elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano

El cinema del Centre del Carme reivindica les dones cineastes

El cinema del Centre del Carme reivindica les dones cineastes
  • Després de l'èxit del programa CCCCinema d'Estiu, el seté art pren seient en el Carme amb aquest nou cicle fins al 22 de desembre

El programa de cinema CCCCinema del Centre del Carme reivindica les dones cineastes a través del cicle ‘Cuidados, entre el capitalismo y el patriarcado’ que aquesta setmana acostarà al públic el talent de la directora anglesa Andrea Arnold, una de les dones cineastes més destacades de la contemporaneïtat, les peces autobiogràfiques de la japonesa Naomi Kawase i el treball de la jove Velérie Donzelli, una de les sorpreses dels últims anys.

El cicle de cinema que es projecta cada vesprada, de dimarts a diumenge, al Centre del Carme se centra aquests dies en la cura, des del punt de vista de la maternitat, el cos i la naturalesa com a homenatge a les dones que fan possible el miracle de la vida.

El treball de la jove Valérie Donzelli a banda i banda de la càmera sembla beure de l’esperit fundacional de la ‘nouvelle vague’. Amb direcció i guió de la cineasta francesa es presenta aquest dimarts ‘Declaración de guerra’ (La guerre est déclarée, França, 2011).

Donzelli traspua una inesperada alegria de filmar i una jovial llibertat de to en enfrontar-se al repte de narrar la difícil història d’una parella que s’enfronta a la malaltia del seu fill. Relat autobiogràfic de la parella formada en la vida real per Donzelli i el seu company de repartiment, Jéremie Elkaïm, el film evita caure en el sentimentalisme, aborda amb realisme la càrrega i la dedicació que exigeix aquesta inesperada situació a la parella i acaba convertit en una subtil reivindicació de la sanitat pública.

Aquest dimecres arriba ‘Fish Tank’ (Països Baixos i Regne Unit, 2009) un film dirigit per Andrea Arnold, la confirmació del talent d’una de les dones cineastes més destacades dels últims anys, considerada per la crítica com la successora del seu compatriota Ken Loach per la seua compartida vocació de realisme social.

‘Fish Tank’ succeeix en un barri obrer anglés dels suburbis. Una adolescent frustrada i rabiosa, òrfena de pare i la mare de la qual a penes s’ocupa d’ella, passa els dies ballant ‘hip-hop’. La jove s’enfada quan s’assabenta que la seua progenitora té un nou i atractiu nuvi, l’arribada del qual, no obstant això, promet canviar-ho tot.

La notable interpretació de Michael Fassbender i, sobretot, l’autenticitat de la jove protagonista, una actriu no professional, sostenen aquest retrat sobre la incomunicació familiar que es va alçar amb el premi del jurat del Festival de Cannes.

El dijous s’oferirà una sessió composta pels curts i migmetratges de Naomi Kawase, Stan Brakhage i Víctor Erice.

Amb ‘Caracol’ i ‘Nacimiento y maternidad’ Naomi Kawase realitza un homenatge a la seua mare adoptiva i ofereix un sensible retrat dels cicles de la vida i la mort: dues peces autobiogràfiques que parteixen dels codis del cinema domèstic per a acabar construint un íntim assaig fílmic sobre la maternitat, el cos, la naturalesa i les cures, a través del qual s’alça la veu cinematogràfica de Naomi Kawase, una de les majors directores de la contemporaneïtat.

En ‘Window Water Baby Moving’ (els EUA, 1959) Stan Brakhage, una de les figures més rellevants i prolífiques del cinema experimental, documenta el part de la seua dona i, a partir d’aquestes imatges, compon un poema visual que tracta de capturar les emocions de la parella en aquest instant del naixement. Escandalosa en el seu moment, considerada quasi pornogràfica, es tracta d’una de les més líriques representacions del cos com a vehicle de vida.

De la mateixa manera el curtmetratge de Víctor Erice ‘Alumbramiento’ (Espanya, 2002) realitzat per al film col·lectiu ‘Ten minutes older’ i considerada, com una de les pel·lícules més importants del cinema espanyol contemporani, recull els primers minuts de vida d’un ésser. El curtmetratge constitueix una poètica reflexió entorn del temps i la fragilitat de qualsevol existència, a més d’un reconeixement a totes aquestes dones que, amb la seua constant i invisible treball, permeten que la vida continue.

El paper de la cultura i l’art com a eines essencials en la transmissió i en la criança cobren tot el sentit en ‘El vuelo del globo rojo (Le voyage du ballon rouge, França i Taiwan, 2007, 115’) un film amb direcció i guió de Hou Hsiao-hsien.

El més senzill dels arguments es converteix en una emotiva i lúcida reflexió sobre l’externalització de les cures gràcies a una de les mirades autorals més personals en actiu, un cineasta taiwanés obstinat a mostrar-nos aquests fils invisibles que sostenen la vida. Produït pel Museu d’Orsay per a celebrar el seu vinté aniversari, aquesta cinta supera amb escreix la condició de film per encàrrec.

Rols i identitats en mutació

Aquest dissabte i diumenge els films ‘Rester vertical’ i ‘Primavera tardía’ mostren altres maternitats, nous rols i identitats en mutació.

‘Rester vertical’ (Alain Guiraudie, França, 2016) és un imprevisible i inclassificable drama sobre les derives de la masculinitat contemporània, la recerca d’inesperades xarxes afectives i l’aprenentatge per força de les cures en temps de fluïdesa dels rols de gènere, l’orientació sexual i les identitats de tota mena. Un film lliure i transgressor, considerat entre els deu millors de la temporada según ‘Cahiers du cinéma’, dirigit per l’autor de ‘El desconocido del lago’.

‘Primavera tardía’ (Banshun, Japó, 1949) és tal vegada l’obra mestra del cineasta Yasujirô Ozu, la filmografia completa del qual constitueix una de les més emotives i lúcides exploracions cinematogràfiques de les tensions i conflictes que habiten l’espai domèstic.

El film representa una investigació entorn de la negociació dels escassos marges de llibertat que el patriarcat ofereix a Noriko, personatge emblemàtic que representa un model de dona a mig camí entre la tradició i la modernitat al Japó de postguerra, encarnat per la descomunal actriu Setsuko Hara.

Cures, entre el capitalisme i el patriarcat

Invisible, infravalorat, desigualment repartit, exercit sense drets, mai ben pagat o, en molts casos, ni remunerat ni reconegut. Així és quasi sempre el treball de cuidar, no per casualitat la principal ocupació encomanada pel patriarcat al conjunt de les dones.

‘Cuidados, entre el capitalismo y el patriarcado’ és el nou cicle de cinema amb entrada gratuïta que es projecta cada vesprada (excepte els dilluns) al Centre del Carme, a la Sala Dormitori, fins al 22 de desembre.

En total 19 títols per a reflexionar sobre aquestes tasques que no importen massa o ni tan sols computen per al capitalisme, aquest sistema obsessionat amb el creixement productiu i gens interessat, pel que sembla, a permetre que disposem si més no de temps per a una cosa tan bàsica com és reproduir i sostindre la vida.

Pujar