Sandra Gómez-Pimpollo: treballa, tres fills, campiona d'Espanya de pesca i amb plaça per al Mundial 2020

El 3 de novembre, Sandra Gómez Pimpollo es proclamava campiona d'Espanya de pesca individual, per equips i d'elit, la qual cosa li dona accés al pròxim Mundial. El sorprenent d'esta pescadora de Puçol és que va començar amb tres anys, va abandonar la pesca durant set anys per a formar una família i ara porta onze anys seguits arribant a la final del Campionat d'Espanya. França 2020 serà el seu tercer Mundial… i acudirà allí amb els seus tres fills. Un exemple admirable de conciliació de la vida familiar, laboral i l'esport d'elit.

Del 31 d'octubre al 3 de novembre es va celebrar a les platges de Motril (Granada) el XVI Campionat d'Espanya de Pesca de Seleccions Autonòmiques de Dames. Sandra Gómez-Pimpollo Galcerá va aconseguir el primer lloc per equips amb la Selecció Valenciana, es va proclamar campiona individual i serà una de les dues valencianes que formaran part de la Selecció Espanyola en el Mundial que se celebra a França al setembre de 2020.

Estos èxits esportius són el fermall a dues temporades en les quals també ha conquistat el Provincial de Pesca a la Malva-rosa, el 13 d'abril 2019, i va formar part de la Selecció Espanyola que a l'octubre de 2018 va quedar en 4a posició en el Mundial celebrat a Gal·les, encara que empatades a punts amb la tercera classificada.

Però sent aclaparadors, els èxits esportius no són el més destacat de Sandra. Sobretot si es coneix la seua trajectòria personal.

Canya als tres anys

«Als tres anys el meu pare em portava a pescar, amb set anys ja treia mabres i als quinze vaig quedar tercera en el Open d'Espanya, perquè llavors no hi havia Campionat d'Espanya», recorda Sandra. «Però en l'adolescència, coses de l'edat, ho vaig deixar, em vaig dedicar a gaudir de la joventut, em vaig tirar nuvi i vaig estar set anys sense pescar… fins que en 2006 vaig tornar perquè sentia que la pesca era el que realment m'agradava».

Va tornar i eixe mateix any es va proclamar campiona autonòmica.

A partir d’ací no deixa d'acumular títols provincials, autonòmics i nacionals, una competició en la qual ha estat present en els últims onze anys de manera ininterrompuda «i això que per a arribar al Campionat d'Espanya cal quedar entre els tres primers en el Provincial i entre els set primers en l'autonòmic».

A més, pujar al podi en el Nacional implica tindre plaça per al Mundial, alguna cosa que Sandra ha aconseguit en quatre ocasions, encara que només ha participat en tres: 2014 a França, 2018 a Gal·les i 2020 novament a França.

«Vaig haver de renunciar a anar al Mundial de Sud-àfrica el mes de febrer passat, senzillament per problemes econòmics: no podíem permetre'ns acudir amb el meu marit i els meus tres fills i això que en el treball mai em posen problemes per a anar al Mundial, però són moltes despeses per a nosaltres».

El paradoxal és que a Sud-àfrica, Espanya es va proclamar campiona del Món per equips… sense Sandra, que va haver de renunciar a participar.

Conciliar treball, família i pesca

Sandra té dues filles i un fill, de 12, 10 i 3 anys. Cada mundial en el qual ha participat ho ha fet amb un fill xicotet acompanyant-la, igual que en la resta de campionats, i, a vegades, en primer pla: «a Astúries havia de parar en cada mànega per a donar mamar al xiquet».

La pesca no és un esport del qual es puga viure, almenys a Espanya.

Per a acudir al Provincial i a l'Autonòmic, les despeses corren per compte de cada competidor. Si arribes al Nacional o al Mundial, llavors és la Federació qui es fa càrrec de les despeses de l'esportista.

«Però només cobreixen les meues despeses. El meu marit i els meus fills m'acompanyen, però s'han de pagar tot ells i a vegades, com a Sud-àfrica, són tan elevats que no podem permetre'ns anar tots… però ens agrada anar en família a tots els campionats, de fet, el meu marit era jugador i entrenador de bàsquet i ha acabat deixant-ho per a dedicar-se també a la pesca».

I això que Sandra presumeix de tindre un cap molt comprensiu, Manolo Cervera, i una empresa que li permet no treballar els dies en què ha d'acudir a un campionat, la qual cosa a vegades suposa una setmana sencera, perquè cal acudir al lloc del torneig diversos dies abans, provar a diferents hores i prendre les decisions adequades sobre quins aparells utilitzar en cada cas.

«Treballe en Mercadona, en València, i mai m'han posat pegues per a acudir als campionats, en este sentit tinc molta sort… perquè un campionat per a nosaltres només suposa despeses, mai ingressos. No crec que ningú visca d'un esport com la pesca en este país».

Saber llegir la mar

Encara que reconeix que en acudir al Campionat d'Espanya hi ha rivalitat entre totes les esportistes, quan formen part de la selecció són una pinya i quasi sempre són les mateixes components: cinc competeixen i acompanya la capitana, per si falla alguna cosa.

Juntes han viscut moltes experiències, encara que una recorda amb especial afecte: «a Gal·les has de córrer darrere de les marees, són molt vives i en uns minuts l'aigua marxa llunyíssim… has de córrer darrere d'elles amb els materials a coll».

Per a ella la clau de tot és «saber llegir la mar».

No pots triar la posició, perquè entres en un sorteig, ni tampoc l'hora ni l'estat de la mar… i tot això influeix. Però sí que pots llegir la mar i saber. Saber quins peixos mengen en superfície, quins a meitat i els que s'alimenten en el fons. Saber quins aparells fan falta en cada cas. I saber triar quin tipus de peix és el que més t'interessa per la quantitat, per la grandària i pel pes.

«Sempre viatgem a provar uns dies abans del campionat, per a pescar a diferents altures i distàncies. També provem a diferents hores, especialment a mi m'agrada molt pescar de nit. No es tracta de llançar la canya i esperar, sinó de prendre les decisions adequades: el peix gran està més lluny, són gregaris pel que cal localitzar on està el bàndol i, sobretot, has de preparar l'aparell adequat».

Un exemple: a Motril, al novembre, Sandra i el seu pare —que no sols va ser el seu mestre i mentor, també l'acompanya sempre que pot a les competicions— portaven més de 200 aparells preparats i, malgrat tot, cada dia calia canviar detalls i preparar material nou, en funció de com estava la mar.

El resultat: dos campionats d'Espanya, individual i per equips.

«El factor sort influeix, però poc. El realment important és saber i prendre les decisions adequades: des de motivar al peix amb boies d'olors o amb llums fins a decidir si pesques a 150 metres, com he fet a vegades, o pràcticament pegada a la platja. I això s'aconsegueix amb l'experiència, amb hores d'entrenament i gaudint de la pesca… com jo espere fer durant molts anys. Guanyar un Mundial és el meu pròxim repte i espere aconseguir-lo en companyia del meu marit i els meus fills».

Sandra, un admirable exemple de conciliació de la vida laboral, familiar i esportiva.