17 de novembre de 2019 17/11/19
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

La mar morta

    És una denominació amb ressonàncies de poema romàntic d’inspiració marinera, però no. La gent de Borriana —almenys els de la meua generació—, sabem que no es refereix a cap cosa de signe literari, sino que és així com es coneixia popularment la platja de la dàrsena del Port, hui desapareguda després que el Club Nàutic i les altres construccions portuàries hagen anat configurant l’actual fisonomia del recinte.

    Recorde aquells estius de finals dels 50 i principis dels 60, quan vivia amb la meua família en un del xaletets adosats del final de la carretera del Port, davant de l’estació de la panderola i del cinema d’estiu. Una magnífica filà ininterrompuda de plataners d’ombra aplegava des d’allí fins al poble i arrecerava la vieta del trenet de la carretera. Aquestos arbres es van talar per motius de seguretat vial, arboricidi que em va doldre en l’ànima, no només per la devastació, sino perquè diariament em recorria la carretera en bicicleta i m’havien arrabassat tota aquella frondositat protectora.

    En realitat la transformació urbana de la nostra mar en els últims 10 lustres ha sigut molt més abismal que la de de Borriana-city, encara que per fortuna, lluny encara de la que han patit Benicàssim o Benidorm, posem per cas. En aplegar al Port et trobaves de nassos una espècie de torre cilíndrica (era un dipòsit d’aigües potables?) als peus de la qual parava l’autobús de Canós. Aleshores les carreteres paral•leles a la costa encara no estaven asfaltades i els pocs vehicles que circulaven alçaven molta pols, com en el far west.

    En aquells anys, l’avinguda del Port, lluny de presentar l’aspecte actual, es semblava a Les Terrasses o a l’actual Sant Gregori més que a altra cosa. On hui s’alça la muralla d’alts edificis que tothom coneix (van començar a sorgir la dècada dels 60), hi havia una tirera discontínua de xalets, canyars i barraques que encara deixava vore tota la serra d’Espadà (vegeu foto). Entre la futura avinguda i la mar morta, campava una gran extensió d’arenes naturals, amb dos casones residencials d’autoritats portuàries, més un vell “tinglao” relíquia del passat, una espècie de parking-taller de barcasses, a l’espera de ser calafatejades, reparades o pintades. Posteriorment es va desmuntar aquesta estructura, i durant alguns anys les velles embarcacions van quedar al descobert. Algunes eren grans com l’arca de Noé, i s’estaven a la intempèrie falcades i apuntalades sobre l’arena. D’unes altres, mig trencades, ennegrides i menjades pel sol, tot just quedava la carcassa, com un esquelet de balena. Recorde que ens agradava abordar-les i jugar a pirates i mariners, somniar que haviem desembarcat en l’illa del tresor.

    El calor d’estiu acentúa certs efluvis que encara hui serve intactes en la memòria, com ara l’olor dolceta del fenoll, de l’olivarda, de la herba melera i l’artemisa, mesclades amb la pudor d’excrements o de peix podrit ressecats pel sol. Les xàrcies de pesca i el femer de darrere del “Comedor” (aleshores no existien els contenidors ni les borses de plàstic) eren escorcollats per aquell pirata de la mar morta que era jo, que tractava d’augmentar el seu tresor de cargols punxosos i de tapeta, estrelles de mar, crancs, xapes de Pepsi-Cola, més alguna capseta de mistos amb caricatures de futbolistes de la lliga espanyola dels 60.

    Ma mare quasi sempre preferia dur-me a banyar a la mar morta, perquè no hi havia turbulències ni corrents perillosos. Així i tot es va cobrar el seu peatge, ja que en aquelles aigües, sempre més tèrboles i menys braves que les de la platja de l’Arenal, vaig perdre el segell d’or de la comunió amb les meues inicials. L’altra platja la deixavem per als diumenges, quan podia acompanyar-nos el pare. En alguna ocasió ma mare preparava en una fiambrera unes delicioses lloganisses en tomateta, berenar-sopar que liquidavem en entrepà, còmodament asseguts sobre l’arena, després d’un bany vespertí i abans de regresar a casa.

    A vora mar es podien llogar les barquetes de Sanz per a pescar dins del port, o bé nadar (es podia accedir a una plataforma de fusta flotant per a prendre el sol) o simplement fer un passeig remant per la dàrsena, luxes hui prohibits. Vull recordar ací Manolo Sales López, bon amic de mon pare (morí jove, l’any 1963) qui em va ensenyar a nadar quan jo encara tindria cinc o sis anys, llançant-me sense contemplacions dins del port des d’una d’aquelles barquetes. Ja més fadrinet, inoblidables també foren aquells matins d’estiu amb la colla d’amics i amigues (perdoneu que no cite els noms de tots), quan anavem a nadar i a refrescar-nos en la barqueta de Blai, fins la reraguarda de l’escullera de llevant, a la mítica plageta de les monges.


    En aquells anys, el port vivia un període esplendorós de gran activitat comercial. Ja existia el “Comedor” i l’altre “Tinglao” on els pescadors guardaven les arts de pesca. Recorde que hi havia un tancat de canyes (anomenat “el canyís”) on es cel•lebrava ball i actuació musical cada diumenge, una espècie de “Llar Fallero” mariner. A prop d’allí m’ensenyà mon pare a muntar en bicicleta . Daltra banda, com oblidar l’enderrocat “muret” fronterer amb l’Arenal, lloc oficiós de reunió, catedral del lligue dels adolescents d’aquells remots “veranos azules”? Allí concorrien cada vesprà amb els vespinos o la bici, principalment a la zona del mur de davant de l’església del port, que resultava més amanoset.


    El despertar dels sentits i de les sensacions genera moltes experiències inoblidables. Podria escriure un llibre sobre aquells primers estius que van marcar la meua vida, i que podria titolar com el present article. Però també, per què no, “El Rajolí”, “Casa Alfredo”, “El Pou de les Aranyes”, “El Muret”, etc... Pense que he sigut molt afortunat perquè he pogut viure i conéixer el paradís terrenal, i per tant ja no em cal que ningú me l’explique.

    (Fotografies: Postals Comas Aldea)

      

     7 comentaris
    Joan
    Joan
    27/05/2010 10:05
    Ulmus minor

    http://www.google.es/images?hl=es&rlz=1T4GGLJ_esES211ES211&q=ulmus%20minor&um=1&ie=UTF-8&source=og&sa=N&tab=wi pues va a ser que si que és este... che que parit!

    ocultar
    La mar morta
    Pujar