50 anys de l’homilia de la transició, pel Cardenal Tarancón (1975-2025)
La memòria del cardenal Tarancón, estarà lligada sempre a la idea de la reconciliació entre els espanyols, la superació dels conflictes i la promoció del diàleg intereligiós, cultural i polític. La seua homilía del 27 de novembre de 1975, en l’entronització del príncep Joan Carles com a Rei d’Espanya, va ser una defensa valenta dels drets humans. La eucaristia invocant a l’Esperit Sant, com a font d’esperança i força oculta de l’Església, que enguany el 8 de juny celebrem la festa de Pentecostés, presidida per Tarancón a l’Església dels Jerònims de Madrid, obria una nova etapa en la història d’Espanya. Davant del president de la República Francesa Giscar d´Estein, del president de la República Federal Alemanya Walter Sell, del vicepresident dels EEUU Nelson Rockefeller, del Príncep Felip d´Edinburg, dels prínceps hereus de Bélgica, Luxemburg i Marroc i altres delegacions europees, que no havien estat presents als funerals de Franco, Tarancón pronuncià una homilia clarament aperturista i avançada, degut a les al·lusions als drets humans i a les llibertats. En la seua homilia, el cardenal va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis la paraula pau i tres la paraula justícia.
Tarancón començava l’homilia, subrallant l’excepcional importància del momento històric que es vivia, i també, la seua extraordinària dificultat. Per això mateix, el cardenal creia “necessària la col·laboració de tots, la prudència de tots i la decisió de tots” per tal d’obrir un nou camí de “pau, de progrés, de llibertat i de respecte”.
Amb veu clara i ferma, Tarancón fent-se ressò de la renovació produïda pel Concili Vaticà II, proclamava que l’Església “no imposa un determinat model de societat, ni presenta opcions concretes de govern, ni patrocina cap forma ni ideologia política”. De fet, amb les seues paraules, el cardenal va tindre la valentia d’avançar-se a la Constitució, en el transcendental aspecte de la desconfessionalització, del pluralisme i de l’autonomia en les relacions Església-Estat. Amb l’homilia als Jerònims, Tarancón tancava l’etapa del nacional-catolicisme, i deixava ben clar, que l’Església havia d’exigir a les autoritats que “estiguen al servei de la comunitat, que promoguen els drets humans, que enfortisquen les llibertats o que ajuden a promoure les causes de la pau i de la justícia” .
Dirigint-se al rei, el cardenal demanava que els governants havien de respectar “sense discriminació ni privilegis, els drets de la persona, i protegir i promoure l’exercici de la llibertat”.
En el seu moment, esta homilia va ser qualificada com una declaració programàtica, d’allò que el poble espanyol desitjava en la nova etapa que s’obria.
Un punt transcendental de l’homilia, destacava la importància que el rei fora “rei de tots els espanyols”. Havia arribat l’hora d’acabar amb les dos espanyes, amb la confrontació i amb la divisió. Però el cardenal encara anava més lluny. Li demanava al rei, que “les estructures juridico-politiques, donaren a tots els ciutadans, la possiblilitat de participació lliure i activament en la vida del país”. Amb estes paraules, Tarancón urgia, sense embuts, a l’inici d’una etapa democràtica, “justa socialment i equilibrada econòmicament”. Havia arribat l’hora d’obrir un nou camí, en el qual “cap forma d´opressió no esclavitze a ningú”, en el que “tots tingueren cabuda, sense discriminacions ni favoritismes”. Estes paraules, plenes de visió de futur, animaven al rei a acabar amb l’uniformisme estèril i empobridor. Per a Tarancón, este nou camí, en el qual es requeria la participació de tots, “havia d’acollir i respectar les diferències”.
L’homilia acabava demanant una “autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau ampla i fecunda, en la que tots puguen crèixer i progresar”. Segons Tarancón, la política no havia de ser cosa d’alguns. D’una manera clara, Tarancón estava demamant eleccions lliures, la participació dels ciutadans, la legalització dels partits polítics i dels sindicats, i la implicació de tots, en la vida del País, implicant a tota la societat en la construcció d’un món nou.
Tarancón va saber fer una òsmosi entre el valor de d’ahir i el de hui, entre la tradició i el progrés, entre la història i la renovació. Les seues paraules van impactar tant en els sectors eclesiàstics, com en els civils i polítics, tant a nivell nacional com internacional.
L’homilia del cardenal Tarancón, va simbolitzar la reconciliació de l’Església espanyola, amb la versió política de la laïcitat, és a dir, amb la democràcia. El seu paper pacificador i moderador, van fer que esta fora l’homilia del segle.
A partir de l’homilia de Tarancón, més de mil exiliats van escriure al cardenal, agraïnt-li les seues paraules a favor de la democràcia i la llibertat. El cardenal Tarancón es va convertir en una peça clau dels canvis polítics i socials de la Transició. La intel·ligència és un dret adquirit per l’ésser humà com a font de llibertat. Amb intel·ligència, l’home pensa i proposa idees i omple de continguts raonables els interrogants que ens planteja el transcurs del temps. És combaten les idees amb altres idees, mai per la força.
La pau no s’oposa solament a la guerra: s’oposa a la mentira, la injusticia, l’odi, l’esclavitud. Per tant, per construir una societat digna, és necessària la veritat com a fonament, la justícia com a regla, l’amor com a norma, la llibertat com a clima. La pau no és simpliment l’absència de guerra o l’eliminació d’un dels bàndols. La pau no naix del domini despòtic d’un govern, sinó que és pròpiament l’obra de la justícia. La pau s’ha d’anar aconseguint dia a dia. I el cardenal Tarancón va ser un dels instruments per a fer possible la reconciliació i la pau entre els espanyols.
Recentement, el passat 28 de maig, la Fundació Pau VI, va lliurar els primers premis “Populorum Progressio”, que porta el nom d’una de les encícliques del papa Montini, perque va ser la voluntad de crear ponts i no alçar barreres, en un acte en el que van retre homenatge als dos pares de la Constitució Espanyola de 1978 amb vida, Miguel Herrero y Rodriguez de Miñón i Miquel Roca Junyet, per la seua aposta pel foment dels valors de la trobada i el diàleg en benefici de la societat i del bé comú. Urgix la importància de fomentar l’acord, sobretot en un context actual de la nostra democràcia que viu un escenari de creixent polarització.
En l’actualitat es va imposant una cultura on la impulsivitat domina sobre la prudència, la reflexió i la responsabilitat. En un temps passat on el trànsit al futur es va viure amb moltes inseguretats, un grup de persones amb sensibilitats ideològiques ben diferents, assumiren el compromís de teixir un temps nou amb bases constitucionals fermes. Deuriem, entre tots, saber conservar-ho i projectar-ho cap al futur, perque tot i que la Carta Magna és millorable, ara és necessària “la prudència i l’astúcia per interpretar-la i aplicar-la”, diu Herrero de Miñón.
Des d’aleshores ençà hem vist moltes formes d’esclavitud i persecussió, molta corrupció i inoperància, molta crispació i violència. Però hem sentit la veu forta i valenta del papa Sant Joan Pau II a que no tinguerem por a Crist, i els cristians l’oferirem a la societat com a pont de salvació. A Benet XVI que amb la seua pulcritud teologal ens va anar ensenyant els importantíssims pilars en els que es basa la nostra fonamentació en Crist per descobrir la joia de la fe. El papa Francesc ens ha fet vore que un món millor és posible anunciant amb alegria, misericòrdia i esperança l’Evangeli per estar al costat dels més pobres, marginats i desvalguts. I el primer missatge que rebem del Papa Lleó XIV des del balcó central de la basílica de sant Pere el dia que va ser elegit és, “La pau siga amb tots vosaltres”. Se’ns dubte no cal mirar cap a altres llocs ni despistar-se per saber quin camí cal seguir per a la construcció d’una nova realitat. De la mà del cardenal Tarancón podem manar seguint l’estel de tots aquells que han vingut darrere.
