elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano

Joaquín Navarro, una vida dedicada a la lluita pels drets dels treballadors

Joaquín Navarro, una vida dedicada a la lluita pels drets dels treballadors
    MÉS FOTOS
    Joaquín Navarro, una vida dedicada a la lluita pels drets dels treballadors - (foto 2)

    L'històric dirigent del sindicat Comissions Obreres (CCOO), Joaquín Navarro, va rebre la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball el passat 27 de juliol. Joaquín és veí de Puçol i ha compartit moments de la seua la lluita per la millora de la situació dels treballadors; una comesa que li va portar a impulsar la primera vaga del transport de viatgers en 1977 i a veure's obligat a fugir a múltiples països de l'estranger, on no va abandonar els seus ideals. En València es va ocupar de negociar la municipalització de l'Empresa Municipal de Transports i va acabar establint-se en el nostre municipi, on troba a faltar major interés per l'activitat política.

    A pesar d'haver passat per Madrid i la Comunitat Valenciana, Joaquín és originaride Coria del Río, una localitat situada a Sevilla. "A vegades dic que sóc de Pontevedra", bromeja, fent referència al seu accent andalús, que no té res a veure amb allò que s'esperaria d'algú provinent del nord d'Espanya.

    No li falta sentit de l'humor, però parla molt seriosament quan assegura que ha dedicat "tota una vida a la defensa i la millora de qualitat de vida de les treballadores i treballadors". Tampoc anteposa la paraula "treballadores" per casualitat, sinó perquè no està d'acord amb la seua invisibilització: "per què sempre són esmentades darrere?", es pregunta.

    L'antic dirigent de CCOO reivindica el reconeixement de les dones; que, segons la seua opinió, "juguen un paper interessantíssim en la societat". "I més ara, que cada vegada hi ha més dones implicades en la defensa dels treballadors i amb moltes altres ocupacions".

    Mentre mostra fotografies amb personalitats de l'època de la Transició, com Santiago Carrillo, comença a relatar el seu periple: va viatjar a Madrid des de Sevilla, on es va afiliar al Partit Comunista. La capital espanyola no li va permetre accedir a un treball, però va trobar a França "una empresa on guanyava molts diners"; de fet, li permetia disposar d'un pis. "El vaig posar al servei del Partit, i ens reuníem allí", explica.

    Portant de nou el relat a Madrid, va treballar com a secretari general de transport de la ciutat i es va dedicar a transportar mercaderies. També va tenir contacte amb material clandestí: "si m'hagueren agafat en l'època de Franco, no estaria ací", assegura. Durant l'organització del transport de viatgers i la coordinació d'activitats reivindicatives "havíem de parlar amagats", recalca.

    En aquest punt, alça el dit índex per a assenyalar la importància d'allò que va a dir: per a poder aconseguir un canvi, considerava necessari conéixer com eren els tipus d'empresa imperants. Per aquesta raó, va invertir quatre anys a veure des de dins com funcionaven tant les xicotetes empreses familiars com les mitjanes i les grans empreses. "Quan me n'anava a una altra companyia, deixava coneguts", detalla.

    "Em vaig presentar a les eleccions del sindicat vertical durant la meua estada en Autocares Julià i vaig ser triat", narra. Joaquín va plantejar una sèrie de reivindicacions que calia exigir i es va redactar un escrit.
    Després de tot açò, es va dur a terme una vaga en Autocares Julià que li va costar el seu lloc de treball. Es va celebrar un judici i, "tot i que no tenien dret a despedir-me per ser delegat sindical", el jutge va parlar amb ell i li va assegurar que, o acceptava la indemnització que la companyia li oferia, o trobaria la manera d'acomiadar-lo.

    Joaquín va decidir destinar al Partit les 250.000 pessetes de l'empresa, però els seus companys es van negar a acceptar-les, perquè "estava en la llista negra" i ningú el contractaria així, per la qual cosa li anava a costar aconseguir diners d'ací en avant. Al final, va acordar entregar-los la meitat d'aqueixa quantitat.

    No molt després, en 1977, va impulsar a Madrid la primera vaga de transports a Espanya; "la ciutat estava paralitzada", recorda. "Vosté sap què ha fet?", van arribar a preguntar-li. "Defensar els treballadors i la seua situació econòmica i social", va respondre en aqueixa ocasió.

    Sense replicar la seua afirmació, res: "ha accelerat el procés de transició de la dictadura a la democràcia". Després de l'atemptat en els despatxos d'advocats d'Atocha que van succeir aqueix mateix any, perpetrat per tres persones vinculades a moviments d'extrema dreta, es va veure obligat a fugir a l'estranger. "Vaig estar a Iugoslàvia, Ucraïna, l'URSS, el Regne Unit...".

    Ja temps després, va tornar a Espanya "molt cansat i prim", així que "el Partit em va enviar fora perquè em feren un reconeixement". En aqueixa època, va tenir contacte amb una doctora de Romania i va estar sota tractament durant quatre anys.

    Al parlar de Puçol, Joaquín recorda que, ja temps després, "uns companys del Partit em van invitar a venir a la comunitat; vaig passar uns dies i vaig conéixer la meua dona". "Vaig parlar amb els companys de CCOO i em van acollir molt bé", agraeix.

    Quan es va instal·lar a terres valencianes, es deia: "ha arribat un dimoni!", comenta Joaquín, sense ocultar que aquest assumpte li fa gràcia. La frase referenciava a aquella que deia "un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme". Per descomptat, aquest "dimoni roig" era Joaquín. "Els patrons d'ací em coneixien per boca dels de Madrid", aclareix. Durant aqueix període, es va encarregar de negociar la municipalització de l'EMT (Empresa Municipal de Transports) de València.

    "Un minut i mig passa ràpid", assevera l'històric sindicalista quan rememora el dia en què li va ser entregada la Medalla d'Or que es concedix amb la finalitat de premiar i destacar el mèrit d'una conducta socialment útil i exemplar en el compliment dels deures que imposa l'exercici d'un servei, una cosa que no falta en la trajectòria d'aquest veí.

    Encara que la seua intenció era llegir el seu discurs, va acabar dedicant unes paraules als assistents sense prestar atenció al paper. De totes maneres, parlar davant del públic tampoc va ser un problema, ja que està acostumat a prescindir d'anotacions. "Quan participava en mítings, sempre els portava preparats de memòria".

    A més, li van dedicar un gran aplaudiment. "Només va faltar que el porter i la policia vingueren a donar-me l'enhorabona", bromeja al recordar amb emoció aqueixos moments. "Fins Albert Rivera em va felicitar", afegeix. A Joaquín no deixa de resultar-li divertit que "els meus enemics, com Mariano Rajoy, hagen reconegut el meu treball".

    "He recorregut molt, he treballat molt, però no m'he aprofitat de ningú", assegura. Ara, als seus 85 anys, no segueix en política, però ajuda als seus companys "en tot allò que puga".
    Al preguntar-li sobre l'activitat política del municipi, és rotund: "aquest poble està mort políticament". "No hem sigut capaços de què la gent es done compte que cal lluitar per aconseguir coses; la gent no s'implica", lamenta.

    Les seues paraules no són molt distintes al preguntar-li què aconsellaria als més joves, potser perquè és un assumpte que afecta totes les generacions passe el temps que passe. "A la joventut li plantejaria que, per a millorar la situació, cal lluitar: si no es lluita, no s'aconseguix res".

    Pujar