elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
REPORTATGE

Històries del Covid-19: “El meu marit no ha pogut conéixer encara a la seua filla”

Històries del Covid-19: “El meu marit no ha pogut conéixer encara a la seua filla”
  • Aquest és un dels molts testimoniatges impactants sobre com ha afectat la pandèmia del coronavirus als valencians

Sens dubte hi ha un abans i un després del coronavirus. Aquest ha tingut conseqüències socials, econòmics, culturals... però també personals. La situació que hem viscut ha alterat moltes vides, enfrontant a situacions que mai van pensar que els tocaria viure, algunes també de superació. En elperiodic.com recollim algunes d'aquestes històries que hem conegut de veïns de la ciutat de València. Tots ells ens han comptat la seua experiència.

“El meu marit no ha pogut conéixer a la seua filla”

Miguel de 33 anys ha sigut pare i encara no coneix a la seua filla, Meua, de 2 mesos d'edat. Així ho explica la seua dona, Sara: “Ell és xilé i va anar a visitar al seu pare que estava malalt. Es va anar per a dues setmanes i arribaria per a estar amb mi en l'última etapa de l'embaràs, però no va anar així. Van decretar l'Estat d'Alarma, va tindre molts problemes per a tornar i allí segueix. En *chile encara estan confinats. És molt dur”, confirma la recentment mamà. “Fem videollamada tots els dies a tota hora i és una manera de viure junts els primers mesos de vida de la nostra filla. Esperem estar junts rampell”.

“El confinament va impedir el meu desnonament”

A penes uns dies abans de decretar l'estat d'alarma, la senyora Emilia, tal com se la coneix en el barri de San Isidro, a València, li va arribar una demanda de desnonament per no poder fer front als pagaments de l'habitatge. Amb 72 anys, una pensió baixa i dues dels seus tres fills en atur, va haver d'assumir que la tiraven de la seua casa, després de viure en ella durant més de 50 anys. “Tinc la sort que tinc als meus tres fills que no m'anaven a deixar al carrer, però, així i tot, no suportava la idea d'haver de deixar la meua casa” narrava apesarada. Just als dos dies d'aquesta terrible notícia, el Govern va decretar l'Estat d'alarma i es va paralitzar el desnonament fins a dia de hui, del que encara no sap res. “Per a mi va ser com una oportunitat de poder acomiadar-me de cada racó. Sé que en qualsevol moment m'hauré de marxar, però ara com ara, jo gaudisc de la meua llar”.

No van córrer la mateixa sort, Pilar i els seus dos fills. En un habitatge de renda antiga que no superava els 120 euros de lloguer mensual, habitava aquesta família. La dona de 42 anys està a l'espera d'iniciar el procés d'incapacitat permanent per patir esclerosi múltiple. La malaltia és cada vegada més avançada i li han donat l'alta sense una prèvia revisió que diagnostique el seu estat. “He hagut d'anar a judici perquè, en el meu estat, hi ha dies que no em puc alçar del llit”, assegura. Durant la pandèmia va morir el propietari de l'habitatge per coronavirus i va ser el seu nebot el que es va fer càrrec del seu patrimoni. Aquest els va pujar el lloguer 400 euros, un càrrec al qual no li va poder fer front. En plena ona de contagis es van veure al carrer. “Ha sigut molt difícil trobar on quedar-nos en ple confinament, però una amiga meua ens va acollir a la seua casa i ara estem buscant alguna cosa que s'ajuste al meu pressupost”, ha conclòs.

Tornar a casa per coronavirus


Pablo, de 24 anys, és fisioterapeuta. Abans del coronavirus treballava en un col·legi i, al seu torn, en un equip de futbol femení a les vesprades. Després dels ERTES en els seus dos treballs, ha hagut de tornar a casa dels seus pares, després d'haver-se independitzat. “Ha sigut molt difícil. Em preocupa molt el futur laboral. Està la cosa molt complicada”, adverteix i ha aprofitat per a fer una crítica als joves: “No som conscients de la qual ens està caient damunt. Veig als meus amics de viatge, com si tot seguira el seu transcurs normal i estem davant una pandèmia que ens estem passant pel folre. Què fa la gent anant a discoteques en plens brots?, denúncia. “Aquesta pandèmia m'ha fet tocar de peus a terra i espavilar, que és el que ha molta gent li falta”, ha conclòs.



“Encara ens passa poc”



Aquesta és la frase que ha repetit en nombroses ocasions Ernesto, un veí del barri de Tres Forques que amb 84 anys baixa tots els dies a comprar la premsa al seu quiosc habitual. “És l'únic moment del dia en què isc de casa. Compre el periòdic i em vaig. Em genera respecte aquesta situació i jo vull viure molt”, comentava. “Hem sabut des del primer moment, tant la meua dona com jo, les conseqüències de contagiar-nos. Ella tenia tanta por que va baixar al carrer per primera vegada el mes passat, després de quasi cinc mesos tancada”, ha dit. Davant els rebrots i la segona ona ha insistit que “es veia vindre”. “La gent ha sigut molt irresponsable. Encara ens passa poc” i s'ha mostrat partidari de les noves mesures de seguretat decretades pel Govern: “Si anara jo el president, les enduriria”.


“Els hospitals es col·lapsen de gent que creu tindre el virus”

Susana, infermera de l'hospital La Fe, es mostra cansada per tot el treball que hi ha. “Amb la magnitud de la situació, crec que encara no sóc conscient del que ocorre. Estan sent mesos d'infinites hores de torn, poc somni i molta angoixa i incertesa. És un no parar constant. Moltes vegades vénen pacients amb un mal de cap i ja s'alarmen pensant que tenen coronavirus. Estem saturats. Millor no pensar la que se'ns ve damunt”, diu referint-se als nous brots. No obstant això, asseguren que estan preparats per a aquesta segona ona i resa perquè tot acabe prompte.

Un local de barri tanca després de la crisi

Lola tenia una botiga de roba en el barri de Patraix i l'ha #haver tancar pels estralls econòmics que ha causat el coronavirus. “Genere més deutes que ingressos, així que toca baixar la persiana”. Amb la seua botiga en liquidació, traspassarà el local en uns dies.

D'altra banda, la fleca de la zona ha corregut més sort ja que no han baixat el seu nivell de vendes durant la pandèmia: “Enguany no hem agafat vacances perquè ens compensa més continuar oberts per si les coses es posen lletges”. “Treballa quan pugues i descansa quan degues, deia la meua àvia”, així que això fa Sandra, la propietària del negoci. “L'única cosa és que ara només obrim de dilluns a dijous 08.00 a 14.00”.

Viatjar o no viatjar, esta és la qüestió

Parelles com Jesús i Gemma han aprofitat per a recórrer Espanya en una caravana (evitant així llocs amb molta gent): “Cal alçar l'economia espanyola i després de tants mesos a casa, tocava gaudir. Davant la possibilitat que ens tornen a tancar, nosaltres aprofitem. Tampoc cal tindre por, només respecte i precaució”, diuen.

Mentrestant, Yolanda i Enrique han decidit quedar-se en la desèrtica València, el lloc que consideren més segur ja que no hi ha ningú durant el mes d'agost. “Pensem a anar-nos, però, tal com estan les coses, no volem arriscar-nos. Ací es passa calor, però està tot buit pel que no estem exposats a aglomeracions. Ja hi haurà temps de viatjar”, han comentat.

Pujar