28 de maig de 2020 28/5/20
Per Jordi Bort
Raons i paraules - RSS

Tarancón: Un home del poble

    La memòria del cardenal Tarancón sempre estarà lligada al servei que generosa i incansablement, van fer de la seua vida a l’Església i a la societat. Home de pau i bona gent, va destacar per la seua honestedat cristiana marcat per un lideratge eclesiàstic indiscutible sent referent de l’Església universal i de la història d’Espanya.

    Nascut a Borriana l’any 1907, encara hui, Tarancón és un punt de referència com a home lliure, i un exemple com a cristià, compromés amb la renovació de l’Església i amb la reconciliació entre els espanyols. Amb un bon sentit de l´humor, sabia relativitzar tot allò que no era essencial. Impregnat d’una saviesa innata, tenia una visió clarivident de la història, interpretant els esdeveniments socials, polítics o religiosos, amb equanimitat i equilibri. Borriana, ciutat llauradora oberta al Mediterrani i abnegada pel treball de la terra, va imprimir en D. Vicente una manera de fer i de ser, pròpia d’aquells que saben donar i donar-se, com les suaus terres de la Plana Baixa.

    La història va posar a Tarancón en un lloc clau obrint camins de justícia i de pau, en una societat que estava mancada de llibertat, i que anhelava un futur millor.

    Tarancón no era un intel·lectual allunyat de la societat, ni reconegut teòleg. Era un home senzill i humà del poble amb una gran intuició, una sana intel·ligència i un aplastant realisme. Apasionat de la llibertat i de la pau, de la dignitat de la persona i de la justícia social, creia en el pluralisme i l’acceptava, sempre que això no suposara un trencament. Era profundament respectuós amb la llibertat d’opinió en tots els àmbits, la qual cosa garantitzava a l’adversari (no enemic) a sentir-se lliure, a expressar-se, al diàleg i a la reflexió.

    Home de Déu i de fe, culte, flexible, capaç d’atendre i entendre, però amb les idees clares, era un gran coneixedor de l’ésser humà perquè tenia una sòlida formació intel·lectual, pastoral i teològica. No va abusar mai del seu estatus de líder per a donar suport als seus “amics” i excloure als qui no eren de la seua opinió. Esta, i no una altra, va ser la raó que, amb l’arribada de Joan Pau II al papat, la seua estrela començara a declinar en l’Església i en la societat sent marginat una vegada jubilat. Altres van aprofitar el moment per dir i escriure en públic allò que fins aleshores havien callat, però en aquell moment es van atrevir a parlar perquè ja savien que pensava Roma. Però sa casa, les terres de La Plana, el van acollir amb alegria, orgull i goig, i va passar els últims onze anys de la seua vida en un “maset” enmig del camp, allà on el terme de Vila-real es junta amb el d’Almassora a la vora del pare Millars, que tant de progrés ha portat a les nostres terres.

    Tarancón coneixia molt bé la doctrina pontificia des de Lleó XIII fins a Pau VI, i tenia dots de govern amb fama de “progessista”, encara que realment es tractava d’un home equilibrat, amb seny i trellat, que no es deixava manipular per ningú. Fent honor a la veritat cal dir que no va estar mai asoles: Quiroga, Bueno Monreal, Jubany, Tabera, Pont i Gol, Torrella, Guix, Martí Alanis o Echarren, entre altres, van voler i van poder abrigar-lo estant al seu costat i recolzant-lo. Un fet objectiu, que demostra en el cardenal la seua preocupació per l’Església per damunt dels seus interessos personals, de la seua manera de pensar, de la seua ideologia, opinió o forma de ser, era que el cardenal va obtindre en 1929 el doctorat en teologia i mai va deixar de llegir documents pontificis i tractats teològics. Tantmateix eixia al carrer i era capaç de menjar-se una taronja baix d’un taronger sentat en un caixó, i de fet ho va fer amb tota la naturalitat del món, perquè se sentia atret, estimat per la terra i li naixia del cor, fill de familia de llauradors com era.

    Tarancón va pendre sempre una total independència respecte a partits, ideologies, grups i tendències que representaren una opció política, tot i que va escoltar sempre a tots, perquè no volia implicar a l’Església, fora del que significara una decisió lliure i personal de cada cristià. Espanya no podia identificar la identitat catòlica amb una identitat política i ideològica. L’Església s’identifica en l’Evangeli. I els cristians s’havien de centrar en una missió evangelitzadora de servei i de compromís amb un Regne de justicia i de pau: (Gaudium et Spes) Concili Vaticà II. Això no significava desconéixer el factor catòlic, que és un element molt important religiosa i culturalment en la societat valenciana, espanyola i europea, aportant a la vida pública el bé comú, una convivència pròxima, dialogant i respectuosa, tot i les seues ombres, que de ben segur les té.

    La història d’Espanya, és una història d’intolerància, és a dir, una succesió cíclica del domini d’una Espanya sobre l’altra. Els cristinas no hem sabut aprendre que d’acord amb l’evangeli hauriem de saber posar-nos en el lloc dels altres, perdonar, conéixer i entendre les seues raons abans de condemnar. En este sentit el cardenal Tarancón ens dona una lliçó magistral en el seu llibre “Recuerdos de juventud” (1984), perquè l’evangeli se proposa, no s’imposa. Lamentablement a Espanya poques vegades ha faltat una sobredosi de catolicisme polític i un gran déficit de religiosistat, espiritualitat i cal dir, de desconeixement del fet cristià. Les manipulacions ideològiques de la religiositat han segut molt grans per molts àmbits i de totes les parts.

    Tarancón era molt conscient que l’Església era i és un col·lectiu molt divers, plural i complex i no volia que ningú es sentira exclòs. Sabia que molts catòlics eren d’esquerres i pertanyien a parròquies, comunitats, congregacions i associacions que eren i son Església. Tantmateix, tampoc volia que catòlics de dreta foren menyspreats, marginats i se sentiren desemparats per l’Església. Ell va voler fer de mur de contenció contra els abusos dels mateixos catòlics i del laïcisme, és a dir, d’aquells que anaven en contra de l’Església i del fet cristià sense dialogar. Ell sempre va treballar pels drets de tots, sabent respectar el sa pluralisme. Però un fet inqüestionable és que la mala consciència de molts, conservadors i progressistes, haja tirat per terra l’esforç de Tarancón i de tanta gent com ell. Manipulacions mediàtiques sobre l’Església i de qualsevol fet, com la pandèmia de la covid-19. Males paraules, mals gestos, impertinències, notícies extremes, defuncions, paraules espantoses, de mal gust, d’algun somriure, de massa llàgrimes i desitjos de venjança. Sembla que aquell somni s’ha dissipat. La fe, si és autèntica no es pot imposar a través de les lleis. No oblidem que a Espanya hi han laïcismes religiosos, antireligiosos i oberts a la religiositat.

    Tarancón va ser una figura amb una rica personalitat, bona i cristiana que tant de bé va fer a l’Església i a la societat, i els borrianencs hem d’estar ben pagats i orgullosos del nostre paisà il·lustre. És molt important no perdre la visió del seu carisma de retor de poble, convençut de la seua profunda creença amb Déu, i profunda devoció a Santa Maria Verge, per això no va deixar mai de pregar, de celebrar l’eucaristia i de resar el breviari. Va buscar una Església neutral des del punt de vista polític, sense agressivitat, sense odis, respectada i respectuosa, sense desqualificacions, generosa i valorada. Una Església realment laica que es basara en l’aconfessionalitat de les institucions civils, amb separació de poders, però amb voluntat de cooperació per un mateix bé comú.

    Tant de bo, Don Vicente, continue sent guia, llum i far en la nostra societat, i la seua memòria no quede perduda en la Nit dels Temps.

    Pujar