15 de desembre de 2019 15/12/19
Per José Albalat
La Columna de Jose - RSS

L'Aixeta

     Ja érem a mitjan de juny i es notava la calor. A Castelló, les nits eren interminables per la calor. Els veïns eixien al carrer per prendre la fresca o eixien als balcons fins altes hores de la nit. Entre la calor, els murmuris de les converses al carrer i els xiquets jugant fent molt de soroll, u no podia pegar ull i et posaves nerviós perquè havies de matinar per a acudir al treball. No paraves de beure aigua fresca de la nevera. Al beure tant, el cos et demanava anar al lavabo per a pixar i t'aixecaves del llit tot banyat per la suor i quan et gitaves no més hi feies que pegar voltes fins que t'adorgueres.

    La família acordà traslladar-se a l'apartament que posseïen a Benicàssim doncs hi feia més fresqueta i podies dormir amb més pau. Estava l'inconvenient de fer més viatges a Castelló tots els dies però ho compensava la tranquillitat de la nit, la frescor i a més a més prenies el bany a l'espaiosa platja o a la tranquilla piscina.

    Ja collocats a l'apartament hi havia temps, després de sopar, per a passejar pel passeig junt a la platja on respiraves la humida brisa que feia anar-se'n al pegallós calor. Encara no hi havia arribat l'aglomeració d'estiuejants i podies gaudir de la pacífica passejada.

    Baixat el sopar et gitaves perquè l'endemà hi havia d'anar a treballar, matinant més pel desplaçament fins a Castelló.

    Tot anava normal fins que una nit estant gitat, gaudint de la silenciosa nit, m'aplegà a l'oïda el so d'una gota d'aigua. Uns quants segons més tard, altra vegada. Vaig pensar que podria ser les gotes d'aigua que resten a l'aixeta però la gota continuava molestant i més encara pel silenci que regnava a l'apartament. Em pareixia el soroll de la gota com petites explosions. Tota la meua ànima es preguntava d'on venia el so.

    Per la distancia al llit, després de fer ràpids càlculs vaig aplegar a la conclusió de què la gota queia de l'aixeta del primer lavabo. No parava la condemnada. Per fi em vaig fer l'ànim i em vaig alçar. Mig dormint i amb mala gana em dirigí al primer lavabo, vaig encendre la llum i allí estava reptadora, com si em fera burla, fent-se la desentesa com si no passara res. ¡Xap!¡xap!¡xap! La vaig mirar amb odi i per acabar ràpidament vaig obrir i tancar l'aixeta en un moviment brusc. Amb cara de fàstic i amb tota força de la mà vaig collar la clau. Tota la ràbia que li tenia i tot l'enuig el vaig depositar en l'aixeta. L'apartament quedà en total silenci. Poc a poc vaig anar a la cambra, no s'oïa res. Una vegada gitat tota la meua oïda es concentrava al lavabo però hi era tot silenci. Li havia guanyat la lluita. Sense adonar-me´n em vaig dormir.

    Al treball no deixava de pensar amb l'aixeta, intuïa que em faria una mala passada però no fou així. Passaren uns dies. Un divendres després de la passejada em vaig gitar i quan quasi es tancaven els ulls, com un eco entre muntanyes  aparegué el ¡xap! de la maleïda gota. No m'ho creia però era veritat. La gota, amb altivesa i sorna, em reptava, em desafiava. Em dia: “Aquí soc!”. Els nervis de les meues cames es tensaren i les engarrotaren de la ràbia que em va invadir. La gota hi continuava fent befa i cada vegada amb més rapidesa com si volguera trepanar el meu cervell. Vaig estrényer amb totes les meues forces la clau de l'aixeta però la maleïda eixia i el seu “xap” es clavava al meu cervell com un pal, com un ganivet, com una agulla saquera. Ho vaig intentar unes vegades però no podia guanyar-la. Destrossat em vaig gitar i encara que el “xap...xap” continuava resonant en l'apartament, em vaig dormir.

    A la matinada del dissabte, tot eufòric i amb la caixa de les eines a la mà em vaig dirigir al primer lavabo. Allí era l'aixeta i la seua aliada la gota que com si es riguera de mi continuava amb el seu “xap...xap”. Com si fora un cirurgià vaig agafar un tornavís, una clau anglesa i una clau fixa i amb mala llet vaig començar l'operació de desmuntar la clau de l'aixeta després de tancar la clau de pas. La soleta pareixia bruta i la vaig netejar amb tota cura, a més a més amb un drap i amb tres en u, que ho soluciona tot, vaig netejar al complet tota la clau i la vaig muntar. A l'obrir la clau de pas de la conducció de l'aigua, va aparéixer en la meua cara el somriure. Li havia guanyat la mà a la maleïda aixeta.

    Illusionat, content i feliç mirava com rajava amb potència l'aigua per l'aixeta. Amb delicadesa i molta cura, com si gronxara un nadó, rodava la clau per a tancar-la, minorava el caudal d'aigua fins que isquera un filet. Vaig estrényer més amb força i desillusionat restava amb burla la gota. No m'ho podia creure. “La mare que la parida”. Obrí i tanquí la clau varies vegades i allí era la gota amb el seu “xap...xap” burlesc, assassí.

    Nerviós torní a tancar la clau general de pas, vaig desmuntar de nou l'aixeta. Veia que la soleta estava bé. Hi hauria algun de porus que no hi podia veure i això seria el motiu per on la maleïda gota eixia.

    Vaig aspirar aire profundament per calmar-me, em vaig assecar, em sentia derrotat. Pel meu pensament passaven intencions destructives. Haguera agafat un martell i en aquell moment hi haguera destrossat a la malparida aixeta. Però una força interior em deia que no fora boig, que fora valent.

    Pensava que amb la contractació dels serveis d'un llanterner la història haguera estat finalitzada però jo no ho volia. Era una lluita entre tots dos.

    La gota d'aigua em reptava amb el seu “xap...xap”. Era tan gran la meua impotència que me'n vaig anar a la platja per no sentir-la.

    Calia acabar amb la situació. Com si fos un jutge, tot orgullós, vaig anar a la ferreteria i com si fora un veredicte li digué a l'empleat:” Vull una aixeta”.

    Torní a l'apartament i com a benvinguda tenia el “xap...xap”. Dintre de mi digué:”Et queda poc, vaig per tu!”.

    Vaig posar l'aixeta nova. Ella primmirada complia la seua missió i no deixava eixir ninguna de gota quan era tancada.

    L'aixeta vella, a terra descansava muda. Una carassa assassina aparegué a la meua faç quan l'agafava per a tirar-la al fem.

    Un profund sospir i un bon got d'aigua freda fou el punt  i final d'esta història.

    Reconec que no li vaig guanyar la lluita a l'aixeta però almenys no sent l'enutjós “xap...xap”.

    ocultar
    L'Aixeta
    Pujar