Irene i Aitor, cooperants de Puçol, narren les seues experiències internacionals a l'alumnat

Els veïns de Puçol Aitor Caballer i Irene Zanón van narrar durant estes setmanes les seues experiències com a voluntaris a Nepal i Perú, respectivament, als alumnes del centre Virgen al Pie de la Cruz i l'institut de Puçol. Ambdós van rebre la beca de cooperació internacional de l'Ajuntament de Puçol l'any passat i van animar als joves a viure l'experiència; una aventura solidària en què, fent balanç, van manifestar haver rebut més del que donaven.

Com a requisits per a sol·licitar una d'estes beques, «no concebem anar a fer cooperació a altres països sense realitzar cooperació local. És necessari fer un mínim d'hores de voluntariat en un col·lectiu a què ajudar, no necessàriament en exclusió social, i presentar un projecte», va assenyalar Mar Mazo, regidora de Benestar Social. El regidor de Joventut, Xavier Alcácer, i l'edil d'Educació, Mery Cortell, també van acompanyar en les seues xarrades als cooperants.

Aitor Caballer va descriure la cooperació, tant a nivell local com internacional, com «una experiència molt interessant», i va animar a l'alumnat a participar: «Encara que penseu que no teniu temps, sempre s'acaba trobant. A Puçol, vaig treballar amb la tercera edat i amb malalts d'Alzheimer a l'ajudar a la psicòloga a fer tallers; mai m'ho havia plantejat i vaig descobrir que eixes persones majors aporten molt».

El jove es va dedicar a donar classes d'anglés i teatre durant 2 mesos a Katmandú, la capital de Nepal, durant l'activitat internacional. «Vaig treballar amb xiquets i xiquetes víctimes de tràfic sexual».
«Al principi costa, són costums diferents», va reconéixer Aitor al recordar la seua arribada al país. «Estem acostumats que el diferent no ens agrade, creiem que no ens va a aportar. Què faig jo ací?, em preguntava. No servisc, no m'entenen, els ritmes de vida són distints... Pensava tornar ací, a allò que coneixem. A la primera setmana em sentia aclaparat, però em van recomanar que m'esperara. Llavors, em vaig deixar portar i vaig començar a conéixer gent».

Així, Aitor va començar a viure realment l'experiència. «Vaig conviure amb una família nepalesa. És molt guai conéixer una miqueta més; ens acostumem als nostres entorns i no ens obrim més enllà. Puçol és un dels pocs pobles que oferixen un programa així, cal aprofitar que està disponible».

«Vaig arribar creient que aniria a obrir-los la ment... i els que t'aporten són ells. Vaig estar amb xiquetes de 16 anys rescatades del tràfic sexual, una edat en què no es té ni idea de la vida; i creus que vas allí a educar, però em vaig trobar amb gent molt madura, et donen molt».

«Ha canviat la meua manera d'entendre'm amb la resta de persones», va concloure Aitor. «He aprés a no jutjar, una cosa important i que fem muntó, i com és de bo estar amb gent; escoltar, aprendre d'ells... així, l'experiència també em va ajudar a conéixer-me a mi mateix».

A nivell local, Irene Zanón va prestar la seua ajuda en el projecte Cointra, essència viva, que va aprofundir les repercussions que va tindre la factoria en el poble i recordava les persones que van vindre a Puçol a la recerca d'un treball. Entre els seus resultats, es va editar un llibre i es va organitzar una exposició respecte d'això.

Junt amb 7 persones de la seua edat, Irene va romandre un mes en Lima, la capital de Perú. «Lima és immensa, hi ha uns 10 milions d'habitants. Durant l'èxode rural que va haver-hi, la gent se'n va anar a la ciutat sense tindre casa. Les màfies s'aprofitaven d'això i els prometien una vivenda, amb el requisit d'anar a ocupar terrenys en grups de centenars de persones. Així, es van formar barris de xaboles: les màfies s'inventaven impostos d'aigua o llum, que ni tan sols hi ha, i les famílies, que no tenien casa, estaven cada vegada més ofegades».

Irene va col·laborar en el col·legi Santo Tomás, on hi havia alumnes amb familiars «als que la màfia els havia pegat un tir. T'ho conten i pareix de pel·lícula, però passa».
«L'alumnat patix desestructuració familiar, masclisme, alcoholisme en familiars, violència infantil...», va enumerar. «Fa 9 anys, el col·legi va començar a canviar la situació social, obrint les ments i donant als xiquets l'oportunitat d'estudiar».

La jove va estar amb estudiants de secundària. «Pels matins, cada voluntari acompanyava un professor i li ajudava. A més, tots els cooperants donàvem repàs».
Amb el suport d'imatges de l'experiència, Irene va explicar que «usen qualsevol cosa per a jugar, no tenen molt recursos. El nivell educatiu tampoc és molt alt, amb el que hi ha per fer... No obstant, ells són conscients d'on estan, i les diferències entre rics i pobres. Saben que, si continuen estudiant, poden canviar la seua vida. Agraïxen poder anar al col·legi, una cosa que no podien fer abans».

Irene va recordar que «ensenyava matemàtiques, però va ser el que menys vaig fer». Els professors complixen el paper de «pares, suport i psicòlegs dels estudiants. Els joves busquen afecte, i se senten volguts per gent que no vol res d'ells a canvi; persones que tenen la voluntat de servir i que estan ací per a allò que necessiten».

Ambdós cooperants van coincidir en què es van embarcar en una aventura que els ha aportat «més del que hàgem pogut donar». Està previst que isca la convocatòria per a futurs projectes al març o abril. Potser ara no t'ho planteges; però, si tens interés i ganes d'ajudar... l'Ajuntament et dóna l'oportunitat. I tu, t'animes a participar en un projecte solidari i formar part d'una experiència que et canvie la vida?