elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Intel•ligència femenina

    Una de les diferències esencials entre l’home i la dona és el “bolso”. Sobretot la forma de dur-lo, bé siga de la mà, penjat del braç o del muscle, les dones i els seus complements indumentaris constitueixen una unitat esencial, saben dur el “bolso” com un òrgan més del seu cos, donar-li una misteriosa cadència que duen escrita en els cromosomes. Pel contrari, penjeu-li un “bolso” del braç a qualsevol home i se sentirà paranòicament incòmode, observat per mil ulls imaginaris. Serà qüestió de segons que comence a fer pallasades o moviments descontrolats (com ara agarrar el “bolso” pel coll com si fóra la bossa del fem camí del contenidor) tractant de proclamar gestualment als quatre vents que ningú gose ficar en entredit la la seua masculinitat.

    Hi hagué un temps en què en aplegar l’estiu, obligats per la canícula i la moda a anar en mànegues de camisa i pantalons ajustats —jeans—, els homes no sabiem on ficar la cartera, les ulleres o el paquet de Ducados. Llevat de les incòmodes butxaques del “vaquero”, no hi havia un altre lloc, car és sabut que una dóna no et deixa fàcilment que li col·loques res al seu “bolso”. Finalment vingué el moneder masculí que va ser una revolució, com la minifalda, un complement genial vertaderament útil, però que no va poder superar el nom amb què se’l va batejar popularment: mariconera. Aquesta maliciosa i sanguinària etiqueta va prendre del subconscient masculí com una garrapata, i va significar una autèntica sentència de mort per a aquell invent. Magnífic exemple del poder extraordinari de les paraules. Però després d’alguns anys, els vells moneders d’home han recuperat protagonisme gràcies a Indiana Jones, baix la forma de modernes mariconeres-bandoleres, una espècie de sarronets amb amples corretges tarzanesques que et permeten creuar-les pel pit a l’estil d’Indi o dels gladiadors, o bé dur-los penjats del muscle com un explorador. La virilitat de la nova moda compensa el efecte devastador comercial i subconscient de l’antiga mariconera. I allà on vages, comproves que la bermuda, la samarreta i la bandolera ja formen part indissoluble de la indumentària masculina estiuenca i convencional dels homes de principis del XXI.

    Un dels avantatges d’aquesta espècie de mariconera amb corretges, és que es deixa regalar molt bé, és un excel·lent article de regal, com les corbates. Les nostres mares, nòvies, filles i dones estan d’enhorabona! Jo, de moment he conseguit mantenir–me a ratlla amb un sol parell (més no perquè no em deixe).

    La primera volta que em vaig enfrentar a un d’aquestos artefactes estava entusiasmat: la mariconera-bandolera té molts compartiments, i esta propietat em permetria, teòricament, una distribució interior ordenada de totes les pertenències, amb un doble efecte: qualsevol cosa la prodries trobar ràpidament, i a més mai no perdria res. Abans d’omplir-la vaig tractar d’aplicar la major racionalitat possible, classificant els objectes més freqüentment utilitzats (més accesibles) dels menys; les coses més valuoses, de més irreparable pèrdua (documents, diners), de les futils bagatel·les, etc. Tot un monument a la racionalitat i al pragmatisme.

    Hui ja tinc una certa experiència amb les mariconeres de corretges, i he de dir que és decepcionant. No puc negar que m’han servit per a transportar coses, però mai he lograt trobar-les a la primera. Com enyore les butxaques dels pantalons amples! Allò sí que era un invent! Especialment les claus són molt fugisseres: no sé què em passa amb les claus que no les trobe mai. Crec que els objectes cobren vida dins de la mariconera, que cambien de departament continuament, com en Toy Story. Abans, el trivial instant d’obrir la porta de l’automòbil, o la porta del carrer de ta casa, etc., era tot just això: un momentet insignificant. Ara no. Ara et quedes plantat de cara al portal i de cul al carrer amb cara d’imbècil, furgant dins de la bossa, repassant u per u inùtilment tots els seus compartiments, perquè allò que busques mai t’apareix a la primera.

    He fet molt el ridícul per culpa d’açò, fins que un bon dia un raig d’intel·ligència em va donar la solució definitiva: ficar-ho tot dins del mateix departament, convertir la mariconera de mil i un racons en una bossa monocavitària! Ràpidament descobreixes que el sentit del tacte soluciona el presumpte inconvenient del caos que puga haver-hi quan claves la mà per a buscar qualsevol cosa.

    I és aleshores que t’enrecordes de les dones: el “bolso” no només és un atribut indumentari femení. Els homes sempre hem criticat que dins de la bossa d’una dona et pots trobar qualsevol cosa i ens hem rist d’eixe caos, que sempre hem presumit inferior a l’ordre derivat de la classificació i la racionalitat. Açò ho va expressar humorísticament Mary Poppins, quan trau de dins de la seua bossa, com si no res, una perxa de dos metres. Recordeu?

    Els homes sempre hem criticat açò, però elles sempre han sabut que la combinació d’un poc de caos unida a eixa saviesa de saber palpar sense mirar, era la solució. Han estat anys rient-se de nosaltres, i nosaltres, com de costum, instal·lats en la inòpia mental.

    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    Subir