elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Nadala

    Una de les imatges típiques de postal que simbolitzen els Nadals, podria ser la d’un xiquet a peu de carrer, embotit en roba d’hivern i amb les manetes a les butxaques, contemplant bocabadat i amb els ulls com a plats algun parador comercial primorosament il·luminat, d’eixos que tants se’n veuen estos dies de freds primerencs als nostres pobles. En eixa imaginària postal nadalenca, trobem l’essència de la pròpia festa: xiquets i comerços, consumisme i infància, clients preferents de les festes. De fet, els xiquets potser que siguen l’últim nexe d’unió entre la vessant religiosa i laica dels Nadals.

    Jo mateix em veig dins d’una postal pareguda quan aquella Borriana dels anys 50, a l’eixida del cole, hipnotizat davant dels ”escaparates” de Leopoldo Bornay del Raval, i de la drogueria de Agustin Ríos del carrer Sant Vicent, punts d’obligada parada diària per a decidir quins joguets m’havien de deixar la nit de reixos. Se’m feia difícil anar-me’n, sobretot si ficava els nassos algun altre xiquet, i d’allí no me n’anava fins que no quedara ni rastre d’algun possible competidor en un radi d’un kilometre. Tot i que els records s’esdevenen un poc espessos quan tracte de rememorar els joguets dels meus delers, encara em venen al cap el tren elèctric de Payá, y els Juegos Reunidos Geyper, dos dels meus “Rose bud” particulars.

    Però dels encants nadalencs d’aquells dos establiments del poble, també recorde vivament un altre detall: les llumetes de colors. De fet, crec que a aquella casa de Bornay del Raval vaig vore el primer arbre de nadal il·luminat amb bugies de colorins centellejants. Em va impressionar tant, que no sé per què no em vaig fer “llumero” de professió. Allò era el més paregut, dins del món real —la Borriana gris i laboriosa dels 50—, a les pel·lícules d’animació de Disney. Encara hui, si em feren dir alguna cosa d’estes festes que conserve alguna màgia del anys de la innocència, a més de la nit de Nadal, l’arroç amb pilotes, els tarrons i les estrenes, em quedaria amb l’onírica il·luminació nadalenca. Encara em quede com fava davant d’un arbre il·luminat amb peretes de llums de colors.

    Trobe recarregada i barroca (encara que no necessàriament exenta de bon gust) la decoració nadalenca a base de llaçades de fantasia, pinyes pintades de purpurina, boles i bugies multicolors, capses de regal buides empaquetades en lluents papers i celofà policromat, calcetins i penjolls naturalístics de diversa espècie, etc. Per contra, les ornamentacions a base de llums de colorins dels carrers, dels arbres o del betlem, no sé per què, em toquen una fibra profunda, són eternes. Crec que els meus somnis més feliços estan il·luminats amb llums de colorins dels Nadals.

    He estat cavil·lant sobre este tema, i la lògica dels raonaments em duen inevitablement … als orígens de la humanitat. Em perdonaran vostés per anar-me’n tan lluny, però és així com ho veig. El domini del foc va representar molts avantatges evidents: protecció davant dels depredadors nocturns, energia calorífica per combatre els freds estacionals o latitudinals, la possibilitat de guisar els aliments, etc. El domini del foc significa la clara superioritat de l’home respecte dels demés animals, entre altres coses perquè no només significava la victòria sobre el fred (la mort) sino sobre l’obscuritat (la por, la superstició), ja que el foc, a més de calor també és llum. Amb el foc podem convertir la nit en dia, i ací trobe la clau que buscava.

    Les festes nadalenques, tot i que amb una espuma superficial de llarga tradició festiva religiosa, tenen profundes arrels astronòmiques i antropològiques, en estar edificades sobre els dies més curts de l’any, els solstici d’hivern. Per tant, la il·luminació és en esta època particularment significativa i necessària, i s’esdevé tot un símbol del control de l’home sobre els cicles que imposa la natura, sobre l’estacionalitat previsible.

    Amb tot, és evident que ja no il·luminem els carrers amb torxes de foc, sinó amb electricitat: aquesta fou una segona revolució de carácter tecnològic a la que ben prompte ens hem acostumat. Caldrà recordar que la Borriana de fa cent anys fou pionera provincial pel que fa a la implantació del servici elèctric domiciliari? O que el primer llibret de falla de l’Escorredor d’abans de la guerra tractava precisament sobre això, i que no tot lo món veia amb bons ulls eixe canvi a favor de l’electricitat?

    Amb la pereta d’incandescència d’Edison, vingué la possibilitat de fragmentar la llum blanca en els diversos colorins de l’espectre, amb filtres de vidre i plàstic de colors, després amb llums de neó, etc., i així vam poder jugar amb els colors de l’arc de San Martí vestint el nostre hàbitat de fantasia. Vida és color, diriem, parafrassejant el nom d’un famós àlbum de cromos. A l’hivern no n’hi ha moltes flors ni primavera, pero amb la il·luminació nadalenca demostrem que podem jugar a canviar-li el cicles a la despietada natura. Pensem que després de tot, ella també en sap d’això, perquè allí on assolix el màxim desenvolupament, triomfa el colorit: peixos, cargols i madrèpores d’esculls coral•lins, aus multicolors de les selves tropicals, etc. Hem lograt convertir el foc primigeni en focs artificials, la pereta de llum blanca en llumetes de colors que representen l’absència de por i l‘alegria de viure, el legítim orgull de pertànyer a la raça humana malgrat tot, el triomf definitiu de la civilització, la ciència i fins i tot l’art, sobre l’eterna i freda negror de la nit.

    No vull caure en la tentació de relacionar l’actual crisi i el dispendi d’energia elèctrica del món capitalista, ni subratllar l’aspecte consumista de les festes, contrari a un sentit més trascendent de caràcter espiritual o cristià (per cert, fou una llum enmig de la nit, la que va guiar els reixos d’orient), etc. En definitiva eixe dircurset antinadalenc és un poc vell i “conyàs”, i no cal sermonejar ningú com fan els retors. Simplement vull transmetre-vos els meus desitjos perquè el futur que ens espera i que està ahí, al cantó, no represente un retrocés envers la vida en blanc i negre.

     

    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 14 comentaris
    Juanvi
    Juanvi
    21/12/2011 12:12
    Ieep..!!

    Jo també vullc anar! Era al Clot no?

    Pujar