20 de novembre de 2019 20/11/19
Per diversos autors
La Palestra - RSS

Un matí a l'Alan Kurdi

    FOTOS
    Un matí a l'Alan Kurdi- (foto 1)
    Un matí a l'Alan Kurdi- (foto 2)
    Un matí a l'Alan Kurdi- (foto 3)

    Navega lent, a dures penes arriba als huit nusos, nou si les condicions són molt favorables (uns 15km/h), però ho fa amb fermesa i amb la convicció que la seua missió és de vital importància. Es tracta de l'Alan Kurdi, el vaixell de rescat de l'ONG alemanya “Sea- eye”, que durant l'última setmana ha estat atracat en el port de Borriana per a reparar els danys produïts en la seua última missió i preparar-se per a eixir de nou a aigües del Mediterrani

    La seua tripulació són gent que tenen el seu treball, la seua vida, cadascun és d'un lloc diferent “hi ha gent de l'Uruguai, del País Basc, de València,francesos, alemanys… però a tots ens uneix un objectiu comú, salvar vides”. Són les paraules d'Alejandra, la responsable de l'ONG que ens rep amablement en el vaixell. “Jo mateixa sóc mare, jubilada, navegant, voluntària, i fiscal-advocada, encara que això últim és el menys important”, assegura amb un somriure.

    El vell vaixell, que requereix de moltissim carinyo “procedeix d'una donació d'un ciutadà alemany”, ens continua comptant. És un vaixell estable amb el qual ja hem rescatat a prop de 1.000 persones en set missions.” Anteriorment teníem un més xicotet, el Sea-Fox”, amb el qual rescatem a més de 5.000 persones”.

    Troben problemes per a portar a la costa als migrants, als qui han tingut la sort de rescatar amb vida. A vegades tarden cinc dies a arribar a la zona de rescat i ara el problema és el desembarcament de les persones, perquè poden tindre'ls fins a 1112 dies en espera que els polítics arriben a un acord. Mentrestant tots romanen a bord, en condicions infrahumanes, amb bebés i dones en molt mal estat. “Algunes vegades també trobem a gent sense vida, però no deixem a ningú en la mar. Els introduïm en bosses estanques i els portem al port”.

    Mentrestant, la dreta i l'extrema dreta els acusa de fer tractes amb els traficants de persones, de cobrar 1.000 euros per persona rescatada. “A l'ultim que em va dir, quant cobres per negre rescatat? Li vaig mirar als ulls i li vaig dir que això no s'atrevia a dir-m'ho davant un jutge.” contínua dient-nos amb veu ferma. Això és molt dur, li comente amb la veu un tant febla. “Si.., em respon, però ací es ve plorat de casa. No hi ha temps per a sentir-se mal”

    A hores d'ara de la conversa el silenci és absolut, fins i tot els xiquets que ens acompanyen en la visita observen i escolten amb la màxima atenció.

    Ens continua contant que la capacitat del vaixell és de 65 persones, sense incloure a una tripulació formada pel capità el segon d'aborde, dues infermeres, els cuiners… tots ells voluntaris, gent que es juga la vida en alta mar perquè uns altres no la perden.

    Alejandra continua amb la seua explicació, ens indica que ells no reben informació dels traficants, com insinuen alguns polítics malintencionats i la premsa que els dóna cobertura. “Normalment els centres de control marítim llancen un senyal d'alerta (centre SAR de Malta com el de Tunez) després de rebre l'alerta per part d'algun pesquer de la zona que ha albirat a l'objectiu. “Nosaltres rebem el senyal d'alerta llançada i anem al rescat sense saber que ens trobarem. Estem a costa de que ens avisen. Abans que puguem accedir hem d'esperar que arribe l'autorització des del Centre de rescat de Roma o de Malta. A vegades, quan arriben els permisos ja han arribat els guardacostes libis, armats amb metralletes i ací ja no podem fer res. Intenten abordar-nos, realitzen dispars a l'aire per a dissuadir-nos…” “Ara mateix no podem desembarcar en cap port encara que a Malta, no ens deixen entrar però s'acosten al vaixell i els recullen” apunta Alejandra amb convicció.

    Iñigo, un professor d'universitat basc que realitza les vegades de suport logístic i a vegades de capità de l'Alan Kurdi, pren el relleu d'Alejandra i ens ensenya el vaixell. La sala de màquines, la balisa per a les emergències, les dues zodiacs que ixen ràpidament al rescat dels nàufrags una vegada localitzats, la infermeria… els homes rescatats es situen en la part superior de la nau, les dones i els xiquets en la coberta inferior, una miqueta més resguardada, ens asseguren. Mai hi han conflictes entre ells, encara que, en ocasions, al vore la costa, es llança algú a l’aigüa, fruit de la desesperació, en l’esperança d’arribar nadant.

    I així transcorre el matí per a nosaltres, la gent d'Esquerra Unida de Borriana, que no celebrem el genocidi del 12 d'octubre i preferim acostar-nos al nostre port, amb els nostres xiquets, per a portar aliments i roba per als refugiats que l'Alan Kurdi rescatarà en la seua pròxima missió que s'iniciara dilluns que ve dia 14 d'octubre.

    Estem segurs que la nau de l'ONG alemanya rescatarà a molta més gent, encara que nostre més ferm desig seria que no hi haguera necessitat de rescatar a ningú més. Però sabem que això és impossible, almenys ho serà mentre continuem tenint als governants que tenim hui dia tant als nostres països com en les butaques de la UE. Uns dirigents capaços de parlar de solidaritat amb els immigrants al mateix temps que tanquen els ports negant-los l'entrada a Europa, condemnant-los a morir en aigües de la Mar Mediterrània, aqueix Mare Nostrum que alberga en les seues profunditats milers de cossos d'éssers que van perir buscant una oportunitat, l'oportunitat de viure sense por.

    Per a nosaltres, la gent d'Esquerra Unida no hi ha murs, no hi ha tanques, no hi ha ports tancats, només existeixen persones ofegant-se a la meitat de la mar, demanant que algú els rescate i els brinde l'oportunitat de viure amb un mínim de dignitat.

    Nosaltres no creiem en els drets dels espanyols o en els dels europeus, com molts dels patriotes que abraçats a una bandera proclamen, al mateix temps que demanen que se'ls tanquen les portes d'entrada als qui fugen de la guerra, de les violacions, de les tortures, de la mort segura.

    Nosaltres, la gent d'Esquerra Unida creiem en els drets de les persones, sense importar-nos el lloc en què van nàixer, ja que això no és més que un fet circumstancial, un accident. Creiem en la justícia social, en la solidaritat, en un altre model de vida allunyat dels comportaments aporofobjcs i xenòfobs que tant abunden. Per això no acudim a desfilades en els quals se celebra el genocidi dels pobles indígenes de l’América llatina per part dels nacionalistes espanyols i preferim posar-nos del costat dels qui, de manera desinteressada, entreguen part de la seua vida per a salvar la d'una altra gent que, sense la seua ajuda, es veurien abocats a una mort segura. Per això, el dia de la “Hispanitat” decidim acostar-nos amb els nostres fills a l'Alan Kurdi, a donar-nos un bany d'humilitat, un bany d'humanitat.

    ocultar
    Un matí a l'Alan Kurdi
    Pujar