poblacionals són marcadament diferents en aquest espectre, de manera que les femelles podrien estar seleccionant-los a voluntat. “Això explicaria l'absència o baixa freqüència d'híbrids en les zones de contacte de totes dues poblacions, així com la presència d'una barrera específica –en aquest cas etològica– que separaria ambdòs tàxons”, explica Enrique Font, investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València. L'estudi de l'armadura genital, aquesta vegada mitjançant mesures específiques de parts concretes i el càlcul de les seues proporcions, també revela diferències constants entre una papallona (I. podlirius) i l'altra (I. feisthamelii), segons explica l'article.
El resultat contradictori que es va obtindre en analitzar el codi de barres genètic respecte al nuclear era una qüestió important a resoldre i, en aquest sentit, el treball revela resultats interessants. Els insectes disposen sovint d'un bacteri endosimbiòntic que viu a l'interior de les seues cèl·lules. Aquest bacteri pertany al gènere Wolbachia, és d'herència maternal –com els mitocondris– i s'ha descobert en els últims anys que juga un paper molt important en l'evolució dels insectes. Els diversos llinatges de les dues espècies de papallones podaliri tenen soques diferents d'aquest bacteri, que s'ajusten perfectament a les agrupacions obtingudes mitjançant l'anàlisi de l'UV, excepte per a la que ocupa la península ibèrica. En aquest cas, les dades demostren que degué haver-hi una infecció creuada entre el llinatge europeu i ibèric, fa temps, i que aquest encreuament, probablement excepcional i puntual, va generar una introgressió de material mitocondrial i Wolbachia en la població de podaliri ibèrica, introgressió que és la causa que el Barcoding detectat no s'ajuste als resultats esperats atenent els marcadors nuclears.
El treball, segons els científics, posa en valor la importància d'analitzar processos secundaris –com les infeccions per Wolbachia– que poden tindre conseqüències notables en les seqüències mitocondrials dels insectes, en la seua assignació específica i en les anàlisis filogenètiques. D'altra banda, el resultat és de rellevància per a la gestió i conservació d'espècies. “El fet que la papallona podaliri de la península Ibèrica i nord d'Àfrica siga finalment una espècie diferent obliga a les administracions de gestió del territori i patrimoni natural a prendre unes mesures determinades”, comenta Sergio Montagud, investigador del Museu de la Universitat de València d’Història Natural. “L'espècie ja no és de distribució europea generalitzada, sinó que es tracta d'un tàxon de localització més restringida, la conservació exclusiva del qual recau en les administracions espanyola i portuguesa, en l'àmbit europeu. En tractar-se d'una espècie d'entorns rurals i urbans –la larva dels quals s'alimenta de fulles d'arbres fruiters sense arribar a convertir-se en plaga d'aquests-, l'ocupació estesa de pesticides, fumigacions i tractaments abusius posen en risc la presència d'aquesta espècie en el nostre entorn. La seua continuïtat com a espècie pròpia és responsabilitat, ara més que mai, de les nostres pròpies administracions”, conclou Montagud.
El treball, en el qual participa la Universitat de València, està liderat per investigadors de l'Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (IBE), centre mixt del CSIC i de la Universitat Pompeu Fabra (CSIC – UPF).
