17 d’octubre de 2019 17/10/19
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Històries de grills (2)

Que el nostre terme siga d’origen sedimentari costaner, amb abundants estanys  i marjaleria, és un bon argument per a suposar que ací sempre ha hagut una una rica odonatofauna (fauna de libèl·lules) (1). Esta  situació començà a canviar de forma dràstica el darrer quart de segle, amb les fumigacions i l’ús generalitzat de diversos contaminants.

 Com explicava en l’anterior article, la meua relació amb les libèl·lules no és la pròpia d’un entomòleg. Però en realitat sempre he tingut el cap ple de grills, i mai he deixat d’admirar-los amb absorta curiositat. Les diferències entre espècies dins de les libèl·lules són molt subtils, atés el dimorfisme sexual i que no sempre et pots fiar del primer colp de vista per a identificar-les correctament. Compaginant les meues observacions i els treballs d’especialistes consultats, crec que puc donar un catàleg incomplet però fiable de les espècies més comunes a Borriana.

Els entomòlegs distingueixen dins dels odonats (1) dos subordres (làmina 1): el primer inclou els que ací diem torerets (zigòpters) i l’altre els parots i parotets (anisòpters). A la làmina 1 queden visualment clares les diferències: a part de l’aspecte general, els torerets (zigòpters) tenen quatre ales iguals (C) que pleguen verticalment en estat de  repós, mentre que als parots i parotets (anisòpters) les ales anteriors i posteriors tenen formes diferents (D) i quan descansen les estenen en posició horizontal (Figs. 6 a 9).

  

Els zigòpters o «toreros» (tenen el cap com Manolete) viuen discretament als herbassars dels sequiols i aigües dolces de poc corrent o estancades. Tenen un vol delicat i vagorós, i els agrada reposar dissimulats entre la vegetació, amb la qual es mimetitzen. En contrast, els parots i parotets volen ràpida i enèrgicament, podent inclús viatjar erràticament, lluny de l’estany que els ha vist nàixer. Recorde els torerets de color roig i verd (Ceriagrion tenellum, Lestes virens) (figs. 2 i 3), però sobretot eren més comuns els d’abdomen blau amb bandes negres (Ischnura elegans, Cercion lindeni) (figs. 4 i 5).

 

  

El  gegant del grup era Calopteryx haemorroidalis (2) (fig. 1), un luxe faunístic de la Tanda de quan preníem allí el bany i la séquia encara conservava els marges coberts d’espessa vegetació. Nosaltres déiem als Calopteryx «espirits», nom local ben interessant que expressa molt encertadament la impressió que et causaven aquestes «animetes» de les séquies, quan les veies volar vestides de dol d’eixa forma característica vacil·lant, de forma pareguda a certes palometes. Els espirits són de color violaci quasi negre, colors exclussius dels mascles, com una vídua negra. Fa molts anys que ja no en veig per Borriana: mala senyal, perquè la presència d’aquestos insectes és indicadora d’aigües netes ben oxigenades.

Si comparem les formes de volar, els torerets serien catxirulos, i helicòpters els parots i parotets. I seguint amb les equiparacions, si per als xiquets els torerets eren codiciades peces de caça menor, els parots representaven la més preada caça major. Des del punt de vista entomològic, les disparitats entre “parots” i “parotets” (augmentatiu i diminutiu de “pare”) van més enllà de les diferències de mida, i de fet es classifiquen en famílies distintes: els parots són èsnids, i els parotets libel·lúlids.

Els parots són criatures vigoroses. En sujectar-los pel tòrax entre els dits, notes les fortes vibracions produïdes pels poderosos músculs de les ales, unes patetes apegaloses i una boca muda però expressiva que obrien i tancaven mostrant les mandíbules, com reclamant la justa venjança que exigia la humiliació que significa per a un depredador sentir-se presoner. Em fascina la transparència reticular de les ales membranoses, en contrast amb els caleidoscòpics colors del cap i la cua (en realitat és l’abdomen). La cara és com una màscara guerrera amb ferotges mandíbules i dos ulls globosos lluents com el vidre, autèntica obra mestra de la natura que els de la colla codiciàvem com si foren pedres precioses.

Puc citar tres espècies de parots de les nostres marjals amb seguretat, per a mi autèntiques joies de la natura: Aeshna mixta, Anax parthenope, i el mític parot blau Anax imperator. Vos confesse que fins i tot quan hui els veig fotografiats (Figs. 6 a 9) encara desperten dins meu vives emocions soterrades fa molts anys. Les variants de colors entre mascles i femelles, encara multiplicaven la sensació de diversitat.

  

  

Una de les formes de capturar-los era a l’aguait, esperant que l’animal es posara a  descansar sobre una planta, aprofitant-ne el repós per a pessigar-lo de la cua (abdomen) o agarrar-lo d’una sarpà. L’altra era atrapar una femella viva, nuar-la a un fil i fer-la volar en captivitat perquè servira de reclam als mascles desitjosos d’emparellar-se.

Visitar els sequiols era com anar de safari. Els participants d’una caçera de lleons a l’Àfrica negra podran haver viscut més perills, però no emocions més intenses. Els parots volen infatigablement a ras d’aigua, patrullant gelosament el seu territori sequiol amunt i avall, repetint el mateix itinerari infatigablement. Eixe fort instint territorial els costava la vida: els esperàvem amb canyes sense desfullar o amb manolls de trenca-dalles (Aster squamatus), i quan passaven per davant: ZAS! Després buscàvem les despulles del  pobre animalet surant en l’aigua o entre la vegetació aquàtica: «ja el tinc, ja el tinc!». Amb els caps filàvem collars que exhibiem com gloriós trofeu penjant del coll, com els indígenes de Papua Nova Guinea. Erem uns autèntics salvatges!

(Continuarà)

……………………………………………………………………………..

(1) Odonat significa “mandíbula dentada”. Recordem que els parotets són especialistes en la depredació aèria d’altres insectes alats (com ho són els falcons en el món de les aus), i d’origen molt antic: van sorgir als boscos tropicals del Carbonífer de fa 300 m.a., on l’absència de depredadors féu que assoliren mides gegantesques.

(2) L’epítet específic “haemorroidalis” és una broma de P.L. Vander Linden, l’entomòleg belga que el 1825 va publicar i batejar aquesta espècie. La part ventral dels últims segments de l’abdomen del mascle és d’un color roig carmesí que destaca sobre el violeta-negre de la resta, detall que inspirà l’ocurrència de l’autor (és veu clar a la foto 1).

© Il·lustracions: Làm. 1: dibuixada a partir de Hª Nat. P. Cat., Vol. X, pg. 110;  Calopteryx virgo: G. Booch, http://www.biodiversidadvirtual.org; Lestes virens: R. Sánchez Muñoz; Ceriagrion tenellum: Ricardo Menor, www.fotonatura.org ;  Ischnura elegans: www.arik37.com; Cercion lindeni: www.abfotografia.it; Aeshna mixta, www.bakgrunder.se ; Anax imperator, es.wikipedia.org; Anax parthenope, commons.wikimedia.org.

 8 comentaris
RR
RR
26/10/2013 01:10
A Vicente G.M.

Eixa extraordinària explossió demogràfica de parotets que vosté ens relata, recorda el que afecta les llagostes (“grills de serres”) migratòries africanes, quan formen eixos núvols viatgers que cauen sobre els cultius i ho devoren tot en qüestió de poques hores. És un fenòmen cíclic que afecta també altres poblacions d’animals, encara que no sabia que també als grills. Li enveje haver pogut viure eixa extraordinària experiència: imagine que serà com vore nevar copiosament al nostre terme en ple hivern. L’estat actual de la Bota, eixe paratge borrianenc tan “emblemàtic” per a moltes generacions, és una mostra més del lamentable abandó general que patix el ric patrimoni rural del nostre poble. Els nostres dirigents patixen d’una miopia política que fa només tinguen ulls per a la costa.

ocultar
Històries de grills (2)
Pujar