L’astrofísic del CSIC-INTA David Barrado Navascués guanya amb la seua tesi doctoral el Premi de la Unió Astronòmica Internacional 2021

Durant segles i des de l’antiguitat, el coneixement originari de la branca de ciències ha viatjat íntimament lligat amb el saber procedent de les humanitats. Fa tres segles, amb la revolució científica, es van separar. Ara, la noció del coneixement comprès com un tot, sense distinció entre ciències o lletres, una idea del saber que uneix i que està representada per la figura del polimàtic, ha sigut recuperada per David Barrado Navascués, astrofísic i professor d’investigació d’organisme públic d’investigació al Centre d’Astrobiologia (CSIC-INTA), en la redacció de la seua segona tesi doctoral. Barrado ha intentat establir un pont entre aquests dos sabers, separats en l’actualitat, en un intent de trencar aquesta falsa dicotomia. «Cosmografía: la ciència de los dos orbes» ha obtingut el Premi de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) 2021 a la millor tesi doctoral en la secció Education, Outreach and Heritage. La IAU és l’organització astronòmica internacional i té per missió promoure i salvaguardar la ciència de l’astronomia en tots els aspectes mitjançant la cooperació internacional.

«Cosmografia: la ciència dels dos orbes» ha sigut realitzada i defensada a la Universitat d’Alacant dins del Programa de Doctorat en Filosofia i Lletres, disciplina de Geografia i Història. La tesi ha sigut dirigida per la professora de la UA Margarita Box Amorós, i va ser qualificada amb excel·lent cum laude.

Amb «Cosmografía: la ciència de los dos orbes», Barrado Navascués ha aconseguit el seu segon doctorat, aquesta vegada en Filosofia i Lletres, ja que era doctor des del 1996 per una investigació que tractava sobre problemes astrofísics, dins del Programa de Físiques de la Universitat Complutense de Madrid. En aquesta ocasió, la tesi s’emmarca en les disciplines de Geografia i Història, se centra en el denominat problema de la longitud, abraça des del començament de la història i posa l’èmfasi en el paper de Portugal i Espanya en els segles del XV al XVIII.

Com ell mateix assenyala, amb la seua investigació ha pretès «establir un pont entre disciplines diferents que s’han mantingut separades durant tres segles, conseqüència de la revolució científica dels segles XVII i XVIII i que, amb el nostre saber, la idea de l’erudit polimàtic s’ha desestimat, un error que la nostra societat tecnològica hauria de solucionar», apunta. Barrado concreta com per a ell «un intel·lectual ha de tenir coneixements en tot, encara que no puga abastar-ho tot». Aposta, així, per tornar als postulats de l’humanisme i als principis definits per Pico della Mirandola: aconseguir unes humanitats més pròximes al mètode científic, però sobretot una ciència veritablement humanista.

La tesi és la síntesi de tota una vida de lectura crítica, declara. «Són lectures dutes a terme al llarg de trenta anys», encara que la tesi doctoral en si l’ha redactada en cinc anys. L’investigador confessa que la digitalització ha agilitat molt el treball, «ja que aquesta mena de treballs fa deu o vint anys hauria requerit nombroses visites».

Analitza la cosmografia des del començament a Mesopotàmia, mitjançant una perspectiva holística. Aquesta ciència combinava tant el saber geogràfic com l’astronòmic, i descrivia tant el planeta (l’orbe terrestre) com la seua contextualització en el Cosmos (la seua situació en l’Univers, en l’orbe celeste). Per tant, detalla els avanços d’aquesta disciplina científica en els diferents moments històrics, a més de mostrar les interconnexions entre diferents civilitzacions, però també entre diferents moments històrics. Es tracta de la història dels dos orbes, el terrestre i el celeste, que han estat interconnectats des d’abans de l’inici de l’especulació científica en la Grècia antiga.

La cosmografia, com a disciplina del coneixement, ha sigut essencial no sols per a construir la imatge mental que diferents cultures han tingut de l’Univers, sinó també com a font d’inspiració literària. Els dos fenòmens es discuteixen i s’interpreten en aquest treball. Finalment, s’aprofundeix en tots els elements que van contribuir a l’aparició de la revolució científica dels segles XVII i XVIII: des de la recuperació del coneixement de l’antiguitat i la reinterpretació realitzada per la civilització islàmica, incloent-hi els seus diferents elements, com va ser el cas de la ciència hebrea, i sense descuidar les seues aportacions originals, com el retorn, relatiu, als valors clàssics que va aportar l’humanisme.

Sobre el «problema de la longitud», detalla, «sabem on som i com està la Terra dins de l’Univers, problema que ha sigut el motor del segle XVIII, però ja els hel·lens en l’antiguitat hi reflexionaven i, abans d’ells, els mesopotàmics. És essencial perquè té unes implicacions directes sobre el comerç, sobre el territori… saber per on anar i on arribar».

Entre l’extensa bibliografia consultada, revela com la seua reanàlisi de textos presocràtics li ha permès reinterpretar el coneixement hel·lènic, localitzant tot allò que parla sobre geografia i astronomia; també inclou l’anàlisi de l’efecte que va tenir l’expansió dels horitzons del coneixement en la literatura, especialment en l’edat moderna. El científic detalla com el coneixement cosmogràfic s’ha traslladat al llenguatge literari i s’usa com a font de metàfores. És el cas de les obres de Cervantes, Milton o Swift, autors de la revolució científica que incorporen el coneixement científic als seus textos literaris.

El treball es tanca amb les últimes grans exploracions geogràfiques del segle XIX i amb l’ampliació de l’horitzó còsmic en el sistema solar. Per tant, en certa manera, se segueix un paral·lelisme amb dos treballs que van ser decisius per a la cosmografia, tots dos de Claudi Ptolemeu: Geographia i Almagesto. Així, aquesta investigació es pot considerar un nostos, un viatge d’anada i retorn, però en aquest cas intel·lectual, un recorregut pel coneixement del medi, en el seu sentit més ampli.

Margarita Box, directora de la tesi i professora de la UA, valora de manera molt positiva l’esforç emprès pel científic; un treball en el qual s’ha bolcat interpretant, reinterpretant i analitzant la ingent quantitat de bibliografia consultada. Però també amb el qual, confessa, han pogut aprendre tots molt. «Em sent tremendament orgullosa, no sols per mi, sinó per la universitat. El premi concedit té un reconeixement internacional.»

El Premi de Doctorat de la IAU reconeix les consecucions científiques destacades dels estudiants de doctorat en Astronomia de tot el món. Cadascuna de les nou divisions de la IAU concedeix un premi al candidat que considera que ha fet el treball més notable l’any anterior, i les nou divisions juntes també acorden concedir un premi addicional, el PhD at-large Prize. El premi es lliurarà en la XXXI Assemblea General de la IAU, que tindrà lloc a l’agost d’aquest any a Busan, Corea del Sud, on es lliuraran els certificats.