6 d’agost de 2020 6/8/20
Per Jordi Bort
Raons i paraules - RSS

25 anys després de la mort del cardenal Tarancón

    El 28 de novembre de 1994 va morir el cardenal Tarancón i 25 anys després el seu record continua sent present. Per això cal recordar l’home que va treballar per acabar amb la unió de l’Església i l’estat. Un bisbe que va encapçalar l’aplicació del Vaticà II per a la renovació de l’església.

    Fa uns dies, amb motiu de l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos, s’ha tornat a parlar del paper decisiu de Tarancón en la separació de l’Església i l’estat, i cal recordar que l’actitud del nostre cardenal va ser la mateixa a Madrid-Alcalà, Solsona, Oviedo i Toledo, o com a president de la Conferència Episcopal, fomentant un espai de llibertat i de comunió.

    No tinc dubte que la orientació del papa Francesc de separar l’Església del poder polític ha facilitat la exhumació de Franco. Els silencis són molt importants i expressius. Tanmateix, en 1982, dos principals referents de l’episcopat espanyol, D. Vicente Enrique i Tarancón i D. José María Bueno Monreal, cardenal de Madrid i de Sevilla respectivament, van ser amonestats severament pel papa Wojtyla per la seua actitud de neutralitat política. Un sector de l’Església va acusar estos dos prelats, durant la transició democràtica, de descristianitzar Espanya. El Papa Wojtyla els va recriminar no haver defensat amb més energia l’essència catòlica d’Espanya, ja que a Joan Pau II li desagradava la Constitució, que per referèndum havia votat el poble espanyol. El papa considerava que aquella Constitució no responia al desig de l’Església.

    De Roma bufaven aires d’un conservadurisme irrespirable, que no suportaven la llibertat d’esperit de Tarancón. Per això el seu relleu va ser inusitadament ràpid. Sobretot si el comparem al temps transcorregut en altres relleus episcopals, des de la presentació de la renúncia als 75 anys.

    Tarancón entrà a Madrid amb el desafiament i l’oposició dels sectors eclesiàstics més pròxims al poder polític i dins l’Església. I amb tot, els 12 anys com a arquebisbe de Madrid-Alcalà, van posar de relleu la capacitat creativa i el diàleg del cardenal de la Transició. Moltes vegades va ser difamat i criticat, fins i tot vulnerant els drets personals, interceptant el seu correu postal personal.

    La veu de Tarancón continua ressonant en tots els qui volem una Església lliure, senzilla, oberta i dialogant, com la que va impulsar el cardenal valencià. La nova primavera que ha encetat el papa Francesc, i que tan costa que arribe a l’Església espanyola, està en sintonia amb el cardenal Tarancón. Després d’un llarg hivern, en el qual Tarancón pareixia que fora el “responsable” de tots els mals de l’Església espanyola, amb el papa Francesc ha renascut l’esperit “taranconià” de llibertat, de diàleg i de corresponsabilitat eclesial. L’esperit “taranconià” no és més que aplicar el Concili Vaticà II.  No és casualitat que les orientacions del Papa Francesc, de separar l’Església del poder polític, han facilitat l’exhumació de Franco. Des de Roma no hi ha hagut confrontació, ni condemna. Només l’oposició del prior del Valle, que amb la seua actitud ha segut sorprenent, sobretot després d’una votació al congrés dels diputats sobre la Memòria Històrica, on tots els partits polítics van votar a favor de la exhumació de Franco. A més també hi ha hagut una sentència del Tribunal Suprem que l’avalava i diverses manifestacions del Vaticà de que no s’oposaven l’exhumació. L’orde del cardenal de Madrid, amb l’aval de Roma, va obligar definitivament al prior, cedir i obeir la llei. D’esta manera el papa Francesc recupera l’esperit que va impulsar Tarancón en el seu servei a l’Església i a la societat.

    L’Església va estar present en tots els esdeveniments de la Segona República, la Guerra Civil, l’ambient de postguerra i el franquisme. Es va vore atrapada per uns esdeveniments que la van obligar a prendre una postura clara i definida, així com donar el seu judici sobre molts d’ells. No és lícit jutjar aquells fets i la postura de l’Església d’aquell moment en la mentalitat dels nostres dies; però tampoc és just oblidar aquella actuació concreta de l’Església, que va influir més tard en la societat i en la vida política i eclesial. S’ha escrit molt sobre esta etapa de la vida espanyola i de la vida de l’Església des de punts de vista diversos i fins i tot enfrontats. Espanya és conseqüència d’aquells fets històrics. Uns defenen oblidar per a no remoure ferides i altres no voler perdre la memòria per a que no es torne a repetir aquell fatídic i molt lamentable episodi de la nostra història. Del que sí que estic convençut és de que cal mirar a figures com el cardenal Tarancón per a poder construir el futur amb serenitat i pacificació. Per a no perdre el rumb i tindre sempre posada la mirada en el bé comú, lluny de crispacions i conflictes, insistint en l’anàlisi rigorós dels fets i les causes que el provoquen. És necessària una exposició clara i desapassionada per a poder explicar les dificultats que en estos moments té la nostra societat en el camp cívic, el món polític, la situació territorial i la vida eclesial.

    De sacerdot jove, ordenat en novembre de 1929, Tarancón va viure la Segona República, com a coadjutor en la parròquia de Vinaròs, un canvi ambiental de religiositat fins a un d’anticlericalisme. El cardenal de la Transició va recórrer els camins d’Espanya veient com es preparava el clima per a la Guerra Civil i s’anava intensificant, per desgràcia, les dos Espanyes, que a vegades hui semblen ressorgir. En Galícia, fora del front de batalla, Tarancón va viure l’exaltació dels sentiments de la religiositat i el patriotisme que es projectaven sobre una part de la societat que es volia imposar per les armes. En els anys de postguerra va haver d’actuar amb responsabilitat eclesial en una societat trencada i partida per l’odi, quan molts volien, amb finalitats polítiques o interessos materials o econòmics, aprofitar-se de la victòria.

    En la seua primera carta pastoral com a bisbe de Solsona, Tarancón analitza la situació de la diòcesi: “¿no es verdad que acabada la guerra, hace falta todavía ganar la paz?”. Un interrogant basat en un realisme clarivident. Tarancón s’adonava del moment que vivia la societat: “ahora ni hay paz internacional, ni hay paz política y social, a pesar de la paz más aparente que real, que oficialmente celebramos”.

    La visió de Tarancón va ser sempre treballar pel foment de la pau, la llibertat religiosa i el diàleg interreligiós. El Concili Vaticà II, el 7 de desembre de 1965, va aprovar la llibertat religiosa, avançant-se a la Constitució Espanyola de 1978, assumint el dret de la persona i les comunitats a la llibertat social i civil.

    El debat i la llibertat no estan per a vèncer en si mateix, sino per a il·luminar i guiar a la societat i raonar el comportament de l´Església i la seua missió en el món. És necessari imposar sensatesa i racionalitat als conflictes. De la mateixa manera que ho va viure Tarancón, així ho hem de viure hui en la nostra societat. El Papa Francesc ens recorda que la “llei no porta a  aconseguir els objectius de la funció penal”, sinó que és necessària una “adaptació de la llei a la situació concreta dels casos i de les persones. Per este motiu el Papa demana a persones apassionades per la justícia, que la llei estiga al servei de la justícia. És evident que l’Església  ja ha perdut el seu pes hegemònic, però continua tenint un paper de missió, animant als fidels a treballar pel bé comú, evitant crispacions inútils i actituds agressives.

    Tarancón va haver d’assumir en els posteriors anys, responsabilitats importants de govern, dins l’Església que afectaven a la dinàmica social i política, que el van fer patir amargament. Per això en este 25è aniversari de la mort del cardenal Vicent Enrique i Tarancón, cal reivindicar i valorar el seu paper i la seua trajectòria a favor d’una Església independent, i també la seua aposta per una Església renovada, fidel al Vaticà II.

    El papa Francesc segueix la mirada i la valentia del cardenal Tarancón. Per això torna a ser el moment de reivindicar l’anhelat Museu Tarancón a Borriana, lloc on es podria estudiar la figura i l’obra del nostre cardenal. Fer realitat el Museu Tarancón, seria una aposta de futur, ja que seria útil per a tots, perquè d’esta manera guanyaríem en serenitat, en identitat i en rigor per donar llum a la nostra societat.

     

    Pujar