El Pare “Roch” (1ª Parte)

El Poeta Echevarria
sobre “m´abuelo” ha escrit
que era un home divertit
quan l’any trenta-u corria,
i tenia el que volia
sense fer mai cap “delit”.
Com a poeta de talla,
al parlar-nos de la llum,
que no feia gens de fum,
en un llibret de la falla,
ens va fer esta contalla
per relatar aquell “bum”:

“¿I la llum? Sóls un poquet
illuminava a les peres
d’un color “algo rojet,
molt imitat a Piqueres:
eixe fuster mançanòtes
especialiste en bunyòls,
en caceres de granòtes
i arreplegar caragòls”.

“Ballà la chunga Piqueres,
Blasco es marcà un garrotí”....
i e´s que ya de bon matí
se divertia de veres,
sempre de bones maneres,
i fins sabia el llatí.
Quan la pancha estava plena
després d’un bon esmorzar,
es posava a treballar
en ganes i sense pena;
li cundia la faena
perquè sabia pensar.

El yayo meu ¡sí senyor!
a part de ser bon fuster,
era tot un cavaller
i a montó treballador;
¡També un poquet llaurador!
¡Era un home molt sancer!
Quan era yo prou chicotet
se m’emportava a peixcar,
m’assentava a vora mar,
i estava molt satisfet
en vore allí al seu rojet
“fotent-se” un bon berenar.

S’arromangava els camals,
i acachat i rall en mà
fixava la seua “ullà”
estant en els peus descalç;
quan el peix feia senyals
tirava una bona “rallà”.
¡Total! que sempre peixcava,
omplint més de mig cabàs,
i com feia molt de cas,
al veïnat contentava,
quan al poble tornava,
donant-los llisses com el braç.

¡Anem a plegar caragoles!
em deia molt decidit,
i assenyalant-me en el dit
contava que “Cagascoles”
en l’hortet de “Figueroles”
un saquet havia omplit.
¡Agarra les “bellanenques”!
¡Tu, escolta’m a mi rojet!
les tries poc a poquet
i les de pato les trenques,
chafa-les i fes-les llenques,
no se’ns “papen” tot l’hortet.

Pare “Roch” ¿hui on anem?
¡l’oratge està prou mal!
Anem cap a la marjal
que anguiles agarrarem;
pense que sempre omplirem
a lo manco un bon poal.

Per allà on li pareixia,
i de la séquia en un clot,
posava el seu “borinot”
i si anguila no traia
a “l´ Ull de La Vila” corria
per no quedar com “camot”.

En caceres de granotes
era també apassionat,
va ser mestre diplomat
que tenia bones notes,
sense coneixer derrotes,
perquè era molt afamat.

S’arreglava el capellet
i entre el senill s’amagava,
per el llimac el botava,
i mai estava distret,
quan preparava el saquet
es que granota agarrava.

En temps de la revolució,
pel camí els churros anaven
uns “soldaets” que portaven
la vaca de l´emoció,
perquè en gran desilusió
ells allí l´abandonaven
i digueren disgustats:

“¡abuelo tome esta vaca,
cuídela que està muy flaca!”
i nosaltres espantats,
per la guerra, i molt aspats
esmunyiem a la vaca.

Davall la nostra figuera
teniem nugat l’animal,
cuidat de forma especial,
posant recapte a garbera
per a menjar quan volguera
contentant al personal,

Ya que al toc de la campana
acudiem els chiquets,
i també alguns majorets,
a esmunyir en “caravana”,
i beure de llet la gana
quedant sempre satisfets.

Li agradava l’enfilat
mig de broma, mig de veres,
i agarrava cadarneres
esperant-les com un gat;
dins d’un parany amagat
allí estava Piqueres.

També feia prou cacera;
les pelava peladetes
i en allets fregidetes
deia: ¡quin sopar m’espera
assentat front la sopera
entre açó i “caragoletes”!.

En acabar la faena
en casa estaven fotuts,
perquè es feien ataüts
per a la Guala, que en pena
ens donava una novena
per a enterrar coneguts.

No es podia netejar,
i mentres açò passava
el tio Pep m’agarrava
i dins d´una em va posar,
que a colps yo vaig destrossar
perquè a mi molt m’agobiava.

Quan Sant Josep ya venia,
que és el patró dels fusters,
omplien tots els carrers
de molta i sana alegria,
perquè eren una majoria
els que serien festers.

“M´abuelo” en les “mascletaes”
era un bon especialiste,
i s’ajuntava en Batiste
per a preparar “cordaes”;
ells menjaven “ bunyolaes”
com els canaris l’alpiste.

En el terme dels Ferrers
buscàvem els caragols,
i portàvem dos farols
mirant dins dels tarongers;
sempre fórem els primers
i ompliem alguns perols.

L’alqueria del Llombay
era la seua evasió,
puix tenia l’ocasió
que no li fallava mai,
parlant-se a soles i esplai
portava conversació.

Quan ya venia la nit
en fustes i borrumballa
en la llar feia la falla,
i pegant-li algún bufit
li treia un bon partit,
puix cremava com la palla.

La tertúlia reunia,
s’assentaven front la llar,
tenien tots què parlar
pero sempre en harmonia,
sense armar algaravia,
mentres venia el sopar.

Moltes coses discutien,
moltes opinions donaven,
pero tampoc criticaven
allò que no entenien,
i sobre tot no renyien
perquè sempre amics quedaven.

Venien alguns del carrer,
acudia “Figueroles”,
el seu amic “Cagascoles”,
“l´abuelo Gallets”, el “Sucrer”,
“Tornabraços”, “Fideuer”.........
i no mai estava a soles.

Li va exir un prunyonet
en el pàmpol de l’orella,
que li feia cosquerella
i també mal un poquet;
ell deia que era pel fret
i que ya estava molt vella.

Agarrant-ho prou de veres
dret al metge se’n va anar,
i este diu quan ell va entrar:
¿Què li passa a Piqueres?
“Yo volguera que aço veres
perquè no se´m vol curar”.

Al vore-li aquell malet
el doctor va comentar:
“un trosset tinc que tallar,
aixina que estigues quiet”,
i ell li va dir satisfet:
“talla i deixa de parlar”.

Mentres feu l’ operació,
per lo que poguera ser,
l’Angelita va voler
vore la demostració,
i donar l’explicació
quan tornaria al taller.

I quan ya estava tot fet
li diu “m’abuelo” al doctor:
¿vols donar-me, per favor,
rotllat en un paperet
de l’orella eixe trosset?
puix no porte mocador.

I al vore el cap embenat
la seua dona s’amolla,
i davant tota la colla,
com ya venia escaldat,
diu valent i molt templat:
“pren, Dolores, carn pa l’olla”

El Pare “Roch” va morir
perquè el cap li va fallar,
uns pocs dies va durar
i a ningú va fer patir;
ni miqueta va sofrir
i divertit s’en va anar.

Haurà vist a “sa” Dolores,
la seua dona y costella,
i estarà juntet en ella
dient-li de mil “amores”:
¡ací estic yo! ¿per què plores?
¡alegrat! soc ta parella.

Allà on es trobe Piqueres
tindrà tots els seus amics,
no seran pobres ni rics,
pero si entre ells estigueres
vories que açó és de veres:
¡que no tenia enemics!.

Estarà en la companyia
d’aquells que ya ens han deixat,
puix tambe se n’han anat
cada u en el seu dia;
i vorà l’algaravia
d’este món per un forat.

En la próxima columna se editará la 2ª parte. Esta 1ª es solamente para EL PARE ROCH, sobre quién fue, a grandes rasgos y lo que hizo, acompañado por el autor, Vicente Piqueres Monzonis