4 de juny de 2020 4/6/20

Gandia recupera dos quadres del XVIII de Josep Camarón i Bononat

Gandia recupera dos quadres del XVIII de Josep Camarón i Bononat - (foto 1)
  • L’anunci del naixement de Samsó i Jesús entre els doctors van ser identificats a l’església del Beato i ara es presenten restaurats, mostrant la seua qualitat i la bellesa del seu colorit original, corresponent al barroc tardà

La regidora delegada de Gestió Responsable del Territori i Patrimoni, Alícia Izquierdo, juntament el Director General de Patrimoni Històric, Artístic i Cultural, Vicent Pellicer, i la restauradora Patricia Montoro, han presentat aquest matí davant els mitjans de comunicació la recuperació i restauració de dues pintures, propietat de Gandia, identificades fa pocs anys, engroguides i gairebé irrecognoscibles, a l’església del Beato. Concretament, L’anunci del naixement de Samsó i Jesús entre els doctors (Ca. 1760-1765. 81’5 x 46cm. Format curvilini huitavat cadascuna), de Josep Camarón i Bononat, les quals, per l’estil, corresponen al barroc de la segona meitat del segle XVIII.

“Es tracta d’una nova línia de Gandia Restaura, la denominació d’una iniciativa de recuperació, identificació i restauració del patrimoni artístic de la ciutat, que es va encetar fa dues dècades. Ara, després d’uns anys d’interrupció, recuperem aquell projecte amb la restauració d’aquestes dues pintures de gran valor artístic. Però anem a continuar treballant per tal de recuperar i donar a conèixer a la ciutadania el patrimoni artístic, cultural i històric de Gandia”, ha explicat Izquierdo. 

Els dos quadres es podran visitar del 5 de febrer (a les 12.30 h) al 5 de març, al vestíbul de l’Ajuntament de Gandia. De dilluns a divendres de 10 a 13.30 h i de 16 a 19.30 h. Dissabtes, de 10 a 13.30 h.

La restauració

Les dues obres es presenten ara monstrant la seua qualitat i la bellesa del seu colorit original. I és que Montoro ha explicat que es trobaven molt engroguides, el que impedia veure l’original. “Aquesta ha sigut la tasca principal, que s’ha realitzat bàsicament en 3 fases: Una primera de neteja, eliminació de repintats i vernissos envellits, que li donaven l’aspecte groguenc. Després, l’estucat de llacunes, pel·lícula pictòrica i la seua reintegració cromàtica”.  Finalment, la tercera fase ha estat la de l’envernissament general de l’obra  

Josep Camarón i Bononat (1731-1803)

Va nàixer a Sogorb en 1731 i mor a València, en 1803. De família d’artistes, la primera formació artística la va rebre al seu poble en l’entorn familiar. Als 18 anys es va traslladar a València per tal de continuar els estudis i dos anys després, en 1752, va viatjar a Madrid per completar la seua formació. Allà hi va estar dos anys.

La producció artística de Josep Camarón es desenvolupa al llarg de la segona meitat del segle XVIII que és quan es creen les Acadèmies de Belles Arts (San Fernando en 1752, Sant Carles, en 1768...) A partir, però de 1768, l’Acadèmia de Belles Arts de San Carles imposaria  unes normes que dins d’un marc morfològic havien de respectar la proporció, l’harmonia, la simetria, el ritme, la claredat dels temes. Tot, sense oblidar el toc delicat, suau, graciós i elegant que tot artista acadèmic deu projectar en les seues obres.

En els anys de la segona meitat del Segle XVIII, la pintura valenciana gaudia d’una bona salut però, malgrat les recomanacions de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, la pintura continuaria sent barroca; d’un barroc tardà que ja no recorda, ni gens menys, el tenebrisme. Ara, els colors, lluminosos, serviran per a realitzar unes composicions en la línia de la tradició naturalista valenciana, molt influenciada pels seculars lligams amb el sud d’Itàlia i, com hem dit, a través de la presència a finals del segle XVII a Madrid, de Luca Giordano i posteriorment, de Corrado Giaquinto.

Per què, l’existència d’aquestes obres de Camarón a Gandia?

“Tenim alguns referents al respecte. Hi ha el document de l’existència d’un llenç sobre la Sagrada Família que es trobava en l’ermita de Sant Anna.[1]  A més a més, Camarón va dibuixar la estampa del gravat de millor qualitat que es coneix del Beat Andrés Hibernón. Al col·legi de l’Escola Pia també hi ha una pintura d’un Sant Josep, de Camarón. Però, l’exemple més notori el tenim en les relacions produïdes arran del moviment de la Il·lustració a Gandia. Es volia fer un edifici nou per a l’Ajuntament i el frare arquitecte Onofre Trotonda va presentar un projecte. Tanmateix el projecte l’adjudicaren a Vicent Gascó, director de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles per què estava més en la línia del classicisme acadèmic. El projecte de Trotonda no superava l’estil barroc”, ha explicat Pellicer.  

Quelcom de similar va ocórrer amb el projecte -també de Trotonda- d’emmascarar l’estructura gòtica de la Col·legiata i remodelar-la en estil barroc classicista. Un projecte que finalment es va paralitzar i només es va dur a terme en el presbiteri.

Un deixeble de Gascó, Vicent Marzo va rebre l’encàrrec de la duquessa de Gandia, Maria Josefa Pimentel Téllez-Girón i Borja, de fer un nou projecte per a la Col·legiata però a causa de la Guerra del Francès, tampoc es va dur a terme. Tot i això, Vicent Marzo és l’autor del campanar de Sant Josep.

A més, hem de tindre en compte que, entre els personatges més influents de la Cort i de la Corona estan els membres més destacats de la noblesa com els ducs de Gandia; gent disposada a moure tots els ressorts per a fer complir els postulats de la Il·lustració en tots els nivells de la societat. Tinguem present les magnífiques relacions de la duquessa de Gandia, Maria Josefa Pimentel Téllez-Girón i de Borja, casada amb Pedro Alcántara Téllez-Girón, IX duc d’Osuna -amb Goya a qui encarreguen les pintures per a la capella de SFB de la cat. Valenciana (1788) així com amb Marià Salvador Maella el qual un any abans, va realitzar la pintura de l’altar de la mateixa capella (1787).

Anàlisi estilístic

“Per la seua verticalitat i tractament, tant aquelles pintures com aquestes dues deuen de pertànyer amb tota probabilitat a la dècada de 1760 quan el pintor hi havia assolit la maduresa. Llavors, Camarón feia servir en les seues pintures figures de cànon allargat presentades en composicions on predominen forts contrastos de llum i ombres. (Així ho podem observar en dues de les pintures del cor de Vall de Crist –Abraham i Melquisedec i El faraó entregant Asenat a José- en col·leccions particulars, així com en València presentant les Arts a Minerva de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid.)

L’obra d’aquest pintor reflecteix els trets del tradicional barroc de final de segle, però dotant d’una aire més clàssic els seus protagonistes. Un dels estils artístics que més fama li van donar va ser el del paisatge i costumista. Tant és així que, de Madrid estant, i a través de l’ambaixador britànic, lord Keen, rebia encàrrecs de l’aristocràcia anglesa per a la realització d’aquest gènere pictòric. En aquest sentit, i al voltant dels gustos de la clientela, no podem oblidar les dades en què ens movem ni les distintes realitats socials entre la Gran Bretanya, en plena revolució industrial i amb una pujant burgesia, i l’Espanya d’aleshores, ancorada en el seu “gloriós passat” i subjecta als gustos de l’alta aristocràcia civil o eclesiàstica.

La pintura de Camarón té una lectura directa i clara i així mateix, fa ús del llenguatge de barroc de finals del segle XVIII. Un barroc tardà més clar i luminós en quant al color i més reservat en el dibuix i composició. Camón Aznar diu d’ell que la seua pinzellada “es suave y jugosa” així com que en la seua pintura es fa de notar la “morbidez de sus esfumaturas y la elegancia del dibujo de las figuras, de resonancias francesas y delicadeza casi parmigianesca”[2]”


[1] AMG, Confraries i ermites, sig. AB/1874, Ermita de Santa Ana de Gandia. Sus bienes propios i rentas, f. 8: …Entre los efectos propios de la ermita merece especial mención un lienzo retablo de la Sagrada Família que data de 1786, debido al renombrado pintor segorbino Josef Camarón y Boronad (1730-1803)…

[2] Vegeu PELLICER i ROCHER, VICENT/JIMÉNEZ PUCHOL, DANIEL, “La iglesia de Santa María de Jesús de Valencia: aspectos arquitectónicos y pictóricos”, Archivo Ibero-americano, T. LIX, núm. 232, Madrid, 1999, pp. 49-78.

Pujar