De la pols del Sàhara, al fangal socialista

Però este compromís del PSOE amb el Front Polisari va durar exactament el que va tardar González en trepitjar el Palau de la Moncloa. A partir d’ahí, el PSOE no sols va reconèixer al Marroc com a “administrador del territorio”, sinó que en cap moment va condemnar els Acords Tripartits, ni va reconèixer la RASD. Però en el súmmum de la inmoralitat i la hipocresia, el Partit Socialista va expulsar del país a tots els representants del Front Polisari, amb els que pocs anys abans s’havia reunit a Tinduf amb el puny del cinisme en alt.

Anys més tard, durant els governs del Partit Popular, la postura del Partit Socialista al voltant de la qüestió saharaui va ser descaradament incoherent : mentre recolzava el referèndum simbòlic celebrat en Andalusia per a l’alliberament del Sahara, Zapatero era rebut al Marroc amb honors de cap de govern i González s’entrevistava en secret amb Mohamed VI, trencant l’esperit de consenso que havia caracteritzat fins el moment la política exterior espanyola.

I com a mostra de la incoherència, només citar que el mateix dia que la Secretaria de Relacions Internacionals del PSOE, Trinidad Jiménez –quines voltes que pega la vida!- demanava al Front Polisari que renunciara al dret d’autodeterminació del poble saharaui, l’aleshores parlamentari Jesús Caldera, demanava ple respecte pel mateix.

Amb esta manca de determinació, que ja deixava vore la famosa “geometria variable” zapateril en la que es poden defensar una cosa i la contrària, Zapatero arribava al govern en 2004 i escollia com a primera destinació Casablanca per a estrenar la seua política exterior, exhibint un discurs complaent i retòric envers el Sàhara.

Quan poc després, tots els partits van presentar al Senat una moció per exigir al govern que advocara pel dret d’autodeterminació del Sàhara, el PSOE va refusar la proposta, apostant per “una amplia mayoría dentro del estado marroquí”, cosa que va entusiasmar al sàtrapa alauita, mentre el 70% dels espanyols recolzava la causa saharaui.

Així les coses, mentre des del Partit Popular i des dels diferents partits d’esquerra, se li ha exigit constantment al govern de Zapatero que faça costat amb la causa saharaui, el govern socialista ha preferit una postura servil cap al tirà marroquí, permetent els bloquejos de Ceuta i Melilla que s’han produït recentment i els atacs perpetrats esta setmana passada contra els refugiats saharauis.

I per si no hi havia prou, la misèria moral del Partit Socialista ha assolit nivells esperpèntics en les paraules del Ministre de Presidència, Ramón Jauregui, que per justificar el bloqueig marroquí als mitjans de comunicación internacionals, ha arribat a admetre la sobirania del Marroc sobre territori saharaui.

Per a plorar!