16 de febrer de 2020 16/2/20
Per Jordi Bort
Raons i paraules - RSS

Santa Teresa de Jesús i el papa Francesc

    FOTOS
    Santa Teresa de Jesús i el papa Francesc - (foto 1)

    Amb una diferència de cinc segles, Santa Teresa de Jesús i el papa Francesc, representen la renovació de l’Església. Una dona del segle XVI i un papa del XXI, són per al nostre temps, dues figures carismàtiques que fan realitat un “aggiornamento” o posta al dia de l’Església.

    Teresa d’Àvila, que va nàixer el 28 de març de 1515 va voler que el Carmel tornara als orígens, desfent-se de tot allò que desfigurava l’autèntica vida de comunitat. Teresa volia que els convents de carmelites tornaren a ser unes cases de pregària i unes escoles d’espiritualitat, d’evangelització i de caritat. L’experiència renovadora que va promoure Santa Teresa, és la mateixa que en els nostres dies està encapçalant el papa Francesc.

    La vida de Teresa, fins els quaranta anys, va ser més formal que compromesa, amb un interès per la pregària però sense l’experiència de Déu. I va ser davant una imatge de Crist, quan Teresa va descobrir l’amor i la misericòrdia de Jesús. Així va descobrir el camí de la interioritat per arribar a Déu. I d’esta manera va respondre en fidelitat, a la crida que havia rebut, fundant, malgrat les dificultats del moment, nous convents de monges i de frares.  

    També el papa Francesc està renovant l’Església, des de la misericòrdia. El papa ha destacat en la santa d’Àvila, l’alegria que va sentir en descobrir l’amor de Déu. Una alegria que va saber transmetre a les seues monges i que el papa també ha posat al centre de l’Església amb la seua exhortació, “L’alegria de l’Evangeli”. Si per a Teresa, viure l’evangeli va ser una font de goig, també el papa Francesc vol que per al nostre món, l’Evangeli siga goig i alegria.

    Si Teresa va viure en una època de canvi i en un temps de crisi social, política, cultural i eclesial, també el moment que viu hui l’Església, és semblant al que va viure Santa Teresa.

    Dona forta en “tiempos recios”, com deia ella mateixa, Teresa va portar a terme projectes impensables per a una dona del seu temps. I és que no es refiava de les seues pròpies forces, sinó que va confiar plenament en Déu, com també ho fa en l’actualitat el papa Francesc, home que no es fa arrere, malgrat les dificultats que troba (també a dins de la Cúria).

    El papa Francesc, i ho estem veient ara que està animant el Sínode sobre la família, amb esperança per obrir nous camins, és també el papa de la renovació. Després dels dos pontificats clarament conservadors dels papes Joan Pau II i Benet XVI, durant 35 anys d’un “hivern eclesial”, ara el papa Francesc ha obert una nova primavera al si de l’Església, caracteritzada per acollir i no discriminar, estimar i no condemnar i avançar i no anar arrere.

    El papa Francesc ha dit que “en l’escola de la santa aprenem a ser pelegrins”, ja que Teresa va “entendre la seua vida com a camí de perfecció”. ¿I no és també això el que el papa Francesc ens està ensenyant, més amb obres i fets que amb paraules?  El papa Francesc, pelegrí de les perifèries i amic dels més desvalguts.

    En el discurs d’obertura del Sínode el diumenge passat, el papa Francesc assenyalava les línies mestres, reformadores, que ha de tindre esta assemblea: “diàleg, caminar junts, valentia, experiència eclesial, coratge apostòlic, buidar-se de les pròpies convencions i prejudicis, humilitat per no jutjar els altres, sinó acolliment dels altres”.

    Les reformes que està propiciant el papa Francesc, malgrat l’oposició interna de la Cúria més conservadora i dels bisbes més immobilistes (com els que patim a la nostra terra) tenen per objectiu (com ho volia també Santa Teresa fa cinc segles), fer possible una Església més evangèlica, fer “lio”, com digué el papa al Brasil, obrir l’Església a noves realitat i apostar pel diàleg amb el món.

    Santa Teresa d’Àvila i el papa Francesc, en una diferència de cinc segles, tenen en comú l’actitud renovadora i l’aposta per superar l’immobilisme al si de l’Església.      

    Pujar