13 d’octubre de 2019 13/10/19
Per Jordi Bort
Raons i paraules - RSS

La renovació del cardenal Tarancón

L’anunci del Concili per part de Joan XXIII, va obrir en l’Església una etapa d’innovació i d’esperança. I també un tens diàleg i un difícil enteniment entre els bisbes conservadors, la majoria dels espanyols i els progressistes.

L’obra que va començar Roncalli amb el Concili Vaticà II va ser continuada pel papa Montini, amb plena sintonia amb Joan XXIII. Per això el papa Pau VI va posar tot el seu treball, la seua força i la seua voluntat, en aplicar el Concili. Com és natural, en esta empresa, el papa va tindre a l’Estat espanyol una persona de confiança: el cardenal Tarancón, que va ser l’encarregat d’aplicar les noves orientacions eixides del Concili. D’esta manera, Tarancón va portar a l’Església espanyola pels camins de la renovació i de l’aggiornamento.

Enmig d’un episcopat, majoritàriament preconciliar i franquista, poc format i tancat a qualsevol mena de diàleg, Tarancón va tindre sobretot en els bisbes Jubany i Pont i Gol, uns aliats de confiança en la missió d’acabar amb el nacionalcatolicisme, en renovar l’Església espanyola i en aplicar les directrius del Vaticà II.

Enguany fa setanta anys que el bisbe Tarancón va entrar a Solsona com a nou pastor d’aquella Església, i quaranta-set de la seua visita memorable a Borriana. Després de tants anys, en l’actualitat ¿quins bisbes “taranconians” tenim al si de la Conferència Episcopal Espanyola?

Cal recordar, perquè són molts els qui no el van conèixer, que Tarancón va representar un corrent ideològic obert i dialogant, enmig de l’autoritarisme i el franquisme de la majoria de bisbes espanyols. Les responsabilitats del cardenal de Borriana al front de les diverses diòcesis on estigué de bisbe, des de Solsona a Madrid, passant per Oviedo i Toledo, revelen ben clarament, sobretot en l’etapa d’arquebisbe de Toledo i de Madrid, que la missió rebuda del papa Pau VI per renovar l’Església Espanyola, Tarancón la va portar a bon terme.

Creat cardenal pel papa Pau VI, Tarancón venerava el papa Montini pel fet que “era un home que tenia una cultura i una formació intel·lectual extraordinàries. Per a mi, Pau VI va ser el meu amic. El meu papa. i l’home que va confiar en mi”.

Amarat per l’esperit conciliar, Tarancón va mantindre tota la seua vida, una actitud de reconciliació i de diàleg, ja des del seu temps de “vicariet” a Vinaròs, que van ajudar a superar el binomi Església-Estat durant el final del franquisme i la Transició. Per això el cardenal Tarancón des de Madrid i com a President de la CEE, va ser el gran protagonista de l’Església espanyola en el seu camí de renovació.

En una conferència que el cardenal Jubany va fer al Club Siglo XXI, el 21 de juny de 1979, el cardenal català explicava i justificava els motius i les raons de la neutralitat de l’Església. També Tarancón, en la mateixa línia de treball, va contribuir decisivament a un canvi en el mapa eclesiàstic. Tarancón era plenament conscient de les dificultats i dels problemes d’una societat que vivia l’etapa final del franquisme. Una societat amb ànsies de llibertat i de democràcia, i per això, com a bon coneixedor de la realitat, el cor i el cap de Tarancón estaven al costat dels valors humans que dignifiquen la persona.

Tarancón tenia també una especial sol·licitud pels més pobres, pels més desvalguts i pels més desemparats de la societat. D’ací que l’any 1950, en ple franquisme, Tarancón publicà l’explosiva Carta Pastoral, “El nostre pa de cada dia”, on defenia el “drets dels pobres i dels obrers a tindre pa en abundància, per portar una vida digna i humana”. Tarancón denunciava “aquells que són culpables que als obrers i als pobres els falte el necessari per a viure”.

I en l’actualitat, com he dit abans, ¿hi ha algun bisbe espanyol semblant a Tarancón? Certament que no! Entre els bisbes valencians, només el de Tortosa, nascut a Quatretonda, presenta una certa sensibilitat “Taranconiana”. Però el de Sogorb-Castelló, que no fa res per sentir-se valencià, el d’Oriola-Alacant, més que gris i sobretot el cardenal Cañizares i el seu auxiliar, Esteban Escudero, representen l’ala més conservadora de l’episcopat espanyol. Els cinc bisbes valencians, ni de lluny no s’assemblen gens al cardenal Tarancón, que va ser un home de diàleg, obert a la modernitat i apartidista, un bisbe que no es va “casar” ni identificar amb cap partit polític, a diferència del cardenal Cañizares, sempre enfrontat a la modernitat i tancat a qualsevol mena de diàleg. Cañizares representa la nostàlgia del nacionalcatolicisme, i amb el seu pols amb el Govern Valencià, creu que estem als anys quaranta o cinquanta.
El 2 de febrer de 1977, uns mesos abans de les primeres eleccions democràtiques, Tarancón va propiciar una “Nota sobre participació política”, que va fer pública la Conferència Episcopal Espanyola, on es deia: “Desitgem que l’Església es mantinga en una actitud d’independència respecte als partits polítics”. Pel contrari, el cardenal Marcelo González, de Toledo, advertia del perill de votar als partits d’esquerra. Com ara fa el cardenal Cañizares en el seu intent partidista i manipulador.

El cardenal de Borriana va ser un bisbe que va buscar sempre l’entesa i no la confrontació. Tarancón no era com el cardenal Cañizares que un dia sí i l’altre també, fa del seu ministeri, que hauria de ser de comunió, un enfrontament amb els poders públics.

Tarancón va ser un bisbe on l’anell, el bàcul i el pectoral van ser símbols de la seua fe en Crist i del seu servici a favors dels hòmens, i no signes de poder, com hem vist en algunes fotografies del cardenal Cañizares. El cardenal Tarancón va il·luminar la societat espanyola en un dels períodes més difícils de la història d’Espanya. Per això hui som molts els qui trobem a faltar un “Tarancón” entre els bisbes espanyols. Necessitem bisbes que no crispen la societat ni tinguen (com uns prínceps) ànsies de regular el sistema polític, sinó que, com recomana el papa Francesc, i com ho va ser Tarancón, siguen uns pontífexs, és a dir, hòmens capaços de construir ponts per acostar els qui es troben separats, per posar pau enmig de la discòrdia i per facilitar la convivència en moments de crisi. Així va ser Tarancón, i per això amb l’era del cardenal Rouco, el cardenal de Borriana va ser vist amb incomoditat per uns bisbes immobilistes i conservadors. Per això el P. Martín Patino, en declaracions a la SER, el 20 de novembre de 2007, denuncià el baix perfil amb el qual “els bisbes d’Espanya estan celebrant el centenari del naixement del cardenal Tarancón”. Martín Patino, mà dreta del cardenal Tarancón a Madrid, afirmà a més, que este perfil baix del centenari per part dels bisbes espanyols, era “intencionat”, ja que Tarancón els resultava incòmode als bisbes de línia “wotjiliana”, conservadors i tancats a la renovació del Vaticà II.

L’etapa grisa i fosca del pontificat del papa Joan Pau II, caracteritzada per un control estricte de la moral i una sospita permanent per tot allò que significava obertura i diàleg amb el món modern, va propiciar bisbes mediocres i integristes, com molts dels qui tenim encara. Per això la majoria dels bisbes actuals es troben molt allunyats de l’esperit “Taranconià”, de respecte a la diversitat, de diàleg i de col·laboració amb els adversaris. D’ací que la figura de Tarancón, hui se’ns mostra encara més gran, ja que va saber construir ponts d’entesa, mentre que Cañizares (i molts altres bisbes) només construeixen murs de separació, en una Església defensiva i desconfiada.

 

ocultar
La renovació del cardenal Tarancón
Pujar