Els herois del Mediterrani desembarquen a Borriana

Són els àngels del mar. Un grup de socorristes que va veure des del sofà de la seua casa com havien milers de persones morint en el Mediterrani i van decidir evitar -o almenys frenar- esta catàstrofe humanitària amb els escassos recursos amb els quals contaven. Així va nàixer Proactiva Open Arms, una ONG que es dedica al salvament marítim, concretament en l'àmbit humanitari.

Ara ja no són solament socorristes, són un grup de 350 professionals i voluntaris que treballen per a impedir que els immigrants muiren durant la seua travessia. Una labor dura de per si mateix i a la qual sumen els obstacles governamentals que es troben. Així i tot, aquests herois invisibles han salvat a 59.000 persones i el nombre segueix augmentant.

Aquests dies tenen el vaixell en el Port de Borriana per a sotmetre's a una labors de manteniment. elperiodic.com ha aprofitat l'ocasió per a visitar l'embarcació i parlar amb la seua tripulació per a conèixer més d'a prop com treballen i com és el seu dia a dia. A continuació us oferim l'entrevista que Gerard Canals, coordinador d'operacions, ha concedit a aquest digital.

Quant temps porta el marxa aquest projecte?

Vam començar en 2015 i vam muntar la nostra primera base a Grècia amb equips de salvament en terra. Posteriorment vam donar un salt cap al Mediterrani central amb una base a Malta des d'on treballem igual però en alta mar i amb vaixells. Vam començar amb el Astral en 2016 i vam estar operant quatre mesos i mig durant l'estiu. Després vam llogar una altra embarcació i a principis de l'any passat vam incorporar el nostre primer vaixell, el Open Arms.

És el que teniu ara mateix a Borriana sota labors de manteniment.

Efectivament. Ho estem deixant en les millors condicions possibles per a afrontar una nova etapa en el mar. És un vaixell que ens van donar en unes condicions bastants justes i encara que vam fer una inversió enorme inicial, solament el vam millorar. Ara estem aprofundint i preparant-ho per a l'estiu.

Qui formeu part d'aquest equip i quins perfils teniu?

La tripulació de l'Open Arms, amb el capità Marc Reig al capdavant, compta amb dinou persones, d'elles sis que són tripulació professional -capità, oficial i personal de màquines-, després tenim al cap de missió, la persona amb major rang i que està únicament per al rescat, i a partir d'ací ve el voluntariat amb perfils diferents com a patrons, socorristes, metges o infermers. Tot açò seria el personal del vaixell però l'equip és molt més ampli, des del personal d'oficina fins al de logística passant pels voluntaris. Podemos arribar a ser 350 persones.

Com és el dia a dia en el vaixell?

Bastant incòmode perquè estàs en un espai xicotet i sense possibilitats de fugir (riu). Bé, al marge de les tasques normals de la vida a bord, tenim la part de vigilància en la qual cerquem embarcacions que puguen necessitar assistència. Normalment ens porta un dia arribar des de la nostra base a Malta, temps en el qual aprofitem per a preparar els equips. Quan es produeix un rescat van primer les embarcacions semirrígides amb els patrons i socorristes. L'objectiu és acabar el rescat sense baixes i tota l'actuació es fa sota la coordinació dels guardacostes italians. Una vegada acabat, desembarquem en un port italià i així acabem l'operació. Ací és important dir que sempre portem a bord periodistes perquè un pilar fonamental és informar des de la primera línia.

Per com ho expliques sembla un treball molt dur però també gratificant.

És dur físicament perquè es treballa moltes hores però psicològicament ho és més perquè prens consciència de la realitat. Un quan està a casa mira les notícies i s'oblida, però quan estàs cara a cara amb la realitat, veient les seues condicions i la desesperació de les seues cares, et deixa una mica tocat. És un treball gratificant però que deixa petjada.

Comentaves al principi de l'entrevista que l'ONG va nàixer en 2015. Aqueix va ser un any molt dur en el qual ens van arribar imatges esquinçadores com les del xicotet Aylan. Té a veure el vostre naixement amb aquesta situació?

Si, evidentment. L'ONG va nàixer d'una empresa de salvament i socorrisme just després de veure aquestes imatges que van donar la volta al món, ja no solament del xicotet Aylan sinó la imatge de quatre criatures ofegades en les costes. Açò va ser el detonant i com nosaltres ens dedicàvem a treballar en platja i vam veure que podíem fer alguna cosa per a intentar impedir -o almenys ajudar a aquestes persones- vam decidir donar aquest primer pas. Gràcies al suport de la gent hem pogut seguir donant passos.

Com es pot col·laborar amb vosaltres?

Tenim dues grans formes d'ajudar. Una és pel voluntariat, que requereix perfils tècnics concrets i és més limitat. La segona forma és l'econòmica: Open Arms rep més del 96% (xifres del 2017) de fons privats, és a dir, d'empreses i particulars. Solament tenim un percentatge molt xicotet de subvencions públiques i que a més són de xicotetes administracions, locals, municipis.

Creeu que algun dia deixareu de ser necessaris?

Ens agrada pensar que sí però la realitat ens porta a pensar el contrari. Quan un mira al seu al voltant no sembla que açò es vaja a detenir perquè baixa ara l'activitat enfront de la costa de Líbia però, d'altra banda, està incrementant-se la de Grècia una altra vegada així com la d'Espanya.

I açò solament mirant a prop perquè en la resta del món hi ha molts altres focus. Per exemple, des de la nostra xicoteta capacitat vam decidir començar una missió -ara com ara a Ghana- per a informar a les persones. És a dir, anem a l'origen i els expliquem la quantitat de mentides que se'ls ven per a evitar les morts.

Lamentablement estem acostumats a veure moltes notícies d'aquest tipus i deixem de donar-li la importància que realment té, ens acostumem al fet que forme part del nostre dia a dia.

Evidentment. A força de veure-ho un s'acostuma pràcticament a tot. Però açò ho valorarem en uns anys i analitzarem quina va ser la resposta de les administracions europees, que són els qui realment tenen el poder, els diners i la capacitat de fer front a aquesta problemàtica. Analitzarem com es van tancar les fronteres en comptes d'ajudar i com es van invertir milers de milions en armament en comptes de posar una operació de cerca i rescat en condicions. Ara sembla alguna cosa molt normal però amb els anys podrem valorar les barbaritats s'han fet.