Claus per a minimitzar l'impacte del coronavirus en empreses de gran consum
La sobreexposició a Àsia d'empreses dedicades al gran consum ha creat un panorama incert en el sector. El fre no sols en la producció de les fàbriques, sinó la reducció del consum han creat un panorama incert tant per a les empreses que confien importar barat d'Orient, com per a les que confien part de les seues exportacions. De fet, la Xina és el major importador d'aliments espanyols després de la UE, especialment de carn i vi.
En aquesta ocasió, les conseqüències econòmiques del coronavirus estan posant de manifest un risc que cal tindre en compte per a previndre escenaris de crisis: la sobreexposició a la clientela o la sobreexposició a un proveïdor.
“Amb aquest virus, es veu que les empreses que confien major percentatge de producció i distribució al país asiàtic es veuen més afectades, mentre que aquelles que compten amb una cadena de subministrament diversa, poden sortejar millor el temporal”, explica Carlos Pavón, expert en dret concursal i societari.
És habitual que les pimes siguen els qui més solen patir aquesta dependència, perquè presenten en major mesura un elevat percentatge de la seua facturació concentrat en un únic client. No obstant això, com veiem, aquest risc no és alié als grans empresaris.
Davant aquesta situació es recomana que les empreses que s'identifiquen amb aquesta situació adopten mecanismes preventius, per a això la protecció d'una senzilla estructura de societats pot minimitzar el risc. “Per a superar la tradicional constitució d'una única societat de capital (S.L./S.A.), la millor opció és optar per la creació d'una o diverses societats dependents d'una societat matriu (hòlding)”.
Amb això s'aconsegueix posar fora de perill els principals actius de l'empresa (immobles, maquinària, equips, etc.), que passen a ser de la societat matriu. A més, aquesta al seu torn es configura com a titular de les societats filials que existisquen o es creuen per a la prestació de les diferents línies de servei al client final.
En cas que entre un conjunt de clients, un destaque significativament i supose un gran percentatge de la facturació, el recomanable és constituir una filial encarregada de prestar servei a aqueix client per a canalitzar així el risc de sobreexposició. Mentrestant, el servei a la resta de la clientela es prestaria des d'una segona filial.
En establir aquesta configuració, és necessari complir amb el règim d'operacions vinculades, és a dir, una facturació intragrupo de totes les activitats que es facen dins d'aquest. L'objectiu és delimitar els riscos entre les diferents societats perquè, en cas de contingències, s'evite que es contagien a unes altres. D'aquesta manera, l'empresa podrà conservar el control del risc dels seus principals actius, així com continuar la seua activitat amb la resta de clients, perquè qualsevol perjuri ocasionat pel client principal recauria sobre la filial assignada.
“Però, i si ja és tard i no es van adoptar mesures preventives? En aquest cas i quan l'activitat empresarial es veu compromesa, cal plantejar-se operacions de major complexitat per a acudir al rescat”, continua l'expert.
En aquests casos, en els quals concorre en una única societat tota la facturació, la titularitat dels actius i l'endeutament, existeixen dos llits legals principals d'actuació: L'escissió o la venda de la unitat productiva.
La primera és una modificació estructural, que permet deslligar d'una societat aquella branca d'activitat que no haja incorregut en la generació de l'endeutament. Aquesta escissió s'aportaria a una societat de nova creació que pot prosseguir la seua activitat empresarial en estar alliberada de l'endeutament de la primera.
La dificultat d'aquesta operació consisteix en el fet que, en la pràctica, els actius hauran sigut utilitzats per l'empresa per a la prestació dels seus serveis indistintament tant al client fonamental com a la resta de clients, la qual cosa no permetria la transmissió d'aquests actius alliberant-se del deute anterior. Només en el cas de poder identificar actius diferenciats caldria escindir la branca d'activitat no exposada al client fonamental.
La segona, la venda d'unitat productiva, es planteja quan no pot dur-se a terme una escissió. Aquesta és la via idònia en el marc d'un procés concursal per a transmetre els actius i l'activitat empresarial que siga viable a una tercera societat, que es veuria alliberada dels deutes de l'anterior. La principal limitació d'aquesta operació consisteix en la previsió legal de no permetre als socis ni administradors de la societat deutora ostentar aquesta condició en la nova societat que la unitat productiva.
Per tot això, cal concloure que el risc de sobreexposició a la clientela o a un proveïdor, com en l'actual conjuntura del sector de la moda, ha de ser considerat com una contingència d'enorme importància en les empreses l'activitat de les quals es torna en dependent d'un client fonamental, donat la qual cosa la utilització dels mecanismes preventius assenyalats, així com el coneixement de les mesures d'actuació disponibles, permetran salvaguardar l'activitat empresarial en cas de concretar-se el mal per part del client final.
