23 de febrer de 2020 23/2/20
Per Jordi Bort
Raons i paraules - RSS

La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, 32 anys després

    L’anomenada “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, és una llei en vigor (i per tant de compliment obligatori) publicada al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, el 23 de novembre de 1983, ara fa 32 anys. Esta llei, aprovada per les Corts Valencianes, regula el dret dels ciutadans valencians a utilitzar el valencià, la nostra llengua, i l’obligació de les institucions a fer que eixe dret es complisca. D’esta manera se li va atorgar a la llengua el recolzament jurídic del què mancava. La llei consta d’un Preàmbul, 37 articles, 3 Disposicions Transitòries, 1 Disposició Derogatòria i 2 Disposicions Finals. La llei, que ara complix 32 anys, té per objectiu, tal com diu el Preàmbul, “la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat”.

    El valencià, la llengua d’Ausiàs March, i de Jaume Roig, de Sor Isabel de Villena, de Jordi de Sant Jordi, de Roiç de Corella, de Salvador Espriu i de Ramon Llull, de Bernat Artola i Carles Salvador, d’Estellés, Sanchis Guarner i Fuster, d’Isabel-Clara Simó, de Josep Lozano i Vicent Usó, va ser durant molt de temps una llengua oficial, una llengua normal en l’ús quotidià del nostre Poble. Després de tres segles de l’abolició dels furs i d’una castellanització rematada amb 40 anys de franquisme la Llei d’Ús i ensenyament del Valencià desplegava per primera vegada l’oficialitat de la nostra llengua. Des d’aleshores excluida de l’administració, de l’escola, de la universitat i de la cultura. Llàstima que en l’actualitat l’església valenciana encara no haja fet normal oficialment i en els actes litúrgics el que ja és normal a peu de carrer i en la normalitat democràtica. Una llengua que fins al moment havia estat apartada de la normalitat i limitada a l’àmbit informal. Una llengua de bon dia i bona nit. Aquelles coses serioses i d’un cert nivell cultural es feien en castellà (encara ara s’arrossega ixa tendència en alguns àmbits i menyspreen la nostra cultura i la nostra llengua). Tot allò que es feia fora d’ixe àmbit era motiu de rebel·lió i provocació. Moltes coses hi ha a millorar i avançar. Cert és que a partir d’aquella llei d’ús el valencià va guanyar les aules i va perdre el carrer. I molta feina hi ha a fer però resistint i treballant.

    La primera referència documental de la utilització del terme valencià, per referir-se a la llengua pròpia dels valencians, s’ha trobat en un procés judicial de Menorca contra Gil de Lozano, datat entre 1343 i 1346, en el que es diu que la mare de l’acusat, Sibila, parlava “valencianesch”, perquè era d’Oriola. Al segle XV, l’anomenat Segle d’Or, el nom valencià era ja la denominació usual de la llengua predominant del Regne de València. Joanot Martorell, autor de la novel·la Tirant lo Blanch, afirmava: “no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mes encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo soc natural sen puxa alegrar”.

    Amb el temps, el valencià com a llengua va anar perdent força. Però sobretot va ser el Decret de Nova Planta del Regne de València, al segle XVIII, que significà la fi de tot el sistema legislatiu i polític valencià: els Furs, les Corts Valencianes i el Dret Civil, van ser substituïts per les lleis i el règim polític de Castella. El valencià va ser prohibit com a llengua de l’administració, de l’ensenyament i de la predicació, talment com va passar amb els 40 anys de dictadura. El Decret de Felip Vè deia: “he juzgado por conveniente abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros, privilegios, pràctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos Reynos de Aragon y Valencia; siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla”.

    Amb l’establiment de la democràcia, la Constitució Espanyola, en el seu article 3, va arribar a reconèixer, tímidament, que a més del castellà, “les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes”, pel fet que ”les distintes modalitats lingüístiques, és un patrimoni cultural”. Certament que els valencians, malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament, encara estem molt lluny pel que fa a la normalització de la nostra llengua. Només cal repassar la Llei, i mirar la realitat del dia a dia.

    Així, el Preàmbul de la Llei afirma que “la Generalitat Valenciana té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i al lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en que es troba”. És important també remarcar l’article 1, que pel que fa al valencià, parla de “protegir la seua recuperació i garantir l’ús normal i oficial”. Això que està escrit i que com a Llei ha de ser obligatori, està molt lluny de la realitat. Quantes sales de teatre tenen una programació en valencià, i quantes en castellà? Quants diaris o revistes hi ha en valencià i quants en castellà? Quantes emissores de ràdio i de televisió hi ha en valencià i quantes en castellà? Quantes misses es fan en valencià i quantes en castellà? Quants mòbils o ordinadors estan programats en valencià i quants en castellà? Quantes escoles tenen l’ensenyament en valencià i quantes en castellà?...La diferència entre una llengua i l’altra, és abismal. Encara que l’article 17 afirme que “tots els ciutadans tenen el dret a expressar-se en valencià en qualsevol reunió, així com a desplegar en valencià llurs activitats professionals, mercantils, laborals, polítiques, religioses, recreatives, artístiques”, que lluny que queda això del dia a dia, quan anem al cine, al teatre, a missa, a l’hospital o a un judici! També l’article 18, diu que “el valencià i el castellà són llengües obligatòries als Plans d’Ensenyament dels nivells no universitaris”, i encara, l’article 23 parla que “els professors han de conèixer les dues llengües”. L’article 25 diu que “la Generalitat vetlarà perquè el valencià tinga una adequada presència a les emissores de ràdio i televisió i altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat”.

    32 anys després de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, encara queda molt de camí a recórrer per arribar a la plena normalització de la nostra llengua. Si amb l’aprovació d’esta llei, el valencià s’ha anat consolidant en l’àmbit educatiu, la llengua continua sent, encara, un motiu de reivindicació social. Gràcies a la llei, el valencià forma part del programa educatiu a les escoles en tots els seus nivells. Millor o pitjor implantada, el valencià hi és present. I eixe camí a fer, ens toca fer-lo a tots els valencians, sense desanimar-nos davant les dificultats que podem trobar, i que són moltes. Serà un camí llarg i difícil, però ple de satisfacció, per fer possible que el valencià siga una llengua normal en tots els àmbits de la vida: l’escola, l’Església, l’Administració, els comerços i botigues, els bars i restaurants, els mitjans de comunicació, els hospitals, les noves tecnologies, la investigació, les sales de festa i les discoteques, ...És així com el Poble Valencià arribarà a ser un Poble com els altres, amb una llengua normalitzada a casa i al carrer, al treball i a l’oci.

    M’agradaria fer un xicotet homenatge als llauradors, i als aficionats a la Pilota Valenciana, dos col·lectius que sempre han utilitzat i han mantingut viva la nostra llengua. Dos estaments de la societat valenciana, que mai s’han avergonyit de parlar en valencià, perquè el valencià ha segut, és i serà, la seua llengua, la llengua del camp, la llengua del trinquet. Com ha de ser també la llengua de l’escola, dels jutjats, dels esports i de l’Església, la llengua del comerç i de la sanitat.

    Pel fet que la nostra llengua ha estat durant segles sense ensenyar-se a l’escola, són moltes les paraules que hem anat perdent, i també en són moltes les que diguem incorrectament. Sovint sentim comentaris de què el valencià que s’aprèn a l’escola, no és el que es parla al carrer. Ací s’enfronten les generacions de xiquetes i xiquets escolaritzats en valencià, amb els pares que no ho han estat mai, simplement pel fet de què els ha tocat viure unes altres circumstàncies, uns altres temps o també per falta d’oportunitats. L’escolarització, l’estudi de la gramàtica, la sintaxi i la morfologia, són essencials per tal de parlar, i encara més, per tal d’escriure correctament la nostra llengua. Però els valencians hem recuperat el dret a escolaritzar els nostres fills en la nostra llengua pròpia, fa molt poc de temps. Durant segles i segles, l’escola era totalment en castellà, com també l’Església (que, encara ho és majoritàriament) i l’Administració pública.

    Quan la llei va eixir, hi havia alguns sectors de la societat als quals el text els pareixia insuficient. Altres pensaven que no calia cap llei i per tant, no estaven d’acord amb qualsevol actuació que modificara la situació de la societat valenciana. I altres finalment, miraven la llei amb recel, pel fet de ser partits polítics amb sigles dependents de Madrid. Realment pense que va ser una llei de mínims. Però també estic d’acord que sense esta llei, la nostra estimada llengua estaria desarmada, catatònica i amb una situació de coma irreversible. Millor això que res! Reflexionant amb la situació de conflicte que havia patit la societat valenciana amb l’anomeda Batalla de València, en referència amb els signes d’identitat, possiblement esta llei era l’únic camí viable. És una de les poques actuacions, que encara vertebren la nostra terra. Vull creure, necessite creure, que poquet a poquet, pas a pas, com la llavor que sembrada a terra va germinant, la nostra llengua retornarà “a la categoria i al lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en que es troba”. Només si tots els valencians assumim la protecció, la promoció, la defensa i el conreu de la nostra llengua, com un tresor que ens pertany, el valencià serà una llengua de futur. La llengua que hem heretat dels nostres pares, i amb la qual hem aprés a comunicar-nos amb ells, ha de ser una llengua viva. La llengua que hem de transmetre als nostres fills, no pot morir. No hem de deixar-la morir. 32 anys després, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ha d’anar conquerint nous estrats de la nostra societat, per fer possible que la “llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat”, arribe a ser una llengua normal, com ho és l’alemany a Alemanya, o el noruec a Noruega.

     1 comentari
    paco planelles
    paco planelles
    25/11/2015 09:11
    Las lenguas

    Realmente es un placer el leerte, En lo personal considero que las lenguas, sean propias o aljenas, son un patrimonio de la humanidad. Por lo tanto hay que valorarlas, enriquecerlas, y como al dolar, dejarlas fluctuar. .

    Pujar